Fins al 14 de gener
Barcelona salda el seu deute històric amb Antonio López amb una retrospectiva a la Pedrera
Sembla increïble, però Barcelona mai li havia dedicat una gran exposició a Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936), el més important dels pintors figuratius espanyols, mestre del realisme i segons diu el tòpic, tot i que no per això menys cert, qui millor ha retratat el cel de Madrid, la seva esplèndida i nítida llum mesetària, els seus núvols i fins i tot la seva pol·lució. «Una illa meravellosa dins de l’oceà de l’art espanyol dominat per l’abstracte», en paraules del galerista Artur Ramon.
Dels 17 als 87 anys
La Pedrera salda aquest deute històric amb una retrospectiva que recorre 70 anys de carrera i reuneix un centenar d’olis, escultures i dibuixos de l’artista de Tomelloso en què hi ha tots els seus temes-obsessions: el domèstic, els paisatges urbans, les naturaleses mortes i la figura humana. L’excepcional mostra es podrà veure fins al 14 de gener i el primer que es trobarà el visitant és una escultura en forma de cap de nena al ‘hall’ d’entrada de la Pedrera (no, no és un ‘plensa’) de 800 quilos, ‘Carmencita’, una neta de López, un rostre de nadó ple de tendresa que és part de l’encàrrec que li va fer Renfe després dels atemptats d’Atocha. López, de 87 anys formidablement portats, afirma trobar-se en forma (ja no li fa mal l’esquena) i es confessa molt satisfet amb una mostra en la qual es troben des dels seus primers quadros, fets als 17 a Tomelloso, fins a peces no acabades en les quals planteja continuar treballant, com el seu primer paisatge barceloní.
No ha sigut fàcil reunir el centenar d’obres de López, un artista amb poca obra, de producció lenta, metòdica i molt minuciosa; capaç d’acudir a la mateixa localització a la mateixa hora durant 15 anys per retratar, per exemple, ‘Madrid des de la torre de bombers de Vallecas’, pintat entre 1990 i 2006, o les seves llegendàries vistes de la Gran Via madrilenya, amb unes etiquetes en què s’especifica l’hora que López treia els seus pinzells: n’hi ha de dos quarts de vuit del matí i altres de les 10.15 h, un detall que ho diu tot sobre la seriositat amb què es pren la llum.
«Espanya està poc pintada»
L’austeritat i senzillesa de López al vestir (les seves humils jaquetes una talla massa grans són ja marca de la casa) és la mateixa que batega en les seves teles, on el silenci, la quietud i el quotidià brillen en quadros que retraten el seu lavabo, les sobres del menjar o un conill escorxat en un plat de Duralex. «L’interessant passa a prop de tu i només has de saber mirar-ho. Els meus quadros són una experiència personal, no un document».
López confessa que mai ha entès perquè s’ha prestat tan poca atenció a la realitat i el quotidià. «Espanya està poc pintada», diu al recordar les seves excursions de joventut al Prado, on no trobava les mateixes respostes que en l’art clàssic grec o mestres com Durero, «el primer que se’n va adonar que valia la pena pintar una flor i la bestioleta que puja per la tija. ¿Per què no va ser un espanyol? Aquí sempre ens hem cregut que l’home és el centre de la creació i això ha fet molt mal».
El seu primer retrat de Barcelona
En l’exposició hi ha també diversos dibuixos d’una altra de les seves obsessions: els codonys. A López li encanten els arbres fruiters en general i els codonys en particular perquè la fruita aguanta molt a la branca. Els planta a les seves cases, viu envoltat d’ells, i és una veritable llàstima que no s’hagi pogut arribar a un acord perquè algun fragment de ‘El sol del codony’ –que a més aquest 2023 compleix 30 anys amb la tornada al cine del seu director, Víctor Erice– hagi pogut estar a la Pedrera.
Sí que està, sense acabar, el quadro que va començar a pintar a Barcelona el gener del 2022, quan es va plantar amb el seu cavallet, un anorac i un gorro a l’entrada del MNAC, per a alegria de curiosos i visitants del museu. López va explicar que pensa tornar a Barcelona en els mesos de solstici a acabar aquesta tela, en la qual ja estan perfilades les quatre columnes del passeig Lluís Companys i Collserola. També va explicar que aquells dies va començar un altre quadro des d’un edifici pròxim al parc Güell amb la perspectiva contrària, de la muntanya cap al mar, on sortirà la Sagrada Família. Madrid ha sigut amb diferència la ciutat que més ha retratat el de Tomelloso, però en els últims anys ha començat a pintar diferents quadros de Barcelona, Sevilla i Bilbao.
Notícies relacionadesEn les distàncies curtes López és pròxim, genuïnament curiós i encantador (que no adulador), però com tots els grans, no és del tot immune a la polèmica. N’hi ha dos que l’acompanyen sempre: una és el famós retrat de la família reial, que va trigar dues dècades a acabar. «¿Que com és retratar els poderosos? Això caldria preguntar-ho a Goya», afirmava aquest dijous mentre recordava el difícil que va ser aconseguir una bona fotografia dels reis i els seus tres fills per treballar en l’encàrrec de Patrimoni. Els va acabar convidant a casa seva i tots menys la infanta Cristina van passar una calorosa tarda de juliol refrigerada amb orxata, asseguts en unes cadires dissenyades pel seu amic Oscar Tusquets que encara conserva.
L’altra pedra a la sabata és l’històric menysteniment del Reina Sofia. Corria l’any 1993 quan Antonio López va exposar per última vegada al principal museu espanyol dedicat a l’art modern, que acaba de comprar dues teles seves (tot i que de moment no les ha exposat). ¿Té Espanya un problema amb els artistes figuratius? «Els museus són un reflex del gust dels seus directors o amos. Al Prado està el que els agradava als Àustries i als Borbons. No està Vermeer, per exemple. Elegir el que es compra i es veu és feina seva, jo no puc dir-hi res. Digueu-ho vosaltres».
