Laura Fernández: «Vivim com si no fóssim volves de pols en l’univers»

Laura Fernández va créixer llegint escriptors (nord-americans) que quan tenien 15 anys enviaven el conte que havien escrit a una revista i rebien o bé cartes de rebuig o la notícia que els publicarien. «Però és que aquí a Espanya no tenim ni tan sols el luxe de ser rebutjats perquè no hi ha revistes i tu has de créixer en solitari i, amb sort, algun dia arribar amb un llibre sencer a algun lloc, amb la qual cosa sembla que la literatura hagi aparegut de cop».

Els relats que l’autora de ‘La señora Potter no es exactamente Santa Claus’ –que va ser un dels llibres més ben rebuts del 2021– presenta sota el títol de ‘Damas, caballeros y planetas’ (Random House) han estat allà al llarg dels anys, apareguts alguns en publicacions ‘underground’ i per tant poc accessibles, excepte tres d’inèdits. Tots ells venen acompanyats per textos de presentació que tenen tant valor literari com els mateixos contes i segueixen el precepte de Stephen King, un dels autors de capçalera de Fernández, que diu: «Tot conte té la seva pròpia vida secreta».

Contes únics

I aviso. Això no és un llibre de relats concebut com un disc en què totes les cançons actuen com engranatges. El que fa l’autora és alimentar individualment tots i cada un d’aquests contes esqueixats del seu particular món, ja construït en altres novel·les, que es mou entre la ciència-ficció delirant, l’humor més naïf i un amor incondicional a l’escriptura, mentre són habitats per cafeteres que són objectes amorosos, dinosaures oficinistes, periodistes morts que continuen donant la tabarra, fantasmes que viuen en pensions i escriptors més o menys frustrats. Postmoderns com Thomas Pynchon o Robert Coover també funcionen com a fars de la seva literatura, en què la ‘raresa’ intrínseca de l’autora ha vingut per quedar-se en un panorama massa homogeni per aportar un color i una varietat que no hi havia aquí fins que va arribar ella.

Diem relats i a Fernández no li acaba d’agradar el nom perquè des que va llegir ‘La niña del pelo raro’ de David Foster Wallace va sentir que es podien escriure narracions breus que valien el que novel·les senceres amb la mateixa capacitat de reproduir-se i créixer que aquelles però en miniatura.

Psicoanàlisi retrospectiva

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La vida secreta, fins i tot per a ella, d’aquests relats l’ha sorprès. Per això evoca Lucia Berlin quan rellegint una de les seves pròpies narracions se’n va adonar que allà estava dient que era alcohòlica i no va ser-ne conscient mentre ho escrivia: «Jo gairebé m’he psicoanalitzat en els pròlegs. En el meu primer relat que vaig escriure el 2009, acabava de tenir el meu primer fill. Vaig inventar un planeta on els homes no poden arribar als llocs de poder perquè són ells els que es queden embarassats, molts són pares solters que han mantingut relacions amb dones terrícoles que no saben que han sigut mares. Volia capgirar aquest univers i jugar amb els clixés superamericans suposo que pel meu recent embaràs».

També explica que alguns dels contes li han servit per acomiadar-se de les seves ficcions anteriors, amb una elaboració que va viure, com abduïda, amb una enorme intensitat marcada per la sorpresa i l’alegria amb què puntua les seves narracions plenes d’interjeccions i majúscules, marca de la casa. I no és per menys, la seva mirada té el més ambiciós dels focus: «Vivim com si no forméssim part d’un planeta, com si no fóssim volves de pols en l’univers. Però ens hem acostumat a posar-hi a sobre una manta de realitat i oblidem que qualsevol cosa és possible».