Salvar el Milano: l’hora de les solucions

Els responsables de la programació del Milano Jazz Club, recordem, espaiós i bonic soterrani de la Ronda de la Universitat, van fer saber fa dues setmanes que la sala ho té difícil per sobreviure més enllà d’aquesta tardor, atesa l’oferta cursada a la propietat per part d’una cadena de ‘trattorias’. L’onada de simpatia ha mobilitzat músics, promotors, periodistes, aficionats..., i la iniciativa ‘Salvem el Milano’ a Change.org supera les 6.400 firmes, entre elles les de Santiago Auserón, Mayte Martín, Pi de la Serra, Jordi Rossy o Marco Mezquida.

El temps apressa, i passats els dies, ¿on som? Doncs s’ha establert un diàleg amb l’ajuntament per explorar solucions. En primer terme, el consistori s’ha ofert com a mediador amb la marca de restaurants italians per saber de les seves intencions, no fos el cas que la música en viu pogués ser compatible amb el subministrament de plats de fetuccini. I per si aquest pla A no funciona, el B, més arriscat, apunta a la possibilitat d’establir una nova llar per al Milano en algun dels locals de propietat municipal que esperen destí, que, pel que sembla, n’hi ha.

Notícies relacionades

Rumba catalana: recolzada al Parlament, menystinguda a les festes majors

Elionor i l’amor

Floten en els ambients musicals els exemples de la sala Beckett (teatre) o La Caldera (dansa), i tot i que Guim Cifré, programador del Milano, observa que traslladar un local és un moviment delicat, tal com «moure el curs d’un riu», atès l’ecosistema de què penja cada barri, carrer i cantonada d’una ciutat, es fa sentir l’interrogant: ¿és plausible fer alguna cosa a Barcelona per la música de club?

Hi ha escletxes d’esperança. Ha d’haver-n’hi. Una ciutat amb cinc escoles superiors de música ha de poder donar al seu exuberant planter oportunitats per desenvolupar-se sense haver d’emigrar. No hauria de fer falta, però esmentem que en el Milano es va foguejar, per exemple, fa una dècada, una Rosalía de 20 anys que operava com a cantant del jazzístic José Alberto Medina Quartet. I com ella, moltes altres figures avui reconegudes: Andrea Motis, Rita Payés, Jordi Matas… No és que el futur estigui en joc, sinó el mateix present.