La caixa de ressonància
Salvar el Milano: l’hora de les solucions
Els programadors del club estudien amb l’ajuntament fórmules per mantenir la seva activitat, al mateix local o en un altre de propietat consistorial que es consagri a la música de petit format. Urgeix trobar respostes perquè Barcelona, ciutat amb cinc escoles superiors de música, doni oportunitats al seu aclaparador planter de talents.

És fàcil alçar el crit d’alarma, «salvem el Milano», i segurament a ningú pot complaure-li el paisatge de franquícies que fa anys, dècades, s’apoderen del centre de Barcelona (com de tantes altres urbs, les d’èxit en particular) i aniquilen els locals genuïns i amb pòsit cultural. D’acord, ¿però, això com es fa, en una societat de lliure mercat i tractant-se d’un local privat que disposa del seu corresponent amo?
Els responsables de la programació del Milano Jazz Club, recordem, espaiós i bonic soterrani de la Ronda de la Universitat, van fer saber fa dues setmanes que la sala ho té difícil per sobreviure més enllà d’aquesta tardor, atesa l’oferta cursada a la propietat per part d’una cadena de ‘trattorias’. L’onada de simpatia ha mobilitzat músics, promotors, periodistes, aficionats..., i la iniciativa ‘Salvem el Milano’ a Change.org supera les 6.400 firmes, entre elles les de Santiago Auserón, Mayte Martín, Pi de la Serra, Jordi Rossy o Marco Mezquida.
El temps apressa, i passats els dies, ¿on som? Doncs s’ha establert un diàleg amb l’ajuntament per explorar solucions. En primer terme, el consistori s’ha ofert com a mediador amb la marca de restaurants italians per saber de les seves intencions, no fos el cas que la música en viu pogués ser compatible amb el subministrament de plats de fetuccini. I per si aquest pla A no funciona, el B, més arriscat, apunta a la possibilitat d’establir una nova llar per al Milano en algun dels locals de propietat municipal que esperen destí, que, pel que sembla, n’hi ha.
Notícies relacionadesFloten en els ambients musicals els exemples de la sala Beckett (teatre) o La Caldera (dansa), i tot i que Guim Cifré, programador del Milano, observa que traslladar un local és un moviment delicat, tal com «moure el curs d’un riu», atès l’ecosistema de què penja cada barri, carrer i cantonada d’una ciutat, es fa sentir l’interrogant: ¿és plausible fer alguna cosa a Barcelona per la música de club?
Hi ha escletxes d’esperança. Ha d’haver-n’hi. Una ciutat amb cinc escoles superiors de música ha de poder donar al seu exuberant planter oportunitats per desenvolupar-se sense haver d’emigrar. No hauria de fer falta, però esmentem que en el Milano es va foguejar, per exemple, fa una dècada, una Rosalía de 20 anys que operava com a cantant del jazzístic José Alberto Medina Quartet. I com ella, moltes altres figures avui reconegudes: Andrea Motis, Rita Payés, Jordi Matas… No és que el futur estigui en joc, sinó el mateix present.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- A Rússia Així s'ha jubilat un jove amb 23 anys gràcies a una argúcia legal
- Turisme Sant Adrià estrena un resort de luxe de 53.000 metres quadrats
- Tecnologia La identificació via mòbil amb el DNI virtual és vàlida a partir d’avui
- Amnistiada pel sultanat "Tenia 18 anys i vaig deixar seduir-me pels diners fàcils"
- Futbol local El futur Hospi de Jordi Alba i Thiago Alcántara: objectiu, arribar a Primera Divisió
- Frau a Hisenda Ancelotti afirma que el Reial Madrid li va suggerir crear societats per cobrar drets d’imatge: «Mai em vaig adonar que alguna cosa no era correcta»
- Automoció Seat nomenarà ben aviat el substitut de Wayne Griffiths i Markus Haupt és el millor posicionat
- Pòdcast José Elías ho deixa clar: en què invertir per tenir rendibilitat sense riscos
- Mercat laboral Catalunya lidera la creació d’ocupació al març i supera de nou els 3,8 milions d’ocupats
- Funcionaris La Generalitat convocarà una oferta d’ocupació pública de més de 7.000 places