Louis Tomlinson, a la recerca d’identitat al Palau Sant Jordi

El britànic diu creure en el futur i, per ara, el present no el tracta malament. Si el març del 2020 va obrir a Barcelona la seva primera gira mundial omplint de gom a gom Razzmatazz (va ser l’últim bolo a la sala abans del tancament pandèmic), aquest cop va apuntar al Sant Jordi, tot i que sense aconseguir omplir-lo (12.000 assistents, segons la promotora Live Nation).

 

El món del fan

¿Què té Tomlinson? Doncs una empenta pop-rock funcional, aliena a la innovació (mai ha discutit l’ascendent brit-pop) i cançons amb tornades molt marcades que apunten al ‘top 10’. Amb ocasionals formes d’himne, com ‘The greatest’ (que firma amb James Vincent McMorrow), mirant de reüll a Imagine Dragons sense arribar al seu objectiu. Aquest tema està dedicat al motivadíssim món del fan: «Junts, som el més gran / Mai tornarem a passar fred», va cantar ell, ben acompanyat pel cor espontani del Sant Jordi, en una estrofa que hauria fet seva Scarlett O’Hara. Incitació a la gresca: «‘Barcelona, scream!’» (¡crideu!).

Posada en escena sense ingredients remarcables, amb leds, vídeo i una mica de pirotècnia, centrant el focus en el noi cantaire i alhora donant imatge de banda. Però Harry Styles, el seu excol·lega ‘directioner’, sense ser tampoc un explorador musical, té un repertori molt menys lineal i més ric en relleus (i bones cançons). El repertori va estar molt dominat pel nou àlbum (14 dels 22 temes de la nit), si bé es van colar repesques del primer, com ‘Walls’ (peça amb un coautor anomenat Noel Gallagher, i es nota), així com l’encara no gravada ‘Copy of a copy of a copy’, l’eficaç ‘hit’ primerenc ‘Back to you’ (que va gravar amb Bebe Rexha) i un parell de ‘covers’, ‘505’, d’Arctic Monkeys, i ‘7’, de Catfish and the Bottlemen. I completant el quadro, sengles mencions a One Direction, ‘Night changes’ i ‘Where do broken hearts go’, que van despertar udols a la pista.

El present va parlar per boca de l’impetuós ‘Paradise’ i el vagament ‘funky’ ‘Written all over your face’. I la carta més triomfant, ‘Out of my system’, peça de guitarres postpunk una mica a l’estil Franz Ferdinand, que va apuntar el missatge a favor de viure de pressa i intensament. Balanç temperat per aquest ídol a la recerca d’una identitat que marqui amb rotunditat la diferència.

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo