L’últim bis del Milano Jazz Club: «¡Que hagi de tancar el local perquè l’ompliu és de ser molt cabrons!»
La penúltima cançó que va sonar mai a l’escenari del Milano Jazz Club va ser «Keep on rockin» de Little Richard. Havia de ser l’última, perquè hi ha una llei no escrita en el rock and roll: després de Little Richard ja no es canta res més. Però a veure qui es resisteix a fer un bis. L’últim. Dijous a mitjanit, després de gairebé 17 anys d’una fórmula que semblava guanyadora –còctels i música en directe de primer nivell al cor de Barcelona–, el Milano Jazz Club de la Ronda Universitat, tancava les portes definitivament.
L’última nit del Milano Jazz Club abans de tancar, amb un devastador concert de Yakety-Yak. /
Així que Dani Nel·lo i els seus Yakety-Yak, banda de rhythm and blues, swing i altres herbes fortes de les que fan ballar, es van saltar la llei no escrita i van fer un bis. Segurament no anava amb aquesta intenció, però la cançó semblava triada amb tota la mala llet. «Shame! Shame! Shame!»; en anglès, «¡Vergonya, vergonya, vergonya!». Ni una impressionant campanya de recollida de firmes, ni la interpel·lació a l’Ajuntament de Barcelona, ni la proposta econòmica dels programadors de la sala han aconseguit evitar-ho. La propietat ha decidit llogar la sala a una cadena de restaurants italians que ofereixen molts diners pel local. Aquest divendres comencen les obres per convertir el Milano Jazz Club en una trattoria.
L’última nit del Milano Jazz Club abans de tancar, amb un devastador concert de Yakety-Yak. /
Però encara estem a dijous a la nit, la sala està a rebentar i hi ha gent a la porta fent cua. «Jo avui no me’n vaig d’aquí sense fer-me una foto amb tu», li diu un client habitual a l’Hugo, el cambrer que acomoda com bonament pot els parroquians. «Els músics aquesta nit no volem silenci. ¡Volem soroll!», anuncia a l’inici del concert Anton Jarl, bateria de Yakety-Yak i un dels puntals del Milano Jazz Club, que hi ha actuat centenars de vegades. I hi ha soroll. Molt. El que fa el públic i el de la banda, un quintet devastador liderat per Nel·lo que es va estrenyent sobre la tarima perquè pugin els seus convidats.
L’última nit del Milano Jazz Club abans de tancar, amb un devastador concert de Yakety-Yak. /
El saxo baríton Pere Miró, els germans Martín i Alberto Burguez i el cantant Agustí Burriel, que es guanya per dret i per carisma el paper de mestre de cerimònies. «És de primer de cantant no insultar el públic, però ¡que hagi de tancar el local perquè l’ompliu és de ser molt cabrons!», diu amb sornegueria. Tot i que el públic no ha sigut mai el problema i els números surten, asseguren els programadors, Guim Cifré i Clara Cunill. Avui atenen els mitjans, saluden els amics i passen el tràngol com poden. La Clara, fotògrafa, no ha portat ni la càmera. «Estic massa cansada, són moltes coses: reunions, negociacions...».
L’última nit del Milano Jazz Club, a la ronda Universitat, que es convertirà en una trattoria. /
I això no ha acabat. Cifré, Cunill i un tercer soci estudien com portar aquest projecte a un altre espai. Estan esperançats, però demanen que no decaigui la pressió sobre l’ajuntament. Mentrestant, rugeix Yakety-Yak i rugeix el públic. Durant el solo del guitarrista Héctor Martín en «She’s mini» se sent més el xivarri dels parroquians que el so afilat de la seva Gibson, i «Don’t be angry», un clàssic del doo wop, es coreja com si fos un hit de l’estiu. Quan sona Little Richard, els cambrers rere la barra fan sonar la campana de les propines. Ells també es queden sense local i sense feina. Després el bis, després abraçades. En poques hores, el Milano Jazz Club caurà a martellades. Però quin últim bis.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
