Ken Follett: «Els règims feixistes no comencen construint camps de concentració, sinó controlant les lleis»

Aborda els canvis de la Revolució Industrial. Hi ha un paral·lelisme avui amb la intel·ligència artificial (IA). ¿Tenia al cap aquesta amenaça quan escrivia? 

No. Quan vaig acabar el llibre la gent començava a parlar del tema. Jo mostro com al XVIII i XIX l’arribada de les màquines va trastocar les vides de moltes persones, uns van perdre els llocs de treball i d’altres van fer molts diners. Amb els meus personatges ensenyo les seves vides, els amors, reptes, esperances i preocupacions. 

¿Ha provat el ChatGPT? 

Sí. La setmana passada. Li vaig demanar que escrigués un capítol d’una novel·la de Ken Follet per veure què. I era terrible, dolentíssim, ple d’estereotips. He de confessar que em va encantar veure que, de moment, no pot escriure com jo [rialles].

Els seus llibres tenen en comú el tema de la llibertat, aquí lluiten per crear un sindicat per protegir els treballadors de la crueltat i l’explotació. 

Sí. Els més oprimits i febles s’agrupen per lluitar per la seva llibertat i guanyen. I hi ha un altre tema potser més important, el de la llibertat d’expressió. El Govern britànic, igual que les elits europees, estava tan aterrit per la Revolució Francesa, que van introduir lleis molt repressives, com una que tipificava com a delicte convocar un míting per parlar de la reforma parlamentària o una altra que penalitzava els sindicats. 

Vint-i-tres anys de guerres napoleòniques en gairebé 900 pàgines. 

Una guerra empitjora tot el que va malament. Va empobrir encara més els pobres a Anglaterra i va propiciar que el Govern britànic fos més repressiu. Va haver d’apujar els impostos per finançar la guerra i recórrer al reclutament forçós. El llibre explica la crisi que sorgeix d’aquesta conjunció de les noves màquines, disturbis, vagues i el descontentament dels treballadors i la guerra. Una vegada, quan el rei travessava Londres amb la carrossa van començar a tirar-li pedres demanant ‘pa i pau’. El preu del pa va pujar tant que es va produir ‘la revolta de les mestresses de casa’, que robaven el pa a les fleques per alimentar els fills.

Avui també veiem com han pujat els preus. Un altre paral·lelisme. 

Sí. A Anglaterra cada vegada hi ha més gent sense diners que acudeixen als bancs d’aliments. Centenars de milers de persones alimenten la família gràcies a aquests bancs. Jo visc en un poble on la majoria de la gent és classe mitjana, però fins i tot allà n’hi ha un, i es queda sense aliments. Cada vegada hi ha menys classe mitjana, perquè guanyen el mateix sou i tot ha pujat.

La batalla de Waterloo va acabar amb Napoleó. ¿Com pot acabar la guerra d’Ucraïna? 

No sé veure’n el final. És terrible. Només espero que no duri tant com les guerres napoleòniques. Anglaterra va estar en guerra contra Napoleó 23 anys. La mateixa batalla de Waterloo en si mateixa és interessant. Els britànics celebren una gran victòria. A l’Exèrcit de Wellington hi havia molts holandesos i 10.000 presoners irlandesos excarcerats i enviats a lluitar. L’Exèrcit de Napoleó eren tot francesos. Van començar a lluitar al matí en una vall i 12 milles més enllà hi havia un exèrcit prussià, o sigui, alemany, al qual Wellington va demanar ajuda. Però van trigar més del previst a arribar-hi i, mentrestant, els britànics anaven perdent. Els prussians, 70.000 homes i 88 canons arrossegats per sis cavalls cada un, havien de passar un pont i un poble de carrerons serpentejants i enfangats. Al mig, van trobar un incendi i van haver de retrocedir i buscar una altra ruta. Van aconseguir arribar-hi just quan les coses eren més difícils per als britànics. I la batalla va fer un tomb, però els britànics no ho diem gaire alt, perquè van acabar salvant-nos els alemanys [rialles]. 

¿Va visitar l’escenari de la batalla?

Sí, durant una setmana, amb un amic general retirat que en sap molt del tema. Vam fer caminant el recorregut dels prussians, per una pista de terra molt estreta, sense pavimentar, i vaig imaginar com alguns dels meus personatges importants moririen a Waterloo. 

A les seves novel·les no hi falten els sentiments. Aquí visibilitza l’amor homosexual, entre dos homes, i entre dues dones, en una època en què està prohibit. En molts llocs segueix estant-ho. 

Al món en què visc hi ha parelles gais i per tant n’hi ha d’haver als meus llibres. Al segle XVIII un amor entre homes era més dramàtic perquè estava prohibit i havien d’anar amb molt de compte. Per a les dones no era tan perillós perquè, senzillament, no es considerava aquesta possibilitat. 

Avui creiem que són drets adquirits, però també veiem que és molt fàcil perdre’ls, fins i tot a Occident. 

Sí, em preocupa molt. M’aterreix l’ascens de partits d’ultradreta. És com si la gent hagués oblidat com d’horrible és viure en aquests règims. Potser molta gent que els dona suport són joves que no tenen aquest record, no saben com és viure en un règim feixista. I una altra cosa, els règims feixistes no comencen construint camps de concentració, sinó intentant controlar les lleis que s’interposen en els seus propòsits i miren d’eliminar-les i de controlar la premsa, com estan fent a Hongria. Després intentaran controlar el Parlament fins que no hi hagi res que se’ls oposi i després construiran els camps de concentració. 

L’armadura de la llum del títol protegeix de la foscor de la ignorància. ¿Al XVIII-XIX van entendre que l’educació els faria més forts?

Sí, hi va haver un moviment molt important d’autodidactisme entre la classe treballadora. Gent analfabeta que de nens no havia anat a l’escola volia aprendre a llegir d’adulta. Se sentien en desavantatge davant l’elit educada. I es van unir per posar-hi diners i comprar llibres i compartir-los: van crear clubs de lectura i debat, que necessitaven un secretari, un tresorer, un organitzador... I així es van adonar que podien gestionar i organitzar coses. Abans pensaven que només podien fer-ho els que tenien estudis.  

«No és bo que les classes treballadores aprenguin a llegir i escriure. La ignorància del poble és poder per als poderosos», escriu.  

Ho deien bisbes, polítics... Tenien molta por que la classe treballadora llegís. Hi ha un llibre molt famós d’aquella època, ‘Els drets de l’home’, del qual se’n van vendre milions i va aterrir l’elit dirigent. 

La seva dona, la Barbara, va ser ministra laborista de Cultura i va rebre amenaces de mort, i de jove van disparar contra ella per lluitar contra l’apartheid. Diu que a les seves novel·les apareixen dones com ella. ¿Aquí és la filatera Sal Clitheroe, que fins i tot acompanya el seu marit al camp de batalla a Waterloo?

Al primer marit de la meva dona el van assassinar. Va aprendre de política per la via dura. I sí, com ella, la Sal és una dona forta. És el meu personatge favorit. Fa ja 45 anys vaig decidir que havia de tenir dones heroïnes i amb caràcter. La Sal vol escapar-se del poble i del terratinent. Veu que la seva filosa ha quedat obsoleta davant les noves màquines i troba feina en una fàbrica vigilant una d’aquestes màquines. I es converteix en agitadora en un sindicat, que eren il·legals. Vaig voler mostrar que la Revolució Industrial va generar misèria però també oportunitats. La gent va poder abandonar els seus pobles, on estaven lligats, i mudar-se a la ciutat, on hi havia fàbriques i feina. Abans, canviar d’una classe social a l’altra era dificilíssim.  

Fa dos anys va publicar ‘Mai’, un ‘thriller’ sobre l’amenaça d’una tercera guerra mundial. ¿Avui la veu encara més imminent? 

Durant un temps semblava que els russos utilitzarien armes nuclears, ara aquesta amenaça no és tan evident. Però és difícil ser optimista veient que hi ha gent absolutament boja com Putin o el nord-coreà Kim Jong-un. El xinès Xi Jinping no està boig, però em preocupa que pugui fer alguna cosa perillosa com envair Taiwan. Si ho fa, ¿què faran els americans? Sí, hi continua havent perill d’una tercera guerra mundial. I a més, Trump pot tornar a guanyar les eleccions. I també està boig. 

Té sis nets. ¿Què el preocupa més sobre el món que els estem deixant? 

El canvi climàtic. Sabem que ve i serà terrible.  

És un declarat anti-Brexit. Fa uns dies a Londres hi va haver manifestacions demanant un nou referèndum per tornar a la Unió Europea. ¿Creu que el seu país hi tornarà?

Dubto que els europeus ens deixin tornar a entrar-hi, perquè sempre hem sigut molt problemàtics. Hi vam entrar, ens en vam anar, sempre hem demanat un tracte especial, sobretot amb Margareth Thatcher. Tot i que, a poc a poc, potser anirem canviant... Europa necessita ser forta davant els moviments de Rússia, Corea del Nord, la Xina... 

¿Té un equip que l’ajuda? 

Jo faig tota la investigació i n’escric un primer esborrany, llavors l’ensenyo a quatre o cinc dels millors historiadors del període que tracto, normalment professors universitaris. Els envio un missatge i els pregunto si volen ser consultors del llibre i els pago, evidentment. M’ajuden a detectar-hi errors històrics. Tinc una oficina d’ajudants, però no s’encarreguen de la documentació sinó dels contractes i la part comercial. 

Notícies relacionades

Ken Follett: "En els conflictes la llibertat sol vèncer"

Santiago Posteguillo: «Cèsar i Zelenski demostren que un sol home pot canviar el món»

¿Quina època ha disfrutat més narrant?

L’edat mitjana, perquè els d’aquella època van dir coses formidables. Malgrat ser tan pobres i tenir una vida tan dura i violenta van construir edificis meravellosos que encara podem disfrutar avui. M’agrada, aquest esperit de superació davant les circumstàncies adverses.