‘Les perfeccions’
La primera novel·la sobre els nòmades digitals: «Les xarxes han gentrificat el nostre interior»
‘Les perfeccions’ (Anagrama) només té 160 pàgines, però l’escriptor italià Vincenzo Latronico (Roma, 1984) en té prou i li’n sobren per retratar com poques novel·les ho han fet la generació Instagram, la crisi d’ideals que travessa Europa i aquesta nova espècie d’elit extractiva que a Barcelona coneixem tan bé, els nòmades digitals.
Tot això encarnen l’Anna i el Tom, una atractiva parella italiana de joves professionals establerta a Berlín amb una vida de disseny que transita entre la jornada de treball davant el portàtil, sortir de festa i les inauguracions d’exposicions en galeries d’art alternatives de l’est. Com gairebé tothom, l’Anna i el Tom passen massa temps a les xarxes socials. «Volia escriure una novel·la sobre l’experiència d’una vida completament fagocitada per tot allò digital. Tot el nostre món, també la nostra dimensió interior, està profundament determinada per aquest constant flux d’imatges i paraules, des que ens despertem fins que ens fiquem al llit», explica l’autor. «Això afecta els nostres somnis, com ens expressem i com ens relacionem, i també les nostres idees polítiques».
La novel·la descriu amb distant i eficaç precisió el dia a dia de l’Anna i el Tom, que viuen submergits en dos nivells de realitat, «el real i el d’una bombolla mediàtica digital, que és bastant semblant entre els expatriats de Barcelona o Milà», apunta Latronico. «Alhora, aquest procés és bastant similar a la gentrificació de les ciutats. És com si les xarxes haguessin gentrificat el nostre interior», reflexiona.
A més de ser la primera novel·la sobre nòmades digitals, ‘Les perfeccions’ aconsegueix una altra cosa, i és capturar aquesta fiblada d’insatisfacció que provoquen les xarxes, un tipus molt concret d’ansietat que fa que «sentim que ens estan robant alguna cosa» i que «ens obsessionem amb allò autèntic perquè, en comparació amb el que veiem a la pantalla, allò real sembla gairebé sempre insuficient».
Maximitzar l’extracció de benefici
«Crec que encara ens falta una paraula per definir el que sentim», apunta Latronico, que dissecciona com si fos un forense (el seu estil li ha valgut nombroses i elogioses comparacions amb ‘Les coses’, de Georges Perec) l’homogeneïtat de les vides de l’Anna i el Tom, començant per la decoració del seu apartament. La monstera, la butaca escandinava, els exemplars endarrerits de ‘Monocle’ i ‘The New Yorker’, el pinyol d’alvocat germinat: ¿qui no ha estat en un apartament així alguna vegada?
Per Latronico, existeixen diversos tipus d’homogeneïtat. Hi ha la globalitzada, la que va de dalt a baix, que és la que fa que tots els McDonalds del món siguin iguals i que els carrers tinguin un mateix aspecte sense una coordinació general prèvia a Estocolm, Berlín o Milà. Però hi ha un altre tipus, el que més li interessa i descriu al llibre, que és «l’homogeneïtat que va de baix cap a dalt».
«Igual que hi ha matemàtics arreu del món desenvolupant el mateix teorema sense saber-ho, estem veient com a tot arreu s’intenten trobar solucions individuals al mateix problema, que és com maximitzar l’extracció de benefici. La pizza amb massa mare dona més beneficis que la pizza normal. La cervesa artesana dona més beneficis que la cervesa normal. D’un ‘airbnb’ es treuen més diners que de llogar un pis a una família. I tot això està passant sense un planificació centralitzada. És un convergència d’Occident», apunta. L’Anna i el Tom, per cert, acabaran rellogant el seu apartament de renda baixa a Berlín i mudant-se a Lisboa.
Un Erasmus permanent
Latronico va aterrar a la capital alemanya un any després de la crisi del 2008. Allà va exercir de crític d’art i es va capbussar en el que ell anomena, entre rialles, «un Erasmus de 10 anys» típic, amb les parades obligatòries que també freqüenten l’Anna i el Tom: les nits a Berghain i Tresor, les tardes a Prenzlauerberg, les albades al Panoramabar i els duríssims hiverns plens de desercions. Bromes a part, aquest és l’efecte que té sobre molts una ciutat històricament hedonista, barata i bohèmia, on les discoteques obren ininterrompudament de dijous a diumenge.
La festa perpètua fa que per a molts el rellotge es congeli, sobretot si no es tenen fills. «M’interessava reflectir la sensació d’Erasmus permanent, de tenir-ne 35 i continuar vivint com si en tinguessis 23 o 27», explica Latronico. «Vas fent ‘scroll’ i sembla que mai passa el temps, només compta l’ara, l’ara i l’ara. Però el món segueix endavant, en paral·lel. La història es produeix, i de vegades ho fa de manera tan violenta que aconsegueix trencar aquest ‘scrolling’», explica amb referència als pocs successos històrics que aconsegueixen colar-se en les vides de l’Anna i el Tom, com la crisi migratòria i la mort de l’Aylan, successos que l’algoritme decideix incloure en un ‘feed’ ple de capvespres, primers plans d’amanides amb llavors i pots de fermentació casolana.
La letargia digital
S’ha escrit molt sobre com les xarxes socials operen com un silenciós però molt efectiu dissolvent de la consciència de classe i han substituït l’activitat política. Latronico va ser un activista de la vivenda durant anys a Milà i a la novel·la recrea l’innocu de l’activisme a cop de ‘like’. «Militar és cansat, et roba moltes hores. Quan t’acostumes a viure en aquest entorn ‘online’, la realitat acaba resultant decebedora. Pots fer un post contra el canvi climàtic i tenir 50.000 likes en dues hores. Però canviar les coses, militar, gairebé sempre és exasperant i esgotador».
Notícies relacionades¿Què pot fer que ens despertem de la letargia digital? «Crec que la bufetada de realitat arribarà amb la crisi habitacional, que ja està afectant la classe mitjana. Abans, una parella de professors d’institut podien permetre’s una vida normal: un pis, tenir fills, un cotxe. A Barcelona, Berlín o Milà una parella d’aquestes característiques ara mateix no es pot permetre ni un estudi de 25 m². Tard o d’hora, això explotarà», pronostica.
A ‘Les perfeccions’ hi ha un protagonisme entranyable de Tempelhof, l’emblemàtic aeroport avui en desús, gairebé 400 llamineres hectàrees que resisteixen enmig de la capital alemanya. «És un espai infinit alliberat per la història [va ser escenari de mítings nazis i clau durant el bloqueig del Berlín occidental] i ple de potencial. També reflecteix un enorme privilegi. Molts creuen que s’hauria d’edificar amb vivenda social, d’altres, que hauria de seguir com a parc públic», reflexiona. «Per mi, hauria de ser el símbol de Berlín, no la Porta de Brandenburg», conclou.
