Lolitas dels 90: l’erotisme adolescent que ningú hauria d’haver demanat

Però aquesta nostàlgia selectiva pot fer que oblidem que als 90, malgrat que la majoria eren menors d’edat o acabaven de deixar de ser-ho, van ser sexualitzades sense pietat i sense que a una part significativa de la societat li semblés estrany. Fins al punt d’encunyar-se el concepte de les Lolitas dels 90 per parlar d’elles (o d’artistes com Britney Spears). L’etiqueta partia de la novel·la de Vladimir Nabokov, però era un ús tendenciós de la referència. No al·ludia al delicte. Convertia les actrius en objectes de desig (venent que eren conscients de ser-ho) i permetia a l’espectador adult veure-les d’aquesta manera no només sense sentir-se malament, sinó sense ni tan sols plantejar-se que això era fatal.

Drew Barrymore tenia 16 anys quan va fer ‘Poison Ivy’ (1992), els mateixos que Alicia Silverstone i Liv Tyler a ‘Crazy’ (1994), el videoclip d’Aerosmith. I Natalie Portman en tenia 13 quan va debutar a ‘El professional’ (1994) i 15 a ‘Beautiful Girls’ (1996). Sense entrar en consideracions sobre els seus personatges en aquestes propostes (¿tenien l’edat adequada per al que se’ls exigia?), en la promoció d’aquestes pel·lícules i en la seva definició com a actrius a les quals seguir es va posar en primer pla sense cap pudor el seu atractiu físic.

Moltes d’elles posaven en actitud sexi, la que se’ls demanava, a les portades de les revistes. I rar era el text que no fes referència al seu atractiu. En alguns casos, es donava per fet que hi havia una relació directa entre els seus personatges i elles, que les decisions i els riscos que prenien artísticament tenien reflex en el món real. Però no era així. A ‘Poison Ivy’, Barrymore dona vida a una jove que sedueix el pare de la seva amiga. El seu personatge és una dona fatal de llibre i la pel·lícula continua sent discutida per la seva postura respecte a la dona. Abans de rodar-la, Barrymore havia viscut més que cinc adults junts. La nena d’‘E.T., l’extraterrestre’ (1982) era famosa amb 7 anys, consumia alcohol amb 9 i cocaïna amb 12, havia passat per centres de rehabilitació, s’havia intentat suïcidar, s’havia emancipat de la mare als 14 i havia escrit unes memòries (‘Little Girl Lost’). Li havia passat de tot.

Però, fins i tot si ella mateixa en aquella època havia alimentat una imatge perillosa, avui és inconcebible que els mitjans i la indústria convertissin en ‘sex symbol’ una noia de 16 anys. Faig menció a la indústria perquè el que hi resulta irresistible un dia és motiu d’escarni l’altre. Barrymore s’ha reinventat moltes vegades. Avui té un programa de tele, The Drew Barrymore Show, en el qual treu el costat més humà de les estrelles de Hollywood, i un empori empresarial que inclou algunes línies de maquillatge i articles per al cabell, una d’electrodomèstics, una de mobles i fins i tot els seus propis vins. I, abans d’arribar aquí, ha renascut diverses vegades. Però la sexualització a què va ser sotmesa va condicionar la seva carrera durant anys i, potser, les decisions que ha pres des d’aleshores.

Notícies relacionades

La transició espanyola i les noies del ‘destape’

Els 80 més tòrrids són d’Adrian Lyne

El cas de Silverstone és diferent. Després dels tres videoclips d’Aerosmith que va protagonitzar el 1993, va arribar una altra pel·lícula que va consolidar la seva imatge de ‘Lolita’: ‘The Crush’ (1993). Dirigida per Alan Shapiro segons una història personal (avui s’hauria estalviat aquesta dada), explica la història d’un periodista que és seduït per una adolescent. L’adolescent està interpretada per Silverstone, que tenia 16 anys, i, com a ‘Poison Ivy’, tot era culpa de la noia... L’actriu va rebutjar sempre l’etiqueta de ‘Lolita’.

Però, per més que fes tots els possibles, va acabar engolint-la quan es va estrenar ‘Clueless’ (‘Fora d’ona’, 1995), la pel·lícula que la va catapultar. Tenia 19 anys i es va decidir que era una de les actrius més sexi del moment. Com es va decidir, en una altra demostració d’absoluta falta de pietat de la indústria, dels mitjans i del públic, que dos anys després no ho era. No només no ho era, sinó que li van fer ‘body shaming’ quan va fer ‘Batman i Robin’ (1997). Es van rabejar amb el seu físic, van dir que estava grassa. Una vegada més, la sexualització que ningú va demanar va tenir conseqüències nefastes. Va truncar la carrera de l’actriu, que va trobar una altra passió en l’activisme mediambiental. Silverstone no ha deixat mai el cine, com no l’ha deixat Barrymore malgrat les pauses. Però no hi ha dubte que les mítiques portades de les Lolitas dels 90 van ser un caramel enverinat.