Nona Fernández, escriptora xilena: «No sé si és un acudit dolent: volem canviar la Constitució de Pinochet amb els fills del pinochetisme»

Era una nena de tres anys quan Augusto Pinochet va enderrocar Salvador Allende i va acabar amb tres anys d’esperança socialista a Xile, el seu país. Nona Fernández, escriptora, dramaturga, mira cap enrere, sense ira però amb preocupació, la possibilitat que aquest aniversari rodó sigui més d’actualitat que de record. El seu país el viurà encara amb la Constitució del dictador en plena vigència.

L’intent de l’actual president, Gabriel Boric, d’esquerres com Allende, de canviar aquella Constitució del dictador, va quedar en aigua sense destí, i ara són els hereus del que va causar la desgràcia de la dictadura els que administraran el futur de les seves lleis. Ella és l’autora, entre altres llibres, de ‘La dimensión desconocida’ (Random House), que parteix d’un succés que és metàfora, per la seva crueltat, de les conseqüències d’aquell cop. Llibres seus són, també, ‘Mapocho’, ‘Chilean electric’ i ‘Space invaders’, tots mirant a la realitat que ha viscut.

Des de la perspectiva d’aquesta nena que el va viure i que el continua patint, Nona Fernández s’ocupa d’aquest moment amb la vista posada en aquell drama que es va iniciar amb el cop i prossegueix amb l’herència que la dictadura manté vigent al seu país. Per aquest temps li preguntem.

¿Com veu aquest moment que travessa Xile?

Després d’una revolta social importantíssima, d’un procés constituent i que es rebutgés la Constitució que va sortir, i que va ser una derrota tremenda, potser perquè era un projecte massa innovador per a una societat tan conservadora com la xilena, després de tot això, dic, encara és difícil treure’n conclusions lúcides. Perquè sento que encara estem en un moment molt intens. Tenim un govern socialdemòcrata que hauria d’haver tingut la missió d’implementar el projecte constitucional fallit, però ara estem enmig d’un altre projecte constitucional que, a diferència de l’anterior, està produint menys entusiasme, crec jo. El més trist és que la majoria de les persones que van ser elegides per la ciutadania per redactar i implementar el nou projecte són conservadors, fins i tot diria que molt conservadors, podria dir-se que són semblants al Vox d’Espanya. Són els fills del pinochetisme. No sé si és una mala broma o un acudit dolent: volem canviar la Constitució de Pinochet amb els fills del pinochetisme. És una molt mala notícia. No sabem què sortirà d’allà, la veritat. És brutal, és trist. A mi em té molt desconsolada.

És la tornada al passat, ¿no?

És clar, sí. És com un retrocés «civilitzador». És una cosa que ens obliga a reflexionar sobre com de malament recordem, com de malament que hem posat els límits... Penso molt en com d’ineficaces han sigut les esquerres per aturar tot això. ¡I no s’hi fa res! Veiem com avança i... ¡no hi ha resposta!

¿La dictadura està renaixent entre els joves?

Aquest any es commemoren els 50 anys del cop militar que va donar Pinochet i encara continuem estant regits per la Constitució de Pinochet. Llavors, clar, la dictadura continua sent una realitat quotidiana. És el guió amb què executem el nostre dia a dia. S’ha intentat evidenciar tot l’horror que va portar la dictadura i, no obstant, sembla que amb això no n’hi ha hagut prou. De fet, quan hi ha una crisi econòmica o una crisi social, es troba a faltar la figura del dictador. Increïble, ¿no? Però és així. La joventut no té clar el que va passar, hi ha una ignorància tremenda i per això passa el que passa, i potser ara sorgirà una nova Constitució pitjor que la que tenim.

¿Això és possible?

En aquest moment tot pot ser possible. Tot. Nosaltres vam tenir una democràcia que va ser pactada amb els militars i gran part del que ara està passant té a veure amb aquest pacte. Pinochet va seguir com a comandant en cap, després com a senador... Aquesta era la democràcia xilena, a l’ombra de la dictadura. Avui estem en un moment complex: tenim un govern socialdemòcrata que està sent boicotejat per la dreta econòmica de manera brutal. Aquest any, com ja he dit, es compleixen 50 anys del cop i un esperaria que la societat, que tota la societat, llancés el crit que això mai més torni a passar. Però no, no és una cosa generalitzada. Crec que té molt a veure amb la impossibilitat de les esquerres per organitzar-se bé, massivament, en contra d’un enemic ferotge que és present a molts països del món.

Bé, a Espanya està passant el mateix.

Sí, sí. A tot arreu. És terrible. Mira: quan es va produir la revolta social, pensàvem que era que la gent estava farta de la dictadura que seguia present entre nosaltres. Però al veure els últims esdeveniments, sembla que no. Sembla que no hi havia un sentiment polític, ara resulta que han sortit elegits els hereus del pinochetisme per fer la Constitució.

¿L’escriptura l’ajuda a entendre el seu país?

L’escriptura sempre és una eina per entendre. O per intentar entendre. Els processos són llargs i caldrà esperar. Justament estava escrivint sobre la vocació que té la literatura per estar registrant al llarg de la història l’horror, la bogeria, la violència. Això es fa amb l’esperança de registrar-ho perquè en el futur no es tornin a produir atrocitats. Però sembla que hem fracassat. Homer va fracassar, els que el van seguir van fracassar i, no obstant, crec que no hem de deixar d’intentar-ho. Potser no n’hi ha prou. Perquè la literatura és només un camp i el que es requereixen són polítiques públiques.

¿Quina va ser la seva reacció al veure el resultat del referèndum?

Va ser una reacció tristíssima. El procés va ser molt ràpid, no hi va haver una gran campanya per donar a conèixer la Constitució, però sí que hi va haver una campanya de desinformació per part de la dreta, amb moltes mentides. Jo vaig estar treballant, porta a porta, en contra d’això. Després del referèndum, amb aquest ‘no’ tan contundent, va ser un gran cop.

¿Li va fer por o vergonya?

Ni por ni vergonya. Em va provocar molta tristesa. També em va fer molta ràbia, la veritat. És que... no vull tenir por, Juan. Perquè la por et derrota. El que sí que tinc és molta molèstia, molta ràbia, molta tristesa. Sento que l’enemic és molt poderós i que molts no se n’han adonat. Durant molt temps vam viure una realitat inamovible i semblava com que era més fàcil pensar, que tot era molt previsible. Després va arribar la democràcia i després va esclatar la revolta social. I d’allà fins ara és molt difícil comprendre-ho tot. És difícil, però cal intentar pensar i comprendre. Jo ho estic intentant. També és important registrar el que passa perquè, si no ho comprenem ara, potser en el futur sí.

A vostè la salva escriure.

Sempre, sempre. Absolutament. Jo sento que seguim en l’11 de setembre de 1973, quan el palau de la Moneda va quedar fet runa. Nosaltres seguim encara sota aquesta runa. No n’hem sortit, però tinc l’esperança que en sortirem. És un procés, ho sé, i els grans canvis ni són fàcils ni són ràpids. Això no acaba amb un referèndum ni amb un procés constituent. Això és l’inici, dic jo.

¿Com es porta l’escriptora amb la realitat?

Em costa sortir de la realitat, m’és difícil imaginar una novel·la només de ficció, com alguna vegada vaig escriure, perquè allò real és molt present. A estones m’encantaria fugir d’aquesta realitat, però per ara no. Aquí hi va haver un ímpetu que exigeix grans transformacions i espero que no s’apagui. Penso molt en el 38% que va votar a favor de la Constitució, i que ara tots hem de convèncer els altres.

¿Què l’està inspirant ara per escriure?

Doncs el dia a dia. Ja et dic: m’és difícil sortir de la realitat. Però també em continua convocant el passat. Penso molt en la runa de la Moneda. Penso en els 50 anys del cop militar. En això penso.

Vostè esmenta una expressió de Salvador Allende davant els seus fidels dels principis del seu mandat: «Més passió i més carinyo». ¿Quina seria avui una proclama per a Xile?

Com que segueixo escodrinyant el passat, en reprendria una: més carinyo i més passió. Perquè si en aquest país hi hagués més carinyo, potser no tindríem els problemes que estem tenint. També enarboraria una altra proclama: mai més. Mai més una dictadura.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va néixer amb el cop pròxim, el va veure arribar quan tenia tres anys. Un temps que sembla que es repeteix. ¿Quina postal envia vostè a aquella infància que va viure sent encara una nena sense passat?

Una postal que tinc aquí al meu escriptori: el palau de la Moneda bombardejat. Crec que jo no he sortit d’allà. Els nens no entenien gaire bé el que passava.