Laura Calçada, sexe, drogues i ‘daddy issues’: «La monogàmia és com el No-Do»

La periodista i politòloga s’ha convertit en l’escriptora més venuda de no-ficció a Catalunya amb el xocant llibre de memòries ‘Fucking New York, història dels meus límits’ (Destino).

Laura Calçada (1988, Barcelona) és un animal salvatge que busca compulsivament que la mirin. Una allau d’intensitat que encaixa millor amb l’aventura de la ficció que en les convencions de la realitat. Quan hi arribo, ja ha conquerit el restaurant amb una activitat frenètica que inclou propostes d’alt voltatge, netejar amb ‘flis-flis’ la taula on ens asseurem i marcar l’agenda dels cambrers. Calçada es diverteix a les zones grises de la incorrecció. Aquests dies presenta el seu debut literari ‘Fucking New York’, unes memòries que inclouen dies convulsos (sexe, accidents, drogues i ‘daddy issues’) en una ciutat que és una muntanya russa com ella. Filla de Miquel Calçada (Mikimoto), el seu debut literari és un autoretrat descarnat amb una fórmula infal·lible: ¿hi ha una cosa més addictiva que presenciar una cosa que no hauríem d’estar veient?

 «Hauries d’estar al carrer, en la misèria, per entendre alguna cosa, però sempre trobaràs algú que t’ajudi». Amb aquestes paraules el teu pare trenca la relació amb tu. ¿Va ser el detonant per anar-te’n a Nova York?

Hi va haver una ruptura, un tall amb el meu pare, però no va ser el que va provocar la meva fugida. Jo me n’hauria anat igualment de Barcelona, encara que les coses amb ell no haguessin acabat tan malament, perquè ja se’m feia petita amb 23 anys. Hi ha una edat en la qual, per anar bé, hauries de tenir l’impuls de descobrir món. Però és que a mi se’m suma que tinc un progenitor conegut i sempre ets ‘la filla de’. És molt pervers.

Al teu pare no li faltava raó en una cosa: cada vegada que caus hi ha algú que et recull....

El meu pare té molta raó en aquesta frase. Els progenitors s’allunyen però n’entren d’altres. Mai acabo d’estar del tot en la intempèrie, tot i que hi hagi episodis amb les drogues que em portin per aquest camí. El dia que tinc el mal viatge de crystal meth me’l provoco jo però ¿per què? Perquè si les persones que teòricament ens han dit que mai deixaran anar la mà, ens deixen, després pot venir el Papa de Roma, que no et sentiràs mereixedora d’aquest amor. 

Mikimoto representava un tipus de catalanitat molt marcada (la d’un home molt racional i reservat) i tu ets una persona d’impulsos, però al llibre dius que us assembleu...

Jo m’expresso sense filtres i això a ell li genera molta incomoditat. Si ja hi havia rebuig, imagina’t ara amb el llibre. Abans no en tenia motiu, ara ja en té un. ¿I en què ens assemblem? En la puteria, a ser espavilats i a saber què li pot agradar a una persona i què no. I, evidentment, en la veu radiofònica [somriu]. 

¿Hi ha crueltat als retrats que fas dels teus pares al llibre?

Crueltat no, veritat.

Destaques molt que la teva mare no pot cuidar-te perquè ella és la primera que necessita la figura d’un cuidador...

És molt dur veure que tens una mare que no pot ser un model. Però ella ho va ser al principi de la meva vida. La recordo com una persona obsessiva, sempre envoltada de llibres; va ser la primera artista que vaig conèixer. Però això es va anar degradant. Sempre sents: ‘La meva mare és la meva millor amiga’ i al final sempre ens fixem en el que no tenim. És dolorós perquè el dolent és el que queda més a la superfície.

¿Créixer no és deixar d’imaginar els pares com a persones immaculades?

Sens dubte, però aquest procés el vaig haver de començar als 10 anys. És clar que no se’ls ha de demanar que siguin perfectes però potser els meus són massa imperfectes [rialles]. Però, ¡ep!, caldria veure com seria jo com a mare d’algú com jo. Així que ‘full respect’.

També vas dir que havies posat la literatura per davant del pare... em va recordar la frase de posar la vida al centre, però amb la literatura...

[Somriu]. És que el meu pare ja m’havia deixat de parlar. Poso per davant la meva obra literària sense pensar en les conseqüències del mal que els pot fer als meus pares. Però la literatura és això. Ja ho va dir el gran Salvador Sostres: escriure és posar-se en problemes. It is whats it is. Si no et dona problemes, estàs fent publicitat. 

Vivian Gornick diu que la gran il·lusió de la nostra cultura (ella parla dels fills de la teràpia) és pensar que som el que confessem ser....

No ho acabo de comprar: amb un amic ets cruelment tu més que en cap altra situació. 

Ella diu que al controlar tu el relat, explicant les teves debilitats, quedes en una bona posició...

Ahhh, ¡ben vist! Algú que va llegir el meu llibre em va dir: ‘Aquest llibre és un assassí conversant amb els seus crims’. Jo controlo el relat, clar, ¡els escriptors som mags de controlar el relat!, però no surto ben parada del llibre. Mira, em vaig deixar per escriure que quan anava col·locada robava molt al Rite-Aid, que és una mena d’Opencor. En un hotel també vaig robar 100 euros a una senyora rica després d’una nit de bogeria. Això de robar és un tema, a tu no et robaria però sí que robo en llocs. ¿Per què? Perquè ho vull en aquell moment.

Elena Martín, que tracta el desig femení a la seva pel·lícula ‘Creatura’, diu: pregunta-li a qualsevol persona quina relació té amb el desig, és impossible de respondre.

Oh, ¡casem-nos! Això em recorda a la cançó de Mishima, quan diu: ‘Què en farem del desig ara que hem trobat l’amor’? T’ho explicaré amb l’astrologia: la meva Venus és a Àries. Per tant, el meu desig funciona així: ho veig, ho vull. El meu desig és compulsiu. Quan vull cardar ho vull, ara i ja. Però el desig també el separo molt del sexe; per a mi el desig és estar fent un te a l’Hotel Meurice de París. Això és desig acomplert per a mi, associo molt luxe i desig. 

Anna Pazos al seu assaig ‘Poder i desig’ parla molt de com el desig no sempre s’alinea amb la moral...

Mira, t’ho diré ràpidament: en aquesta taula que tenim allà davant. ¿Veus aquesta senyora que està sola amb el seu telèfon, sota el mirall? Aquesta dona és l’exnòvia del meu exnòvio. Quan acabi amb tu faré un cafè amb ella perquè ens avenim. A mi em posa quedar amb una persona que sé que fa poc s’ha follat a una persona que estimo. El que em provoca desig és la situació.

Moralment és bastant horrible, ¿no?

[Rialles]. Sí, moralment és horrible. I a més soc molt possessiva. Sempre em defineixo com una persona gens gelosa però molt possessiva. Like, you don’t touch my property, ¿vale? Em posa compartir fluids. Em provoca desig imaginar-me aquesta intimitat. ¿Quina relació tinc amb el desig? El meu desig és la fusta. 

¿Com?

A mi em posa molt calenta la fusta. Una vegada vaig tenir un orgasme recordant una taula que havia vist. M’agrada molt la fusta.

Al llibre expliques com a Nova York en alguna ocasió vas arribar a prostituir-te a través d’una pàgina de Sugar Daddies. ¿Com vas arribar a aquesta situació?

La prostitució és una feina molt seriosa, molt difícil i que requereix molta intel·ligència. Una prostitució desitjada no és un treball mecànic. Per a mi va ser dur, per això anava drogada d’LSD en les dues trobades que vaig tenir amb aquest senyor. Va ser dur però a mi em provoca molt plaer que em donin bitllets.

Em crida molt l’atenció com expliques la reacció de la teva mare quan li vas explicar que t’havies prostituït: «Quan es va posar el barret de persona analítica que deixa els sentiments de banda perquè li fan mal va dir: que pocs diners»…

[Rialles]. Aquesta frase l’hi he d’agrair molt a la meva mare, que és una gran Verge, però et diré una cosa: en el seu moment vaig dubtar de posar-la per com podia quedar-hi ella retratada. 

Al llibre queda clar que vols l’afecte de les relacions i l’adrenalina de les aventures, però no sembla que t’hagi anat gaire bé així. ¿El poliamor és un invent defectuós?

Estàs tocant els millors temes. ¿A la teva parella no li agradaran els trios? Mira, et diré una cosa: el poliamor és un gran invent. ¡Apa! 

Doncs no sembla que t’hagi anat gaire bé...

Perquè no era madura per poder fer-lo, però és un gran invent. Sra mateix estic vivint una relació poliamorosa. És un gran invent si hi ha consciència darrere com la majoria d’invents del món. Es tracta d’estimar-se de manera adulta. Però ¿què vol dir ser adult? 

¿Ser adult no és aprendre a fer renúncies?

Això ho diu la gent que està en relacions monògames i els costa veure la pel·lícula. Good luck with the future! Durant un temps pots creure en això però vaticino que en 10 anys ja hauràs cardat amb una altra persona. Tornem al desig, jo el desig el vinculo molt a la pell. Ostres, m’enamoro cada dia: soc Piscis com canta Bad Bunny. Et faria el sopar i et faria un petó perquè ets molt atractiu. ¿On situes això si estàs en una relació monògama? El poliamor és escollir la pel·lícula que vols de Netflix. La monogàmia és el No-Do [rialles]. 

Al llibre parles de problemes de salut mental que has tingut però no sembla que tinguis por de perdre el control. ¿No et fa por la mort?

No em fa por. [S’ho pensa]. Soc una persona molt espiritual. I, si em morís ara mateix d’un atac al cor, em moriria sent la persona més feliç del món. ¿Per què? Perquè sempre he fet el que he volgut. Això porta molts riscos, és clar: jo no faig les renúncies, però una altra gent renuncia a mi. A mi no em fa por la mort i a més sé que em moriré de vella, perquè tinc una saviesa atàvica. 

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

¿Què t’ha fet parar a temps?

La literatura. No posis aquesta frase de titular que és molt cutre, però ha sigut la que m’ha fet parar. Home, és que si no paro, no hauria pogut fer ‘Fucking New York’. Havia de parar. Aquest llibre ho ha aconseguit. El mes d’abril d’aquest any, quan estava a punt de sortir, m’estava ficant ratlles de cocaïna sola a casa mirant Netflix. Que a més no era ni coca, era aquest mata-rates de Barcelona. Aquell dia vaig trucar al meu amic dient-li: m’estic ficant ratlles, és horrible. I em va dir: ‘Laura, acabes d’acabar una cosa que t’ha ocupat cinc anys i et sents molt buida’. Vaig anar al psiquiatre i em va dir: ‘Has estat jugant amb la teva vida molts anys: deixa de beure’. I des del 29 de maig que no bec. Crec que he parat a temps, Amy Winehouse i tot aquest club dels 27 no ho poden dir.