Terenci Moix, el gran fabulador: seductor, enginyós... i també manipulador

 ‘Terenci: La fabulación infinita’, realitzada per Marta Lallana –codirectora d’‘Ojos negros’ – i escrita per Álvaro Augusto –guionista del documental sobre Samantha Hudson–, penetra com un estilet en la seva vida traient a la llum les ombres de la seva existència i recalcant les moltes llums que va tenir la seva etapa vital i ingent producció com a novel·lista, articulista, adaptador teatral i conductor de programes de televisió. 

 S’obre amb el final, imatges del seu funeral, el 3 d’abril del 2003, amb Maria del Mar Bonet cantant ‘a capella’ davant el seu fèretre i Boris Izaguirre, gran amic de Terenci, compungit en una de les últimes files. Izaguirre recorda al documental que «com Fassbinder i Almodóvar en el cine, al llegir Terenci pensava que m’estava escrivint directament a mi». En temps foscos en aquest país, en particular per als homosexuals, Moix es va convertir en un far. I conscient de la seva importància i popularitat, el personatge va començar a devorar la persona.

 Després del funeral, amigues i coneguts es van reunir a la Granja de Gavà per llegir alguns dels seus textos i recordar-lo amb alegria. No era un local qualsevol: en aquesta antiga lleteria situada al carrer Ponent –avui Joaquín Costa– de Barcelona, va néixer Terenci el 5 de gener del 1942. Va viure en aquest barri i el va estimar. Quan travessava la plaça del Pes de la Palla, entrava en un altre món, la Barcelona burgesa que després va conèixer tan bé. Les seves memòries porten per títol ‘El pes de la palla’.

 Fabulador, intel·ligent, enginyós, conversador extraordinari, polemista nat, fumador empedreït (fumava 3 o 4 paquets de cigarrets Ducados cada dia, cosa que li va causar emfisema pulmonar i impotència sexual)... I també egoista, fosc, manipulador. D’ell parlen al documental la seva cunyada, la psiquiatra Rosa Sender; Boris Izaguirre, la fotògrafa Colita, la seva cosina Rosa Maria Moix, Luis Antonio de Villena, el crític de cine Carles Mir, la guionista Anaïs Schaaf –que el coneixia des de petita–, Núria Espert, Anna Maio –que va ser relacions públiques de la discoteca Bocaccio– i per descomptat Enric Majó, parella de Terenci durant molts anys en dues etapes.

 El bloc centrat en aquesta relació és dels més durs del documental. «Va ser una aventura clàssica», recorda l’actor. «Vam començar a viure junts des de la primera nit. Així de fàcil». Per a Moix, Majó va suposar la troballa de la bellesa clàssica. Terenci havia dit: «M’he passat mitja vida perseguint els somnis que he estimat, no necessàriament homes, també pedres, llibres, quadros, dones, de vegades un somni de perfecció, de vegades un somni de l’absolut. Crec que cap cos val el que un somni, cap ciutat el que la seva literatura, cap amor el que la idea de l’amor».

 Ramon Moix, que es va convertir en Terenci després de quedar fascinat per l’actor Terence Stamp, va estimar Majó, va concebre la traducció al català de ‘Hamlet’ perquè la interpretés ell, va viure perquè la seva parella fes un teatre fantàstic, «va fer l’obra ‘Tarzan dels micos’ per poder-lo vestir-li amb un taculs», recorda Colita. «Volia fer de Majó l’artista més gran del món sense preguntar-li a ell si volia fer-ho», reflexiona Rosa Sender. Un modern Pigmalió, i com aquest, obsessiu. «Terenci manipulava i havies de renunciar a parts de tu», explica Majó, de qui Moix va renegar després de la segona i definitiva ruptura.

Notícies relacionades

El pòdcast d’EL PERIÓDICO: 20 anys sense Terenci Moix

Nanni Moretti, el rescat de ‘Caro diario’ i la seva nova pel·lícula: «L’esquerra segueix en crisi d’identitat»

 En una xerrada amb Jesús Quintero, El Loco de la Colina, Moix li diu sense titubejos que tendeix a convertir la seva parella en Déu i que estima les ombres, no les persones. I en una altra entrevista televisiva assegura que «sempre vaig pensar que l’amor es demostrava a través del patiment de l’altre. El que patia per mi era qui m’estimava, fixa’t quina bestialitat». Als quatre anys d’estar junts, la relació ja no donava més de si, segons Majó, i se’n va anar a Mèxic. Però van tornar i hi van estar 10 anys, fins a la dolorosa separació definitiva, ben airejada per Moix en diversos articles de premsa.

 Altres aspectes molt interessants que contempla el documental són l’evident volença de Moix pel cine –el cine com a fugida en la grisa Espanya de postguerra: era un solitari trist i adolescent que només tenia el cine com a companyia–, el record del seu germà Miquel, de salut fràgil –va morir als 18 anys–, l’època de Bocaccio i la ‘gauche divine’ i aquell període de reconstrucció física de la seva pròpia identitat en què Moix, «que tenia fama de lletget, però volia ser com Burt Reynolds», en paraules de Colita, es va gastar la meitat dels 15 milions de pessetes que va guanyar amb el premi Planeta en cremes, neteja de cutis, perruquí i un abric de visó. Feia el mateix amb els avançaments pels seus llibres. Consumir els dies sense pensar mai en el demà.