Joan Manuel Serrat: «Confesso que de tant en tant tinc una certa nostàlgia per no exercir al 100% en aquest ofici»

Ara està a casa seva i en aquest moment prepara un viatge a París. Pels seus nets i la seva filla, ell i la seva dona preparen un altre viatge a l’altre costat del món, a Austràlia. Els seus ulls, els que expliquen el seu avenir o el seu present, miren amb una alegria solitària, com si únicament mirés al pati o als ulls que té davant. Espera les preguntes amb l’energia que sempre ha tingut per contestar. Però, en aquesta ocasió, almenys el periodista observa que, dins de tot sí o no del que hagi de respondre, hi ha una expressió de calma que no és aquell nervi d’alerta amb el qual responia quan encara havia d’explicar les seves ganes de calendari o les incerteses a les quals els va sotmetre, en anys més tensos o més treballats, la vida pròpia d’un artista. 

En algun moment de la conversa, el periodista li diu que el troba més pròxim, més lleuger, millor d’esperit i potser de totes les altres coses que li fessin mal, o el preocupessin, en el passat. En aquest temps no ha concedit cap entrevista, i potser ni aquesta és una entrevista, sinó una conversa sobre un temps i un país que ell ja ha cantat, i contat, en les seves cançons (com Raimon, per cert: els dos cantautors han portat als escenaris versions pròpies de ‘D’un temps d’un país’). Continua component; per allà deu estar la seva guitarra. En aquest costat de la casa només hi ha el piano, llibres, aquesta taula i la palmera que ell cuida com si fos un pòster del Barça de quan fins i tot ell jugava amb Kubala. 

El periodista se’n va de la conversa amb la calma que poques vegades assoleix un en l’ofici. És com escoltar-lo cantar, per exemple, ‘Paraules d’amor’, en qualsevol dels idiomes del país del qual de seguida parlem.

  

¿Com ha evolucionat el temps i aquest país per a vostè?

El temps es mou inflexiblement i el temps és molt sever i molt seriós. Però el país es mou per una altra sèrie d’elements que formen el bloc que formem entre tots. El temps té una mesura, és independent, el temps va pel seu compte. En canvi, el país no va pel compte dels que el formen. El país és una sèrie d’accidents que es van produint, ¿no? Hi va haver un temps, per exemple, en el qual es pretenia rendir homenatge al que va ser la nova cançó catalana, des del seu origen en els anys 60 fins a l’any 75, fins a la democràcia. Això va ser el resultat d’un temps. D’un temps que, malgrat que es movia, va tenir unes constàncies determinades o emmarcades per la situació política, i d’un país en el qual tots havíem crescut i que emergia d’una manera anàrquica. 

Ja aquest país és un país adult, per dir-ho així. ¿Com veu vostè el moment que està travessant Espanya?

A veure, si per adult entenem que ha après de veritat del que va ser, doncs... Jo crec que no, que l’aprenentatge ha estat ple de desencerts, més dels que hauríem volgut, quan evidentment han passat coses per les quals la gent, o bona part de la gent, va lluitar, però que després va anar perdent el factor aglutinant. Perquè avui no veig cap altra transformació dels desitjos i realitats. Però... segurament el que veiem avui, ho veiem amb una sensació de pèrdua, no només del temps viscut, sinó de nosaltres mateixos. 

¿I com s’ha sentit en aquest temps en el qual, en efecte, ha passat el que diu? 

Fa poc temps que he deixat els escenaris i... confesso que de tant en tant tinc una certa nostàlgia per no exercir al 100% en aquest ofici. És a dir, continuo estimant la música, la continuo fent o continuo escrivint, però ja no tinc el públic com a contrast o com a confirmació del que jo faig. Això em falta. No tinc l’escenari com a lloc, tampoc. I, en el meu cas, l’escenari és molt important. Algú podria pensar que tot això es pot fer sense l’escenari i que hi ha altres maneres de comunicar-se amb la gent. Bé, un novel·lista podrà fer-ho, segur. Un pintor pot fer-ho, també, però un cantant, no. En els temps que corren, han canviat les regles del joc dins de la relació entre el cantant, o l’artista, i el públic. Per això, per a mi, l’escenari és l’únic que no podria haver canviat. Llavors, a l’haver deixat l’escenari, tinc una gran dificultat per poder transmetre un treball a la gent. També crec que jo no m’adapto bé als mitjans, als nous canals de comunicació que existeixen, segurament perquè als canals de comunicació d’avui dia els interessen altres coses més còmodes i més fàcils de manejar per a ells. Però crec que la gent entendrà això que dic: jo no m’he retirat d’un ofici ni d’un sentiment. M’he retirat de l’escenari, però per voluntat pròpia. A mi no em va obligar la gent a retirar-me, no em va obligar la salut a fer-ho. 

¿Què li està dient a vostè la música que li ve ara i què li està dient l’ànima de la música que sempre va tenir? 

Que sempre cal treballar. I, com que no tinc l’exigència de fer un treball immediat, em dono uns terminis més còmodes, no com els de sempre. A mi m’agradaria sempre fer les coses que m’agradin i, sobretot, que s’entenguin i que puguin ser compartides. Perquè, si no tens cap interès que l’altre ho entengui, no fa falta acabar-ho. 

¿Ara què li arriba a l’ànima?

A mi em continua commovent la quotidianitat. Les emocions són quotidianes. Les il·lusions també ho són. I... jo no et diria que són les mateixes coses de sempre, potser amb altres subjectes o elements. Però continuo tenint el desig de transmetre i compartir aquestes emocions amb els altres. Encara que els temps es modernitzin o es tornin mesquins, els homes continuen sent allà, els seus dubtes són allà, els seus somnis són allà, les seves decepcions són allà, les seves fantasies són allà, els seus vicis i els seus pecats són allà i les seves virtuts són allà. 

Vostè ha creat una banda sonora per a la gent. ¿Quines serien ara les cançons de la seva pròpia banda sonora? 

Tots tenim unes cançons que formen part de la nostra vida, sí. Cançons amb les quals hem crescut i que s’han fet velles amb nosaltres. Hi ha cançons que ens fan por, o ens porten records d’un temps fosc. Però d’altres et tornen la felicitat.

Sí. Però, ¿quines cançons viatgen amb vostè?

Hauria de dir noms, però... és que són molts anys i moltes cançons. 

Bé, anomeni les seves. 

Això és una cosa misteriosa, perquè les cançons que més he tocat i cantat són les que han passat per un ventall de situacions. És curiós: les que menys he cantat probablement són més presents. Però... és difícil seleccionar-les. 

Algunes cançons seves les posem per escoltar poetes que no van estar ben tractats per la història. 

El primer que vull dir és que, en general, no escolto les meves cançons. Bé, les escoltava abans, quan havia de fer un programa determinat i buscava com generar l’ordre i el que musicalment es pogués harmonitzar de manera global, diguem. I això dels poetes, doncs... Jo no vaig posar música a Machado o a Hernández perquè la gent els conegués. Sempre he pensat que això era tasca de les escoles, dels mestres. Els vaig posar música perquè musicar un poeta era una cosa que estava permesa i ben vista. I això et permetia jugar i descobrir i això va ser el que a mi em va donar tan bons lletristes. Ha, ha, ha. 

Llavors, ¿no ens dirà quina cançó seva li arriba més al fons de l’ànima? 

És que tampoc ho sé. No es tracta de guardar cap secret, eh, però... D’altres artistes sí que t’ho puc dir. Perquè hi ha gent que m’ha marcat molt, com Rafael de León, perquè escoltava molt les seves cançons. Però el mateix et diria de la cançó popular francesa, o de la cançó italiana. En fi, tinc un repertori molt ampli d’influències. Potser això m’ha permès també estar una mica flotant i embastar temes. 

¿Com se sent en aquest nou temps?  

Em sento bé. Em sento bé a casa meva. Soc un home poc sociable, em moc millor a casa o en els àmbits més controlables, senzills. He de ser més social, potser. Però la meva professió t’obliga a tenir una actitud més social i, per tant, està plena d’allò que anomenen compromisos. Hi ha un espai de pèrdua que trobo a faltar: un cap de setmana amb uns amics. Però soc un home familiar de tota la vida. 

¿Li fa l’efecte que tot el que passa ja va passar abans? 

Sí, sí. És que per a mi de tot ja fa 70 anys. Ha, ha, ha. Vaig néixer en una postguerra amb un país dividit. I en aquests moments em trobo un país fragmentat, que continua vivint polaritzat i culpabilitzant els altres de tot. Per exemple, aquí es diu que es deixa un gos a la vorera i surt algú i troba 20 arguments diferents per responsabilitzar l’amo del gos, un altre que responsabilitza el mateix gos, d’altres que responsabilitzen l’ajuntament, d’altres que responsabilitzen la comunitat de veïns... 

¡I que sigui un altre el que el salvi! 

Sí, és a dir, en lloc de solucionar un les coses... això és el que passa. Això és obrir els camins dels salvadors de la pàtria en lloc d’esforçar-se a fer-ho un mateix. 

Fa molts anys li vaig fer aquesta pregunta. Però voldria fer-la-hi de nou. ¿En quin moment creu que estem moralment, psicològicament i sociològicament? 

Bé, les regles morals per les quals funcionem crec que no són realment les que desitjàvem, ni les que ens poden ajudar més a solucionar els nostres problemes socials i psicològics. O sigui que vivim en un món on els diners ho justifiquen tot. De manera que solucionem una part dels nostres problemes, però en mantenim perfectament oberts d’altres. Psicològicament, crec que estem absolutament perduts, és a dir, no és un bon moment. Afortunadament, sembla que el control de les malalties mentals està augmentant. Ens donarà uns resultats terribles veure fins a quin punt el ciutadà està sotmès a una sèrie de pressions i que és incapaç de resoldre per si mateix determinades situacions. També hi ha el bonisme, que també és dolent, perquè no condueix enlloc. 

Sempre ens quedarà l’alegria de viure... per buscar-nos la vida. 

Però és que això no serveix al rebel, ni serveix al lluitador, ni serveix al treballador, ni serveix a ningú. És a dir, no és una cosa que es regali o aparegui per generació espontània. Crec que l’alegria de viure implica sentir-te part d’una tribu o sentir-te estimat. Cada dia obro els ulls i penso en què és el millor que em passarà. ¡Estar amb la gent que estimo! Això és el millor. 

Això, i ser a la seva terra. 

El meu país és el lloc on he nascut i la terra que estimo i de la qual em sento part. 

Una de les satisfaccions que ha de tenir un cantant és donar alegria a d’altres, ¿no? 

Sí. És veritat. Qui hauria dit que una cançó et pot donar això. És meravellós, ¿no? Però de coses així està feta la vida. I l’interessant és veure com la gent es recolza en les teves cançons en moments importants de la seva vida: en amors, casaments, batejos, funerals i divorcis. 

Serrat, una de les seves cançons amb més repercussió ha sigut ‘Mediterráneo’. 

És que la imatge de la foto fixa que deixa la cançó del Mediterrani és la de l’amor per l’àmbit on has nascut, crescut i on esperes acabar el trajecte. I perquè l’aspecte cultural sobresurt, perquè és allà on s’han forjat les grans cultures. Però també ara és un lloc on molts migrants troben la mort. Això és així. ¡Ai, el que hem vist aquests dies a Lampedusa! El Mediterrani és bonic i, no obstant, també és un dels més contaminats del món. És un mar on es prohibeixen organitzacions com Open Arms, per exemple, o se les persegueix. I l’únic que estan fent és complir la primera llei del mar: salvar tot aquell que està en perill de morir al mar. 

És un català de Madrid. De Buenos Aires. De Mèxic. De Santiago de Xile. ¿Aquesta relació amb Amèrica què li ha donat? 

Ha fet que em sentís un llatinoamericà, un noi llatinoamericà de Barcelona. Des de l’any 68 fins ara, eh. Hi he compartit les seves alegries i les seves tragèdies. Gràcies a ells soc millor persona i millor artista. 

¿I com ha viatjat aquest noi sense ser tocat per la vanitat i els diners? 

Això no és veritat. A veure, la vanitat t’afecta. Tant de bo tingués un antídot, perquè, com deia Yupanqui, la vanitat enverina tota horta. El meu nivell de vida va passar de ser fill d’una família obrera a poder estudiar. Ja només això et dona una altra manera de ser, perquè significava poder guanyar una mica més de diners. I els diners donen un confort, un nivell de vida, unes possibilitats, un accés a mil coses. Estan bé. L’important és no posar-los al cim de tot. 

¿Que vostè sigui un cantant bilingüe vol dir que és el cantant d’una Espanya plural? 

Sí. És veritat. 

Ara aquesta Espanya plural tindrà el català, entre altres idiomes, al Congrés dels Diputats. I la que s’ha armat, ¿no? 

A mi no m’importa. O sigui, l’esvalot que s’està muntant a mi no m’importa. Oposar-se a això és un error més d’aquesta dreta reaccionària i absolutament ignorant, ignorant i amb poc talent. Crec que estem donant massa importància a això. Espanya és plural, és un fet, tot i que semblava que ho era. També m’agradaria dir una cosa, ja que parlem d’aquests temes: la Constitució és canviable. És a dir, totes les constitucions al llarg de la història han anat canviant. No entenc per què s’arma tant esvalot quan es proposa canviar-li alguna cosa a la nostra. 

Una última pregunta. M’agradaria saber quin paper té la nostàlgia en aquest moment de la seva vida. 

Notícies relacionades

Serrat, patrimoni de la humanitat

Joan Manuel Serrat: «No em retiro, em desplaço»

La nostàlgia és inevitable, sobretot a mesura que va avançant la vida. Una de les grans tragèdies que es va produint són les pèrdues. De gent i de realitats. Quan ets més jove, les pèrdues són dures, però són pitjors si ets gran, perquè aquestes pèrdues et van deixant més i més buit. La nostàlgia és inevitable quan veus la foto del teu amic, del teu germà o de la persona estimada, del teu amor, i ja se n’ha anat. 

Ja hem acabat, Serrat. Moltes gràcies.