Nanni Moretti, el rescat de ‘Caro diario’ i la seva nova pel·lícula: «L’esquerra segueix en crisi d’identitat»

 El protagonista d’‘El sol del futuro’, Giovanni, encarnat pel mateix Moretti, és un director de cine ancorat en certes idees del passat i en conflicte amb les del present. Es troba en ple rodatge del seu nou film, i l’estressant treball al plató coincideix amb una crisi amb la seva dona (Margherita Buy, amb qui Moretti treballa regularment), els problemes del productor francès de la pel·lícula (Mathieu Amalric) i el distanciament amb la seva filla (Valentina Romani). Massa crisis de cop a què s’afegeix una situació completament nova per a ell: la seva dona, que ha produït tots els seus anteriors llargmetratges, està produint ara la pel·lícula d’un director jove amb qui Giovanni xoca quant a l’ús de la violència en el cine.

 El film que roda Giovanni està ambientat a la Itàlia dels anys 50. Al començar ‘El sol del futuro’, un jove assegura no saber que en aquella dècada hi havia comunistes a Itàlia, i que creia que només eren a Rússia. Desmemòria històrica. Moretti ens puntualitza que la pel·lícula «parla de l’esquerra dels anys 50, que és molt diferent de l’actual. L’esquerra segueix en crisi d’identitat a molts països. No em sembla que avui sigui tan difícil tenir postures d’esquerres davant una dreta tan grollera que fins i tot nega el canvi climàtic». A la pel·lícula que roden es parla de la invasió soviètica d’Hongria el 1956, potser un reflex de l’actual guerra entre Rússia i Ucraïna, el final de l’idealisme comunista d’anys enrere.

 Giovanni assegura en la ficció que quan fa una pel·lícula no pensa en el públic, tot i que no sap segur si això és veritat. ¿Moretti pensa en l’espectador? «No penso en un públic específic, burgès, d’esquerres. Penso en un públic desconegut que està en una sala fosca disposat a veure una pel·lícula en pantalla gran. No penso en qui veu cine amb un mòbil».

  En una altra seqüència del film imaginat, Giovanni i la seva actriu principal discuteixen. Ella vol improvisar com ho feien John Cassavetes i Gena Rowlands. Moretti reflexiona sobre la seva evolució: «Quan vaig començar en el cine tenia una considerable rigidesa al dirigir els intèrprets. Ara ho veig diferent. Sento empatia pels actors, estic molt pròxim a ells. Fa 40 anys els veia més com a peons d’un joc». Moretti anuncia que l’octubre que ve debutarà al teatre, només com a director.

 Un dels millors moments d’‘El sol del futuro’ és una irònica i molt imaginativa reflexió sobre com es reflecteix la violència en el cine contemporani. «Jo no dic no a la violència en una pel·lícula, no soc per res un fonamentalista a la contra del seu ús», assegura Moretti, i recorda que «un film com ‘Taxi Driver’ és violent i bellíssim, algunes pel·lícules de Brian De Palma també, la recent ‘Holy spider’, sobre un assassí en sèrie, també és molt bonica. El que em molesta com a director és quan la violència es converteix en producte de consum». Scorsese juga un paper molt divertit en aquesta seqüència.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 Moretti fa el seu retrat de la situació política italiana i comenta que pot ser que hi hagi analogies amb l’espanyola: «Fins a 1994, quan Berlusconi arriba al poder, un elector de la Democràcia Cristiana i un del Partit Comunista Italià podien parlar entre ells, els seus partits havien participat en la resistència i escrit la constitució antifeixista. Des de 1994 aquest diàleg ja no és possible. El discurs dels polítics italians actuals sorgeix de la influència de Berlusconi, els nostres polítics ja no tenen memòria».

 A ‘El sol del futuro’ se cita Cassavetes, Scorsese, ‘La dolce vita’, ‘El nedador’, Aretha Franklin, els Blues Brothers, Kieslowski i el seu film ‘No matarás’, tot ben incrustat en un relat de cine dins el cine bastant curiós, ja que Moretti assegura que com a espectador no li agraden aquest tipus de films i que cada dia li costa més explicar el seu treball. «Me n’he adonat a l’acabar la pel·lícula que es tracta d’un gran acte d’amor cap al cine que es pot veure en una sala de cine, i un acte de confiança cap al públic que la veurà. Després de la pandèmia, i amb la crisi, la gent s’ha acostumat a veure cine a casa, però crec que una pel·lícula projectada en una sala continua conservant un gran poder de fascinació», afegeix el cineasta.