‘El nom de la rosa’, d’Umberto Eco: litres de sang i erudició a l’abadia del crim

Umberto Eco (1932-2016), respectat semiòleg, filòsof, humanista i assagista italià, va ambientar ‘El nom de la rosa’ al segle XIV, durant set dies de 1327, en una abadia benedictina a les muntanyes del nord d’Itàlia, inspirada arquitectònicament en la Sacra di San Michele, en la qual se succeeixen les misterioses i violentes morts de monjos, en un ambient impregnat d’heretgia i de la sang abocada per la Inquisició. «Va fer història amb el seu ‘thriller’ medieval. El seu llibre és un al·legat contra l’obscurantisme en forma de novel·la policíaca monàstica», resumia el novel·lista Pierre Lemaitre al seu ‘Diccionario apasionado de la novela negra’.

A aquest escenari, que Eco va triar per ser un «lloc tancat, un univers concentracionari», arriba un personatge que exerceix de detectiu accidental. El necessitava, va assenyalar, «dotat d’un gran sentit de l’observació i una sensibilitat especial per a la interpretació dels indicis. Qualitats que només es trobaven dins de l’àmbit franciscà». I va crear el frare d’origen anglès Guillem de Baskerville, una mena de Sherlock Holmes medieval (a través del nom del qual l’escriptor evoca ‘El gos dels Baskerville’, l’aventura més famosa del detectiu creat per Arthur Conan Doyle). Fins i tot s’assemblen en la descripció: «La seva altura era superior a la d’un home normal i, com que era molt eixut, semblava encara més alt. La seva mirada era aguda i penetrant; el nas afilat i una mica aguilenc infonia al seu rostre una expressió vigilant». 

Tot i això, el seu aspecte a la novel·la diferia del rostre de cine al qual va quedar per sempre unit, encarnat per Sean Connery en la versió de 1986 de Jean-Jacques Annaud, un film amb excel·lent acollida però que tenia gust de poc davant la magnitud del llibre.

A punt va estar Eco de deixar que el detectiu fos el personatge real del franciscà Guillem d'Occam, però hi va renunciar: li inspirava «antipatia». Però sí que va reflectir les lluites entre ordes religiosos entorn de la pobresa o l’opulència i la possessió de béns per part de l’Església, tema que es debat a l’abadia. I el va enfrontar a l’odi del temible inquisidor real Bernat Gui. 

Al costat de Connery, un joveníssim Christian Slater al paper del ‘watson’ que acompanya Guillem de Baskerville, el novici benedictí Adso de Melk, que viurà aquella setmana la seva iniciació sexual, i al qual li transfereix, admet l’escriptor, molts dels seus «terrors d’adolescent i les seves palpitacions d’amor», però també els seus terrors «davant les llengües desconegudes, davant les dificultats del pensament, davant els misteris de la vida política». 

Adso és el narrador, que en un manuscrit «explica als 80 anys una cosa que va veure als 18». «Registra tots els esdeveniments amb la fidelitat fotogràfica d’un adolescent, però no els entén», assenyala Eco, que amb aquesta fórmula aconsegueix que «els lectors corrents s’identifiquin amb la innocència del narrador i se sentin justificats tot i que de vegades no ho entenguin tot». És una peça clau en l’èxit d’‘El nom de la rosa’, on l’autor d’‘Apocalíptics i integrats’ va fusionar de manera magistral la cultura popular i l’erudita entre les quals sempre va bastir ponts. Així va arribar a tot l’espectre de lectors, abocant hàbilment entre crim i crim un model d’exigents expressions en llatí i cultes cites i referents teològics, filosòfics o literaris, de Wittgenstein a Victor Hugo o a ‘La biblioteca de Babel’, de Jorge Luis Borges, que evoca a través del temut personatge de Jorge de Burgos, monjo cec que guarda amb zel la famosa i laberíntica biblioteca de l’abadia. 

Notícies relacionades

¿S’ha de triar entre els dos?

Col·lisió entre Broncano i Motos per Jorge Martín

«Volia que el lector es divertís. Almenys tant com m’estava divertint jo», va escriure. D’aquí ve l’elecció d’una novel·la policíaca, «el més metafísic i filosòfic dels models d’intriga», perquè «en el fons, la pregunta fonamental de la filosofia (igual que la de la psicoanàlisi) coincideix amb la de la novel·la policíaca: ¿qui és el culpable?». L’autor d’El cementiri de Praga buscava un lector «còmplice», que entrés en el seu joc després de ser «capaç de superar l’escull penitencial de les cent primeres pàgines». No es tractava de donar al públic el que demanava sinó de «revelar-li el que hauria de voler, tot i que no ho sàpiga». I li va donar, i el va enlluernar, amb «llatí, i poques dones, i munts de teologia, i litres de sang». 

Des que va preparar la seva tesi doctoral sobre sant Tomàs d'Aquino, Eco era gran coneixedor de l’Edat Mitjana, el seu «imaginari quotidià». I va decidir explicar-ho «per boca d’un cronista de l’època [Adso], perquè ell mateix era un «narrador principiant», reconeix a les ‘Postil·les’. Va buscar entre els seus «arxius de medievalista en hibernació» acumulats des de 1952 per desplegar el seu saber sobre l’estètica, l’art i l’arquitectura (fins i tot va calcular els esglaons d’una escala de cargol per establir el temps dels diàlegs dels personatges que transiten per l’abadia), la producció de pergamins o la de vi i oli d’oliva o la matança del porc... Però va deixar d’escriure durant un any, perquè abans havia «de construir-se un món el més moblat possible, fins als últims detalls». Després, «les paraules vindran gairebé per si soles. ‘Rem tene, verba sequentur’».