Recorregut per 30 anys del BAM de la Mercè: l’origen, l’explosió, el diluvi, la refundació…

La de 1995 va ser l’edició de l’esclat del BAM. Un pressupost de 68 milions de pessetes va permetre portar 162 bandes i solistes, el rècord de la mostra, als escenaris de l’avinguda de la Catedral, la plaça del Rei, la plaça Reial, el Moll de la Fusta i el Moll de Drassanes, així com a les sales Apolo (Techno-BAM) i Garatge Club i al centre cívic La Bàscula. La Tenda-BAM i una fira professional a l’hotel Apolo van potenciar el vessant generador d’indústria de la cita.

Gratacós va seguir pilotant la nau centrat en els aspectes organitzatius i de relació amb el consistori i la direcció artística va recaure en Santi Carrillo i Francesc Vaz, de la revista ‘Rockdelux’, que l’exercirien fins a 1999. Tindersticks, Mark Eitzel i Mau Mau van oferir actuacions encara recordades pels veterans del festival i el van obrir a la música estrangera, no només anglosaxona. Els seguirien en futures edicions Lambchop, The Divine Comedy, Belle & Sebastian, Dominique A, Primal Scream, The Magnetic Fields, Lou Reed, Goran Bregovic, Rachid Taha, The Residents i un llarg etcètera.

La crucial edició de 1995 també és inoblidable pel diluvi que va caure sobre Barcelona el 21 de setembre. I això que el Servei de Meteorologia de Catalunya havia previst que no plouria. L’escenari del Moll de la Fusta va quedar destrossat. Sembla mentida però va passar: davant l’amenaça que la lona que cobria la tarima cedís al pes de l’aigua acumulada, un guàrdia li va engegar uns trets per alleujar-la. No va servir de res. Els músics del BAM es van refugiar a l’hotel Apolo i Gratacós informa que allà es van viure grans moments artístics. «Llàstima que no fossin per al públic», diu.

El periodista Jordi Turtós, còmplice del BAM des dels seus inicis i director de l’apartat de la festa major de Barcelona Música Mercè entre 2010 i 2021, considera «importantíssim» el paper del festival en l’eclosió de la música ‘indie’ a Espanya als anys 90. «Per primera vegada Barcelona mirava la realitat de la música que es feia a la ciutat, a Catalunya, a Espanya i a l’Europa continental», afegeix. El també periodista Luis Ceprián, autor del llibre ‘BAM. 10 anys d’independència musical (1993-2002)’ i que prepara un volum sobre les tres dècades de la mostra, allarga aquella etapa daurada fins a ben entrats els 2000, quan sota la direcció artística d’Albert Salmerón (2000-2003) la cita «es va professionalitzar» i «estava a l’altura» del privat FIB, encara el far alternatiu a Espanya perquè el Primavera Sound havia començat a caminar el 2001.

Més valoracions periodístiques. Nando Cruz: «Va ser el referent de l’indie i el va interconnectar». I Joan S. Luna, cap de redacció de la revista ‘Mondo Sonoro’: «Va tenir molt pes, ens va descobrir una infinitat d’artistes en el moment just i va portar artistes internacionals per primera vegada». No obstant, a partir de cert moment va començar a donar senyals de «reiteració», segons Ceprián, i s’hi va sumar la crisi del 2008.

Els directors artístics del BAM han sigut Jordi Gratacós (1993 i 1994), Santi Carrillo i Francesc Vaz (1995-1999), Albert Salmerón (2000-2003), Jordi Gratacós (2004-2007), Albert Juncosa (2008-2010), Carles Conesa (2011-2014), Marc Campillo (2015-2020) i la cooperativa L’Afluent des del 2021.

Nando Cruz va ser nomenat director artístic el novembre del 2010, però hi va renunciar un mes després. Se sentia incòmode amb disposar més o menys del mateix pressupost per als tres grups que actuaven a l’escenari de l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, llavors ubicat al carrer, no dins del recinte com ara, i el més massiu del BAM, que per a la resta d’artistes. La cervesera és la principal patrocinadora de les festes de la Mercè. Cruz pensava que era com contraprogramar el BAM des de dins i va abandonar el lloc sense friccions.

La cooperativa de serveis culturals L’Afluent va guanyar el primer concurs organitzat per l’ajuntament per dirigir el BAM, el 2021. L’associació disposa de 85.000 euros de pressupost (comparin amb els 68 milions de 1995, tot i que fossin de pessetes) i amb ells ha organitzat gairebé 40 actuacions a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, la rambla del Raval, el Moll de la Fusta i la recuperada plaça Reial. Aïda Camprubí, integrant de L’Afluent, reivindica una línia de programació «arriscada» i representativa de «les identitats molt diverses» que hi ha a la ciutat, amb èmfasi aquest any en la ‘queer’. «Públic que no freqüenta espais ‘underground’ pot descobrir el que allà passa en aquests concerts de carrer», prossegueix.

Camprubí recomana no perdre’s les propostes dels col·lectius gestats a Barcelona Maricas (Moll de la Fusta, divendres), The Voodoo Club (rambla del Raval, dissabte), Abundance (rambla del Raval, diumenge) i Me Siento Extraña (Antiga Fàbrica Estrella Damm, dilluns), espectacles d’entre 90 minuts i dues hores en els quals es barrejaran artistes i formats. De la mateixa manera, defensa el comissariat col·lectiu que fa L’Afluent: «Costa assolir la unanimitat que ens exigim, si bé cada vegada menys, però el temps dedicat val la pena perquè el resultat és molt més ric. És important col·lectivitzar els llocs de poder».