Ian McEwan publica la seva novel·la ‘Lecciones’: «Si els teus pares haguessin fet l’amor cinc segons més tard series un altre»

Hi ha moltes novetats a l’última novel·la d’Ian McEwan (Aldershot, Regne Unit, 1948), un d’aquests rars escriptors que conciten alhora el favor dels lectors i de la crítica. Molt molt lluny queda aquella etiqueta de McAcabro que el va acompanyar en les seves primeres incursions en la ficció i fa també bastant temps que s’ha convertit en un dels novel·listes britànics més clàssics. ‘Lecciones’ (Anagrama, en castellà i català) és una de les seves obres més extenses però sobretot és en la qual ha inclòs més material autobiogràfic, fins al punt que es pot confondre bona part del que li passa al seu protagonista, Roland Baines, pianista de jazz i periodista en la setantena, amb la vida del mateix McEwan. És a dir, d’aquell fill de militar que va viure a Líbia fins als 11 anys, es va formar en un estricte internat on va ser infeliç, es va quedar amb la custòdia dels seus fills després d’una conflictiva separació i a l’arribar a la cinquantena va descobrir que la seva mare havia donat en adopció un germà desconegut, David, perquè aquest havia sigut engendrat amb el seu amant i després segon marit (i pare de l’escriptor) mentre ella encara estava casada amb el primer que moriria en el desembarcament de Normandia. 

«M’han preguntat moltes vegades quan escriuria les meves memòries, i en certa manera són aquestes –explica McEwan des de la seva residència campestre a dues hores de Londres via zoom– perquè bona part de la meva vida familiar és allà. La meva mare va posar un anunci al diari dient que feia una cessió total d’un nadó de sis mesos i el va entregar a la família que li va respondre en una estació de ferrocarril. És una història de guerra, molts nadons van néixer llavors en circumstàncies estranyes i van descobrir la seva veritables històries anys més tard. La meva novel·la va de com els esdeveniments històrics, especialment les guerres, marquen les nostres vides desplegant un ventall d’alegries i d’ombres. Això està passant ara mateix a Ucraïna, el conflicte ha alterat les vides de molts nens. A diferència d’una obra de no ficció, la novel·la em permet entrar en els sentiments més íntims». 

Consell difícil

Igual com el seu protagonista, McEwan es va trobar en plena pandèmia en una reclusió molt més accentuada que la que sol aplicar-se habitualment quan escriu les seves novel·les. No havia de viatjar, fer promoció o acudir a festivals literaris. Es va abandonar a l’escriptura durant deu hores els set dies de la setmana i es va posar a evocar fets importants de la seva vida que li van proporcionar lliçons davant pèrdues o moments de satisfacció. El resultat és una novel·la que funciona a tall de balanç, de recorregut vital. «Si als 75 anys constates que has après alguna cosa corres el risc a l’hora d’escriure-ho de caure en el clixé i a cap jove li servirà res del que jo digui respecte a això. Així que la meva única manera d’abordar això és fer el relat d’una vida i és el que he fet. Aquesta novel·la és l’únic consell que puc donar».  

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Hi ha dos moments fonamentals a la novel·la, tots dos protagonitzats per dones que no actuen com tradicionalment s’espera d’elles. És el cas d’una professora de piano de 25 anys que abusa de Baynes sent tot just un adolescent de 14 i el de la seva primera dona, una alemanya que pren la decisió implacable a l’abandonar el seu marit i el seu fill de sis mesos per continuar sense lligams una vocació literària que la porta a ser una de les més considerades autores del seu país. Aquests dos traumes fundacionals fan que el personatge evoqui la seva vida a través de moments històrics que el van marcar, des de la crisi de Suez, el principi del final de l’imperialisme britànic que McEwan va viure amb inquietud a Líbia als seus 8 anys, fins al Brexit, la pandèmia o l’assalt al Capitoli. Impossible no pensar en el mateix McEwan fent balanç d’una vida marcada pel pes dels anys, plantejant-se qüestions importants. I no obstant matisa responsabilitats: «m’he preguntat fins a quin punt hem decidit les nostres pròpies opcions en la vida, fins a quin punt ha intervingut l’atzar. Si els teus pares haguessin fet l’amor cinc segons més tard series un altre. Un no acaba d’escollir els seus amics ni en la societat en la qual creixes». A més, afegeix, «la memòria és un instrument fantàstic però també és enganyós. En els últims temps he observat com moments de la meva infància sorgeixen amb una vivor que no coneixia quan tenia 30 anys i de vegades soc incapaç de recordar coses que van passar tres anys enrere». En tots aquests clarobscurs, poden aprofundir millor les ficcions. 

El desig dels homes

En algunes de les novel·les més celebrades de l’autor, ‘El placer del viajero’, ‘Expiación’ o ‘Chesil Beach’, un moment de fort desig eròtic marca el destí dels seus personatges. A ‘Lecciones’ torna a passar i això fa que l’autor reflexioni sobre la desconfiança que acompanya en aquests últims anys l’assumpte del desig masculí en el debat públic. «Fa dos o tres anys, un jove novel·lista em va dir que ja no s’atrevia a escriure sobre això i i em vaig sentir horroritzat perquè és un tema important. Philip Roth em va aconsellar que escrigués com si els meus pares haguessin mort, que no em preocupés per incomodar-los i vaig seguir el seu consell. Però també he parlat molt amb Martin Amis sobre el desig masculí en la creació literària i vam convenir que no es tractava de parlar de conquista o de dominació, sinó d’experiències mútues, del moment culminant de la nostra vida adulta». I ja que el difunt autor i amic es cola en la conversa, McEwan evoca la seva pèrdua i com aquesta ha afectat el ‘dream team’ dels Barnes, Rushdie o Ishiguro. «James Fenton, que forma part de la nostra generació i és molt graciós es va ser preguntat qui seria el pròxim de nosaltres. I això ens va produir una esgarrifança perquè una part de la nostra vida se’n va anar amb ell. Crec que vam tenir una gran època, però és cert que el nostre hàbitat era totalment masculí i ningú el qüestionava. Així que ara ens anem esvanint, anem deixant lloc a d’altres i això està bé. Necessitem altres narratives i altres veus».