56a EDICIÓ
El festival de Sitges aixeca el vol amb xifres prometedores
Parlem amb Ángel Sala sobre aquest fenomen aïllat de tot que és Sitges, una cita cinematogràfica simplement obligada per a molts amants del cine de gènere
Paco Plaza: «Si alguna cosa m’impulsa a fer pel·lícules és poder estrenar-les a Sitges»
20 pel·lícules (i algunes sèries) que no t’hauries de perdre en el Festival de Sitges 2023
Les xifres, un cop més, parlen per si soles: aliè a les fluctuacions de la indústria i els hàbits del públic a l’hora de passar per sales comercials, el festival de Sitges va aixecar el vol dijous, dia 5, amb la millor empenta possible, el del total de 68.550 entrades venudes fins a les 23.59 hores del dimecres 4. Un important increment respecte de les 57.241 venudes fins al dia abans a l’inici del festival el 2022.
«Ara la gent va al cine per esdeveniments eventuals, que creen un efecte rèplica durant unes setmanes, i després cal esperar que arribi un altre esdeveniment perquè el tema es reanimi. Sitges és com un esdeveniment concentrat en 10 dies», ens explica Ángel Sala, director del festival.
Aquest any de doble (ara única) vaga de Hollywood, a ningú sembla haver-li importat que no hi hagi massa famós a qui assetjar. «La gent vol veure cine. A la gent li és igual si ve algú o no», diu un Sala orgullós d’aquest públic amant de les pel·lícules i més obert de mires del que de vegades es pressuposa.
Totes les pors del món
Totes les pors del món Sitges és un i molts, lluny del tòpic reduccionista de vampirs, mòmies, naus espacials i zombis. La varietat i abundància de títols conviden els espectadors a triar la seva pròpia aventura. «Cada un pot recórrer un camí perfectament interessant i perfectament determinant del que són les tendències del gènere en aquest moment», explica Sala. «A nosaltres, els mètodes de programació clàssics no ens funcionarien. O almenys ens funcionen d’altres en bastants àmbits. Aquest any, fins i tot les pel·lícules de matí, tarda i migdia estan tenint una resposta espectacular. La gent sap que a les dues del migdia es pot projectar una pel·lícula que potser guanyi el principal premi del festival».
Avui dijous, uns cent cinquanta espectadors es reunien al Retiro per a la sessió del migdia d’una pel·lícula més aviat de sessió golfa: ‘Suitable flesh’, en què Joe Lynch (’Mayhem’) transforma un relat de Lovecraft (‘La cosa en el umbral’) en una poc efectiva comèdia de terror pseudoeròtica. Més sort van tenir els que es van acostar pel matí a l’Auditori, amb ‘Hermana Muerte’, la preqüela de ‘Verónica’, amb què Paco Plaza ha inaugurat oficialment el festival: un al·lucinat i al·lucinant exercici de terror (sovint) diürn sobre les ferides de la guerra i la línia prima que separa el món religiós del fantàstic.
I potser van tenir més sort els assistents a la sessió del migdia a la Tramuntana d’‘En attendant la nuit’, de Céline Rouzet, només un entre els diversos acostaments al mite vampíric que veurem en el festival: «Això dels mites reformulats fluctua, hem viscut anades i vingudes de tots ells, i ara sembla que el vampirisme torna amb força», apunta Sala abans d’obligar-nos a marcar diversos títols del programa. «‘La Morsure’ és una pel·lícula molt interessant sobre les icones vampíriques, amb un to molt dels anys seixanta, que recupera elements de Jean Rollin o Jesús Franco. I també està ‘Humanist vampire seeking consenting suicidal person’, una comèdia negra romàntica que li va valer un premi a la seva directora a Venècia». Apuntades queden, tot i que la millor aventura pot ser la més agitada, la que ens condueix a triar pel·lícules com qui busca una destinació fent girar un globus terraqüi.
