Publica ‘Morir sabent poques coses’
Joan Enric Barceló (Els Amics de les Arts): «Molts em llegiran pel nom, i d’altres no em llegiran pel mateix»
El cantant-guitarrista d’Els Amics de les Arts debuta en la narrativa amb ‘Morir sabent poques coses’, un llibre de relats sobre personatges superats o desconcertats per les circumstàncies, que presentarà aquest dimarts a la llibreria Ona i dissabte a l’estand de la Laie, dins de la Setmana del Llibre a Català.
Rilke va dir alguna cosa així com que, si un no sent la necessitat d’escriure, és millor que no escrigui. ¿Vostè necessita escriure?
Et contestaré amb una altra frase, no sé de qui: «a mi, més que escriure, m’agrada haver escrit». A diferència de quan escric cançons, on tinc dues persones al costat amb qui em complemento, aquí estic molt sol. Passes per moments de pensar que no val la pena continuar. Costa molt que una cosa continuï agradant-te l’endemà. Jo no soc dels que necessiten asseure’s cada dia a escriure, tot i que sí que escric moltes notes amb el mòbil. Però aquest llibre, per a mi, ha sigut en bona mesura un gran repte. El projecte fallit és el que s’abandona.
¿Parlem d’un llibre que ve d’un llarg procés?
El vaig començar cap al 2016-17, arran d’haver-me apuntat a l’Aula d’Escriptura, de Girona. Allà, a l’últim mòdul, vaig tenir Vicenç Pagès Jordà com a tutor. Sense ell, no seria aquí. Jo havia estudiat escriptura creativa a Filologia Anglesa, però a partir del 2010 ja m’havia dedicat exclusivament a fer cançons. I de vegades, per expressar algunes idees, no en tens prou amb una cançó.
¿És un compendi de contes perquè no es va atrevir a llançar-se a debutar amb una novel·la?
Em semblava el pas natural. Són onze relats, un número que és molt comú als discos. De la tutoria en vaig sortir amb dos o tres fets, i el que és fort és que cap d’ells ha acabat al llibre.
¿Ha prestat atenció a les incursions literàries d’altres músics del país, com Gerard Quintana o Lluís Llach?
Sí, i veig que aquí ens passa molt que quan algú fa una cosa per la qual no la tenim catalogada, ens costa encaixar-lo. No es rep gaire bé que intentis fer bé dues coses diferents. Si ets músic, només has de fer música, i si ets escriptor, només pots escriure.
¿Cal haver llegit molt abans de posar-se a escriure?
Totalment. Entre els autors de contes, per mi el màxim és Pere Calders. Després, Saunders, Foster Wallace, Lydia Davis... He intentat agafar moltes coses de les seves històries; robar de cadascun el que em convenia. De Wallace, per exemple, la idea d’agafar un personatge i no deixar-lo parlar, que apareix a ‘Fèlix’, amb aquesta figura que torna d’entre els morts. Després, des que em vaig decidir a escriure, llegeixo d’una altra manera: amb el mòbil, manejant notes obertes de paraules que no entenc, expressions que m’agraden, sinònims... És llegir i documentar-me alhora.
Es respira al llibre, començant pel títol, certa perplexitat tranquil·la davant les vicissituds que afecten o descol·loquen la gent corrent.
No hi ha grans temes que hagi volgut explicar. He volgut allunyar-me de tres paraules que són a l’ordre del dia: èpic, mític i brutal. És un llibre en el qual hi ha capes i capes de jos, de veus que vas desmantellant, amb personatges col·locats en una tessitura que no estan preparats per assumir: el senyor que vol un homenatge i no l’hi fan, els adolescents que perden el seu amic... El títol del llibre té a veure amb pensar, a mesura que et fas més gran, que certes coses preferiries no haver-les sabut. Hi ha una part de tu que vol saber com funciona el món, i una altra de més egoista de voler ser feliç ignorant les coses amb què t’has de barallar.
Hi ha pinzellades de sàtira social: cap a les estructures empresarials o el sensacionalisme televisiu.
Cap al neoliberalisme, però sempre com a part d’una història, com en el relat sobre aquest Amazon o Glovo de nens, on pots deixar el teu fill i que jugui amb un altre, a canvi de diners. Aquests personatges no es pregunten si això és moral o amoral, ni qüestionen la capa d’absurd. Això ho fa tot més divertit.
Les estructures són molt canviants: el conte amb un diàleg en el qual només parla un personatge, un altre on les notes a peu de pàgina són tan o més importants que el text principal, canvis en la persona que narra la història, un relat d’un paràgraf únic... ¿Indicis que està explorant camins?
Al ser contes, et permeten aquesta versatilitat en els estils. El dels ‘mails’, per exemple, em sembla una bona manera d’explicar la història. Cadascun té el seu estil. És una exploració, sí, per trobar la meva veu.
En el seu registre de català ha pres algunes llicències: «rato», «cuento», «polvet»…
¿No ho fan The Tyets? A ‘Coti x Coti’ hi ha anglicismes, castellanismes... I això arriba als joves: si els eduques bé, després ja sabran discernir, quan hagin de fer un treball per a la universitat. Els correctors del llibre van entendre que aquí hi ha un catàleg de veus i que cadascun té el seu idiolecte.
¿Li causa alguna incomoditat pensar que, sent una figura popular, juga amb avantatge al publicar aquest llibre?
Notícies relacionadesSé que molta gent em llegirà pel nom, i que molta altra gent deixarà de llegir-me pel mateix motiu. Per això he buscat els millors companys de viatge. Vicenç (Pagès Jordà) em va dir: «ves a casa i mira la prestatgeria de llibres, a veure quina editorial t’ha fet disfrutar més». Vaig pensar que hi haurà lectors que, al veure en quina editorial estic, Periscopi, de la qual he llegit llibres de Foster Wallace, Marta Orriols i altres autors, pensaran: «li donarem una oportunitat».
