¿Per què ens agrada tant Ibáñez? Les claus de l’èxit del mestre del còmic

«Ell mateix va buscar tots els originals que li vaig demanar per publicar i els va portar a l’editorial», revela l’autor, a qui li va quedar l’«espina clavada» de no haver arribat a temps de mostrar al creador de ‘13, Rue del Percebe’ les proves del llibre. És un assaig que busca «ser un llibre d’art, que d’una banda ensenya i fa lluir la seva obra i alhora l’analitza amb la visió del crític, tractant-lo a ell com a un artista». «No vaig voler fer una biografia o entrevistar-lo perquè parlés ell de la seva obra», afegeix sobre un volum que, apunta, es complementa amb, per exemple, ‘El universo de Ibáñez’, d’Antoni Guiral (Bruguera, 2018).  

El llibre té una segona part en la qual 16 autors de còmic participen reinterpretant una pàgina o una portada del creador de Pepe Gotera i Otilio i Trencasostres (el seu preferit i una mica el seu àlter ego, admetia, perquè era tan miop com ell). L’homenatge reuneix, entre d’altres, Jan, Paco Roca, Nadia Hafid, Kim, Raquel Gu, Lorenzo Montatore, Pep Brocal, Bartolomé Seguí, Ana Penyas, Fermín Solís, Pilarín Bayés, Juanjo Sáez i JL Martín, a qui li surt bordat un ‘13, Rue del Percebe’ en clau 2023. També recolzen l’homenatge, amb textos breus, escrits abans de la seva mort, figures com Carlos Areces, Andreu Buenafuente, Mery Cuesta, Eva Hache, Alaska i Jordi Costa.  

Canyissà parteix de la pregunta: ¿Per què ens agrada tant Ibáñez? La resposta s’explica en tres claus: Pel seu dibuix, per l’humor i per la manera de narrar les històries. «Ell sempre reivindicava l’humor i el guió que sustenta els gags, com a claus del seu èxit. Deia que l’important era això i que un bon dibuix sense un bon guió no funcionava. Sempre va ser molt coherent en la seva manera d’entendre la historieta: tot està al servei de fer riure», destaca el periodista, que afegeix: «Quan deia que no valorava tant el dibuix, no era per falsa modèstia, ho creia sincerament. Però els crítics hem de dir que, a més, era un gran dibuixant. Només cal mirar les seves portades, o fixar-se en les vinyetes, fins i tot en els mínims detalls». 

Per això, «per veure com treballava el llapis, el tintatge...», va demanar originals a Ibáñez, que només els tenia posteriors al 1986 i no de l’època anterior en la històrica Bruguera, que no tornava els originals. Un any abans havia abandonat l’editorial, a la qual va portar, amb èxit, als tribunals pels drets dels seus personatges. Per això el llibre reprodueix, per exemple, l’original d’una portada històrica, la primera en la qual apareixien ‘Chicha, Tato y Clodoveo’, sèrie que junt amb ‘7 Rebolling Street’ (amb la mateixa idea de ‘13, Rue del Percebe’) va publicar en la revista ‘Guai!’ de Grijalbo després de sortir de Bruguera i abans de tornar-hi quan després que tanqués la va comprar Ediciones B.

Canyissà reivindica el llenguatge artístic, amb els seus característics insults transformats en representacions gràfiques, com els llamps i trons, el dinamisme imparable dels personatges, el valor plàstic dels seus dibuixos, el seu talent narratiu o l’eficàcia compositiva de les seves vinyetes. I s’atura en les disfresses de Mortadel·lo, el ganxo de les portades i la seva mestria amb el gag.  

El crític no deixa de recordar que fins al final Ibáñez va continuar escrivint els guions de Mortadel·lo i Filemó i dibuixant totes les pàgines a llapis. També, les portades, que deixava totalment acabades, també a tinta. És en aquest punt on al mestre se li va qüestionar en els últims temps que no acredités en els àlbums a qui ha sigut el seu entintador durant 40 anys, Juan Manuel Muñoz.

Notícies relacionades

Francisco Ibáñez: "No hi haurà cap Mortadel·lo sobre la crisi catalana"

‘El sulfato atómico’, quan Ibáñez va ser Hitchcock i va ser Hergè

«A partir dels 70, Bruguera va posar entintadors per a les historietes d’Ibáñez, però també per a les de Raf i Vázquez. Era un procés de treball industrial per fer historietes, així podien produir més pàgines. I, desgraciadament, no s’acreditava els entintadors. Tot i així, Ibáñez va tintar molts interiors. I va continuar dibuixant a llapis fins al final», recalca Canyissà, que apunta als originals a llapis «superbs» dels seus últims àlbums.

L’autor escriu sobre les influències que en els 60 van tenir en Ibáñez «el gran Manuel Vázquez, llavors el model que tot jove dibuixant de Bruguera [com ell] havia de seguir», i l’escola de còmic francobelga, «que l’editorial considerava l’exemple que s’havia de seguir». Segons el crític, «sap adoptar amb talent aquest estil, però més interessant encara que aquest exercici d’apropiació és que sap desprendre’s ben aviat d’aquesta influència per fer mutar el seu dibuix cap a un estil que és una particular síntesi de la simplicitat ‘vazquiana’ i de la finor plàstica de dibuixants com Franquin». A partir d’allà va adquirir la maduresa gràfica que el convertiria en un mestre del còmic.