Mor als 91 anys el pintor i escultor colombià Fernando Botero, amant de la voluptuositat

 

El pintor i escultor Fernando Botero, considerat l’artista colombià més reconegut al món per les representacions voluptuoses dels cossos, una marca indeleble de l’exuberant, ha mort aquest divendres als 91 anys a casa seva, al principat de Mònaco. La notícia ha esgarrifat Colòmbia. «El pintor de les nostres tradicions i defectes, el pintor de les nostres virtuts. El pintor de la nostra violència i de la pau. Del colom mil vegades rebutjat i mil vegades posat al seu tron», ha dit el president, Gustavo Petro. «Sempre generós amb el seu país, un gran amic, i apassionat constructor de pau», l’ha definit l’exmandatari Juan Manuel Santos.

Els mitjans de premsa de Bogotà van coincidir, almenys en aquest cas, a ponderar l’estatura de Botero. «Són pocs els pintors que arriben a tocar la glòria, però són encara menys els que la poden gaudir en vida, com li va passar a Botero. Aquest és un privilegi que no van tenir ni Van Gogh, ni el Greco, ni Rembrandt ni molts altres als que només els va arribar el seu moment en la posteritat», ha dit la revista Semana. Va recordar que dues dècades enrere, Art Review es va posar a la tasca de fer una llista amb els deu artistes vius més cotitzats del món: el colombià va quedar en cinquè lloc. Botero era una màquina proliferant d’imatges, símbols i, també, diners. Els seus quadros i escultures van posar en moviment milions de dòlars, de Manhattan a París, de Berlín a Mèxic. Moltes ciutats es van enorgullir de tenir algunes de les seves obres com a signe de prestigi i actualitat.

Va néixer el 19 d’abril de 1932 a Medellín, en el si d’una família humil. El seu pare era traginer i va morir quan Fernando tenia quatre anys. La seva mare va haver d’obrar miracles per sostenir els seus tres fills. Fernando va arribar a l’art per atzar. El que anhelava era ser torero. La millor manera d’acostar-se a aquest univers va ser vendre dibuixos a la sortida de la plaça de la Macarena. De la fascinació per la tauromàquia va passar al periodisme, com a il·lustrador del diari El Colombiano. Els diners que obtenia li van permetre pagar-se els estudis. El seu primerenc i inveterat esquerranisme, així com la propensió a pintar cossos sempre despullats, li van valer l’estigma de la institució on es formava. Botero sempre va explicar la seva expulsió com un fet còmic, i també amb un punt d’agraïment: sortir d’aquest centre educatiu d’alguna manera li va obrir les portes a la seva independència. Als 19 va exposar per primera vegada a la capital colombiana. Va obtenir ben aviat un premi nacional. Però ser pintor, va pensar, com molts de la seva generació a l’Amèrica Llatina, suposava una escala europea. Va viatjar amb barco a Itàlia i després va arribar a Espanya. Van ser els anys de més formació i experiències.  De Florència se’n va anar a Mèxic, i després als Estats Units, amb uns quants dòlars. L’estil s’estava configurant. La seva dona de llavors el recorda pletòric d’idees i sense diners a les butxaques. «Passava a recollir-me amb uns pantalons de pana en què netejava els pinzells», va dir alguna vegada Gloria Zea. El dia que va anunciar a la seva mare que es casaria amb un artista, ella va perdre el coneixement. El primer que li havia vingut a la ment és que una integrant de la família Zea viuria amb un pintor de cases.

La sort també va jugar al seu favor. Dietrich Malov, el director del Museu Alemany, li va donar l’oportunitat d’exposar el 1970. Aquesta visibilitat va ser fructífera. Alguns especialistes afirmen que a partir d’allà va començar a forjar la seva carrera. Botero seria aviat identificat no només amb les dones voluminoses que respiraven en les seves teles, les prostitutes i les mares superiores de l’escola religiosa. També va fer incursions en l’abstracció. Arrel i contemporaneïtat.

Botero va conèixer la ponderació i la desgràcia quan, en unes vacances el 1974, va tenir un accident amb el seu carro en un viatge entre Sevilla i Còrdova. Els reports de l’època parlen d’un camió que va perdre el control i els va envestir. En aquest accident va perdre la vida el seu fill Pedrito, de 4 anys. El pare es va quedar sense la falange del dit petit dret. D’acord amb Semana, el seu segon matrimoni amb Cecilia Zambrano no va poder sobreviure a la tragèdia. «Botero deia que el millor quadro que ha fet en la seva vida és el retrat de Pedrito a cavall que està al Museu d’Antioquia. I que per això la pintura és sagrada per a ell».

L’elogi va esdevenir un lloc comú. També el van rebre les galeries més importants del mercat global de l’art. La seva obra Adam i Eva donava la benvinguda als que entraven a Expo Sevilla 92. A Barcelona, dues escultures molt populars a la ciutat porten la seva firma, el gat de la rambla del Raval i El cavaller de la Terminal 2 de l’Aeroport. Les seves escultures van ocupar les voreres dels Camps Elisis. Les mostres retrospectives eren aclamades pels visitants a tot arreu. Botero s’havia universalitzat. Peggy Guggenheim, neboda del fundador del Museu Guggenheim de Nova York, el va ubicar com a part d’una santíssima trinitat que compartia amb Francis Bacon i Pablo Picasso.

 Mai, no obstant, li van faltar controvèrsies, com quan va representar, fora de les imatges més costumistes, els abusos dels soldats dels Estats Units a la presó a Abu Ghraib, a l’Iraq. «Volia deixar un testimoni contra l’horror», va dir sobre això. Com era d’esperar, aquests quadros van generar aversió, especialment a la dreta nord-americana. The New York Times va sortir en defensa d’aquesta sèrie d’obres.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La firma de Botero està impresa o esculpida en més de 300 obres, emmagatzemades en diversos locals arreu del món. Diuen que no pensava gaire en la mort. Li agradava pintar sense parar tant a Montecarlo com a Nova York, a París, a Pietrasanta, a la Toscana italiana, Bogotà i Rionegro, a la regió d’Antioquia. Adorava estar amb la seva companya Sophia Vari, els seus fills i nets.

Els últims dies havia presentat problemes de salut que el van obligar a rebre atenció hospitalària. Una pneumònia, li van dir. Botero va voler continuar la seva recuperació «en la tranquil·litat de casa» seva, on va morir.