Jaione Camborda, la primera directora espanyola a guanyar la Concha d’Or

Quinze de les 75 pel·lícules que havien guanyat la Concha d’Or abans d’aquest dissabte eren espanyoles, i totes estaven dirigides per homes; la dada no és especialment sorprenent si es té en compte la poca cabuda que aquest festival va tenir durant molt temps per a les directores –com tots, d’altra banda–, però això no fa que resulti menys lamentable. I a l’hora d’argumentar el triomf aconseguit aquesta nit en el Festival de Sant Sebastià per la donostiarra Jaione Camborda amb el seu segon llargmetratge, ‘O Corno’, convé tenir en compte els esforços efectuats pel certamen per reparar aquesta estadística.

Totes les pel·lícules espanyoles incloses aquest any entre els títols a competició han sigut dirigides per dones, i el palmarès ha estat confeccionat per un jurat majoritàriament femení presidit per la francesa Claire Denis, que ha passat bona part de la seva impecable carrera com a cineasta suportant el fet de ser l’única dona, o gairebé, en un món d’homes. I res del que s’ha dit fins aquí, per descomptat, mira de suggerir que els mèrits artístics acreditats per la nova Concha d’Or no són suficients per fer-la mereixedora del premi.  

A finals dels 60

‘O Corno’ se situa a la gallega illa d’Arousa a finals dels 60 per acompanyar una llevadora que es veu obligada a fugir a Portugal després de la mort d’una adolescent a qui ha ajudat a avortar, i que en el seu periple contacta amb un successió de personatges femenins disposats a ajudar-la i protegir-la. Mentre escenifica aquesta manifestació de sororitat, Camborda no només confirma la seva extraordinària habilitat per narrar a través de la contemplació dels cossos en moviment –ja ho va deixar clara en la seva ‘opera prima’, ‘Arima’–, especialment evident en l’aclaparadora seqüència de gairebé 10 minuts que obre la pel·lícula, durant la qual una dona dona a llum; també demostra una capacitat excepcional per moure’s amb fluïdesa entre gèneres i tons.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘O Corno’, al cap i a la fi, és alhora un mostrari de diferents actituds femenines davant la maternitat, una intriga que maneja amb precisió el suspens, una ‘road movie’ amb tocs de ‘western’ i, sobretot, un al·legat tan subtil com rotund sobre el dret de les dones a decidir sobre el seu cos. Transcorre en una època, a finals del franquisme, en què els era negat per llei, i li parla a un present en què els que pretenen eliminar-lo es tornen a fer sentir amb agressivitat.

Claire Denis, recordi’s, s’ha passat anys participant en festivals que solien resoldre’s premiant exclusivament pel·lícules fetes per homes, i això ajuda a explicar que pràcticament tots els altres guardons importants del palmarès anunciat aquest dissabte hagin anat a parar a ficcions feministes dirigides totalment o parcialment per dones. El Premi Especial del Jurat –el segon en importància– ha recaigut en ‘Kalak’, de la danesa Isabella Eklöf, que se serveix del retrat d’un home marcat pels abusos sexuals patits per part del seu pare quan era un nen per demostrar que la masculinitat patriarcal perjudica els homes gairebé tant com les dones; el de millor direcció ha sigut per a la parella composta per Tzu-Hui Peng i Ping-Wen Wang –una dona i una persona no binària–, que en el drama taiwanès ‘Un viaje en primavera’ contemplen un home que després de la mort de la seva dona intenta reparar els llaços familiars que va trencar a causa dels seus prejudicis masclistes; la finíssima comèdia argentina ‘Puan’, dirigida a mitges per María Alché i Benjamín Naishtat, ha guanyat tant el guardó al millor guió com el premi a la millor interpretació principal per a Marcelo Subiotto, que ha compartit la recompensa ‘ex aequo’ amb el protagonista de ‘Great Absence’, el mític actor Tatsuya Fuji –en la seva pel·lícula més famosa, ‘El imperio de los sentidos’ (1976), era objecte d’una mutilació genital–, i el premi a la millor interpretació secundària ha sigut concedit a Hovik Keuchkerian per la seva interpretació d’un home atrapat en la seva pròpia homenia a ‘Un amor’, d’Isabel Coixet. Un palmarès feminista, diem, i també bastant indiscutible.