¿Quines són les 10 millors pel·lícules de terror dirigides per dones?

15 punts

Una dona embarassada de set mesos es converteix en una assassina en sèrie seguint els dictats del nadó que porta a dins. Sota la seva aparença absurda, la premissa argumental del debut rere la cpamera d’Alice Lowe (que també firma el guió i interpreta la protagonista) serveix de base a una comèdia macabra i sagnant que apunyala amb acarnissament tots els tòpics associats a la gestació i la maternitat. Una història de venjança prenatal carregada de crítica social i banyada en un humor negre típicament britànic que difícilment podia haver firmat un home.

16 punts

Bona part de la crítica no va saber veure en el seu dia més enllà de la seva superfície de comèdia de terror adolescent amb una guapa animadora que una força malèfica converteix en devoradora d’homes (literalment). Però la pel·lícula dirigida per Kusama a partir d’un enginyós guió de Diablo Cody és tan plena de troballes visuals i resulta tan precisa en els seus incisius apunts crítics (com aquest grup indie disposat a sacrificar una verge per arribar a l’èxit) que despatxar-la com un simple entreteniment tonto sembla una mostra de miopia o de mandra.

17 punts

Que fos una dona l’encarregada de portar al cine el controvertit ‘best-seller’ de Bret Easton Ellis sobre un ‘broker’ de Wall Street tan obsessionat amb la seva pròpia imatge com amb l’exercici de la violència extrema va aportar a la història una nova visió que permetia exposar el narcisisme, la misogínia i la banalitat del protagonista sense caure en cap moment en la glorificació o l’equívoc. Harron barreja amb encert la comèdia negra, el retrat costumista, la sàtira social i el terror per compondre una crítica demolidora d’una societat fascinada per l’aparença i l’ostentació. 

21 punts

Quan adaptar Stephen King era un exercici arriscat que t’exposava sí o sí a les ires dels fans de l’escriptor de Maine (no es va salvar ni Kubrick), Mary Lambert es va atrevir amb una de les més aterridores novel·les de l’autor i en va sortir raonablement victoriosa. La van ajudar en el seu afany un profund coneixement de l’obra de King, un talent notable a l’hora de recrear l’atmosfera lúgubre i decadent que envolta tota la història, un bon ull per triar el repartiment (¡Fred Gwynne!) i les cançons dels Ramones. L’èxit del film va animar Lambert a dirigir una segona part molt més guillada.

26 punts

Una reunió d’antics amics que es retroben després que una tragèdia personal els distanciés temps enrere deriva en un tiberi d’horror i paranoia. Al capdavant d’uns actors en estat de gràcia (la composició de John Carroll Lynch és esgarrifosa), Kusama maneja amb intel·ligència els ingredients d’un ‘thriller’ negríssim que es va cuinant a foc lent davant el neguit creixent de l’espectador per explotar en un gir final que expandeix la bogeria domèstica que acabem de presenciar a tota una societat malalta de narcisisme. Va guanyar el premi a la millor pel·lícula a Sitges 2015. 

32 punts

Història d’‘amor fou’ i al·legat feminista a parts iguals, el «primer ‘spaghetti western’ de vampirs iranià» –així es va publicitar la pel·lícula– està rodat a Califòrnia i resulta molt més pròxim en estètica i intencions al cine de Jim Jarmusch que al de Sergio Leone. En una ciutat espectral que sembla existir enlloc, una vampiressa amb xador aficionada a l’‘skate’ i a l’electro-pop (hipnòtica Sheila Vand) es creua al camí d’un atribolat James Dean persa el pare heroïnòman del qual agonitza i d’un camell misogin i maltractador. Hi haurà sang (en contrastadíssim blanc i negre, això sí).

38 punts

Aclamada pel mateix William Friedkin, l’‘opera prima’ de Jennifer Kent fa un intel·ligent gir al tòpic del monstre que sotja a l’armari al fer que els traumes no resolts d’una mare i un fill marcats per la mort del pare s’encarnin en un ens malèvol que converteix les seves vides en un malson. Amb una hàbil posada en escena altament eficaç a l’hora de generar tensió en espais tancats, la cineasta australiana s’atreveix a desactivar l’ancestral idealització que ha fet el cine de la maternitat per presentar-la com a font de neurosi i de terror.

47 punts

En essència, el debut en format llarg de Ducournau és un ‘coming of age’ de manual en el qual una jove que acaba d’abandonar el niu per primera vegada explora els límits de la seva nova llibertat renunciant a la virtut i abraçant els seus instints més primaris. La noia es diu Justine, per si feien falta més pistes sobre la seva naturalesa sadiana. Passa que en aquesta ocasió la virtut que rebutja la protagonista és el vegetarianisme estricte i el lloc al qual la condueixen els seus instints és l’antropofàgia, cosa que converteix un pertorbador drama psicològic d’ambient universitari en un holocaust caníbal.

49 punts

Sexe, canibalisme i ‘mad doctors’. Considerada un dels pilars fundacionals del que després es va dir ‘nou extremisme francès’, la pel·lícula de Claire Denis roba el títol a una cançó de Frank Zappa per proposar una exploració visceral (en sentit metafòric però també literal) de l’horror que sotja darrere els impulsos incontrolables. Vincent Gallo i Béatrice Dalle interpreten dos éssers consumits per una malaltia que els condemna a devorar els seus semblants i la directora parisenca retrata la seva espiral (auto)destructiva amb una mirada gèlida, sensual, fosca i brutalment explícita.

60 punts

Noi coneix noia i aquesta el presenta a la seva família, a la qual l’adjectiu disfuncional els queda una mica curt. En el seu segon llargmetratge com a directora (el primer que firma en solitari), Bigelow empelta amb gran estil una trama vampírica en una atmosfera de ‘western’ contemporani i el resultat és una pel·lícula romàntica, violenta, divertida, poètica i sexi, generosa en personatges ultracarismàtics (amb menció especial per als que interpreten Lance Henriksen i el sobreactuadíssim Bill Paxton) i beneïda amb uns magnífics efectes especials i una memorable música de Tangerine Dream.