Llarga cançó d’amor de C. Tangana a si mateix: l’estrena del seu documental a Sant Sebastià

C.Tangana sol dir que ell no sap cantar, i que està fart de fer-ho i vol deixar la música, i moltes altres coses que resulta difícil saber si creu realment o si ho utilitza només a tall de psicologia inversa per vendre el seu producte. «He d’aconseguir tancar l’episodi de la música, és que tota l’estona dic que es tancarà i no es tanca, jo pararia en sec», es queixa l’artista, realment anomenat Antón Álvarez i a qui els seus amics –i els que volen ser-ho– anomenen ‘Pucho’, al final del documental dedicat a venerar la seva figura que acaba de veure la llum al Festival de cine de Sant Sebastià, i en el qual la seva pròpia mare es mostra convençuda que el seu fill «farà cine i deixa de tenir tanta exposició».

I resulta que sí, que Tangana es posa rere de la càmera. «Ja hem posat fil a l’agulla, està passant; estic rodant un documental sobre el meu artista favorit actual, que és un guitarrista flamenc anomenat Yerai Cortés», ha anunciat aquest dijous durant la presentació davant la premsa d’‘Esta ambición desmedida’. Sobre allò d’abandonar els escenaris, ni ho confirma ni ho desmenteix. «No en tinc ni idea. D’una o altra manera continuo fent música tota la meva vida però no tinc pressa per tornar a l’estudi, i vull que el pròxim que faci m’apassioni tant com el que he fet en el passat». 

Dirigida a sis mans per Santos Bacana, Rogelio González i Cristina Trena, la nova pel·lícula narra el germen d’‘El Madrileño’, el disc d’èxit aclaparador que el 2021 va convertir el cantant en ídol de masses, i sobretot els racons de la gira que va realitzar per presentar-lo per Espanya i Llatinoamèrica. Aquells concerts van oferir un espectacle trencador i enlluernador, una cosa mai vista de part d’un artista espanyol; també van ser un autèntic desastre a nivell financer. En un moment del documental, poc després de l’inici de la gira, Tangana sentencia: «Dels sis milions que teníem a la taula per facturar ens en vam gastar sis i mig». Unes escenes després, les pèrdues ja s’han doblat, sobretot per la incapacitat de l’artista per anticipar les repercussions logístiques i econòmiques de les seves decisions artístiques. «No vam arribar a arruïnar-nos, però si en lloc de muntar els concerts m’hagués comprat un pis, hauria guanyat més diners», ha afirmat avui.

Desmesurat

Mentre contempla el procés, la pel·lícula deixa clar que hi ha dues coses almenys igual de desmesurades que l’ambició de Tangana.La primera és el seu propi metratge, ni més ni menys que dues hores i quart prou plenes de discussions reiteratives i de situacions desposseïdes de context i informació per fer-se-li bola a qualsevol que no sigui fan de l’artista. «Per fer un concert d’una hora i 45 minuts has de ser els putos Rolling Stones», opina el músic en una de les escenes mentre defensa una durada més curta per als seus, i és una pena que Bacana, Garjola i González no s’hagin mostrat igual de defensors de la concisió que el seu objecte d’estudi.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El segon que s’evidencia desproporcionat a la pel·lícula són la vanitat i l’autoestima de l’home que ocupa el seu centre en tot moment i que se l’ha enviat fer la seva glòria més gran; que ningú es deixi confondre per aquesta escena en la qual els seus mànagers el descriuen com «un nen petit» i es pregunten: «¿però aquest xaval és gilipolles o què passa?», o d’altres moltes en què es mostra capritxós, intransigent i impossible de complaure.

«Per a mi va ser veure certes parts del documental, em van venir ganes de posar el cap sota la sorra», ha dit aquest dijous a Sant Sebastià i, francament, no s’entén gaire bé. Perquè, fins i tot quan fingeix assenyalar-lo com el culpable dels problemes pels quals passa la gira, ‘Esta ambición desmedida’ s’esforça per aclarir que, en última instància, els principals defectes de C. Tangana no són sinó conseqüència de la seva condició de tipus d’esperit visionari i transgressor, de perfeccionista compulsiu que es nega a conformar-se amb res que no arribi a l’excel·lència i, sobretot, d’home sensible i molt amic dels seus amics.