Víctor Erice torna al primer pla 30 anys després

El cas de Víctor Erice és un dels més singulars en la història del cine espanyol. Tothom diu que se n’ha anat, però ell sosté el contrari. Va fer els seus tres primers llargmetratges en el lapse de tres dècades: ‘El espíritu de la colmena’ el 1973, ‘El sur’ el 1983 i ‘El sol del membrillo’ el 1992. El quart, ‘Cerrar los ojos’, s’estrena aquest divendres –30 anys després del tercer– després de participar al festival de Cannes i al de Sant Sebastià, on el cineasta biscaí ha rebut el Premi Donostia per tota la seva trajectòria.

Però aquestes tres dècades d’absència són en realitat falses, ja que Erice ha fet curts, episodis per a pel·lícules col·lectives, correspondències fílmiques amb el desaparegut Abbas Kiarostami, exposicions i instal·lacions. Representa millor que ningú la idea d’un cine allunyat dels hàbits estressants de la comercialitat i la visibilitat només a les sales de cine. Per això assegura que mai se n’ha anat malgrat que la seva última pel·lícula va recalar als cines el 1992, un temps llunyà que el cine d’Erice contempla de forma diferent: no en va el sentit del temps és tan important a la seva obra, des de la paciència amb què Antonio López pinta el codonyer a ‘El sol del membrillo’ fins als primers dies en la vida d’un nen de la postguerra espanyola capturats a ‘Alumbramiento’ o les evocacions personals del que representava el cine en altres èpoques a ‘La morte rouge’.

La representació del temps

Precisament aquestes dues últimes pel·lícules demostren que res d’inactivitat durant aquestes tres últimes dècades. ‘Alumbramiento’ forma part de la pel·lícula col·lectiva ‘Ten minutes older. The trumpet’ (2002), en la qual Erice, Jim Jarmusch, Aki Kaurismäki, Werner Herzog, Wim Wenders, Spike Lee i Chen Kaige van filmar els seus respectius relats entorn del concepte del temps i la seva representació. Només havien de respectar una premissa: que a cada curt hi aparegués almenys en una escena un rellotge, símbol d’aquest pas inexcusable del temps. ‘La morte rouge’ (2006), subtitulada ‘Soliloquio’, és un curtmetratge de mitja hora en el qual Erice evoca la seva infància, lligada a l’emblemàtic cine Kursaal donostiarra, a partir d’un lloc de la ficció, el poble canadenc anomenat la Morte Rouge que apareixia en una de les pel·lícules de Sherlock Holmes interpretada per Basil Rathbone, que Erice va veure de nen.

Sense ser en absolut un director que ha remès a la cinefília clàssica a la seva obra, malgrat haver demostrat, tant en pel·lícules com als cursos i conferències que continua fent, la seva passió per la imatge fotoquímica i la preocupació davant el format digital, el cine com a tema ha sigut ben present en tota la seva obra. I ‘Cerrar los ojos’ n’és un clar exemple, ja que parteix d’una recerca, la d’un actor que va desaparèixer de la faç de la terra, efectuada per l’home que va dirigir les seves últimes preses, obsessionat a trobar-lo, i, amb això, tancar el cercle de la seva pel·lícula inconclusa.

Convé no oblidar que Erice va ser als anys 60 un dels crítics cinematogràfics més fins i lúcids del moment. Des de les pàgines de la revista d’esquerres ‘Nuestro Cine’ va escriure sobre Michelangelo Antonioni, va reivindicar ‘outsiders’ de Hollywood com Josef von Sternberg i Nicholas Ray i va publicar un assaig sobre la responsabilitat ètica de la crítica que avui, 60 anys després, continua sent molt vigent. Va coescriure amb el seu amic Jos Oliver –a qui dona vida, amb nom diferent, l’actor Mario Pardo a ‘Cerrar los ojos’– el llibre ‘Nicholas Ray y su tiempo’ (1986), de les millors publicacions fetes mai entorn del director de ‘Johnny Guitar’ i ‘Rebel sense causa’.

Fantasmes

Per això no és estrany que a la seva última pel·lícula s’evoquin de diferents formes els fantasmes de Carl T. Dreyer, Howard Hawks –amb la ja famosa seqüència de la cançó de ‘Río Bravo’ aclamada en la projecció del film a Cannes– o Sternberg, director de ‘El embrujo de Shanghai’, film de 1941 amb Marlene Dietrich del qual Juan Marsé reprendria el títol per a una novel·la que, precisament, Erice va adaptar per a una pel·lícula que finalment va rodar Fernando Trueba. Però no és la clàssica cinefília ni l’evocació lacrimògena per un cine desaparegut.

Notícies relacionades

Escoltar amb els ulls tancats

El paper de les actrius del canvi

La protagonista femenina de ‘Cerrar los ojos’ és Ana Torrent, descoberta per Erice a ‘El espíritu de la colmena’. Tants anys després, Torrent continua conservant aquesta mirada fascinadora que tenia el 1973 quan descobria la màgia del cinematògraf veient en un petit poble ‘El doctor Frankenstein’, interpretat per Boris Karloff. Hi ha un joc amb aquesta imatge, amb aquesta mirada lunar de Torrent tants anys després, una imatge meravellosa que fixa d’una manera o una altra tota l’obra d’Erice, un cineasta aliè a les modes, les convencions, els formats i el cine només com a pràctica industrial.