Debuta en el cine amb ‘Orlando, mi biografía política’
Paul B. Preciado: «La revolució contra el gènere binari és tan profunda com la Revolució francesa»
El pensador més important de l’actualitat en el camp del ‘queer’ fa mesos que està immers en ple procés de transició, de filòsof a cineasta aclamat; la seva primera pel·lícula com a director, ‘Orlando, mi biografía política’, s’estrena finalment a Espanya (divendres, 11 d’octubre) després de fer un tomb triomfal per festivals de mig món. En el film, l’autor de ‘Manifiesto contrasexual’ (2000), ‘Testo Yonqui’ (2008) i ‘Dysphoria Mundi’ (2022) s’inspira en la novel·la que Virginia Woolf va publicar el 1928 –sobre un personatge que viu a través dels segles i mentrestant passa de ser home a ser dona– per oferir un assaig sobre la naturalesa de la vida transcontemporània, una celebració del ‘queer’ i una crítica a la dictadura del que és normatiu, i per circular en els dos sentits entre el documental, la faula, el manifest i l’autobiografia. Cine que travessa i transcendeix gèneres o, dit d’una altra manera, cine no-binari.
¿Quan va decidir convertir-se en cineasta?
Tot va començar quan es van posar en contacte amb mi des de canal francès ARTE per expressar el seu desig de fer una pel·lícula biogràfica sobre mi. La meva reacció immediata va ser rebutjar amablement la proposta; segons la meva opinió no hi ha res més normatiu que aquest relat biogràfic segons el qual la vida comença amb el naixement i després venen l’escola, el matrimoni, la feina i finalment la tomba. No volia ser definit d’aquesta manera. Els vaig dir: «Si voleu fer una pel·lícula sobre mi, fem-la sobre ‘Orlando’», i van acceptar.
Una escena d’‘Orlando, mi biografía política’. /
¿Com va ser el procés?
Tot i que jo no tenia ni idea de fer una pel·lícula com a director, em va atraure immediatament la possibilitat de fer una pel·lícula com a filòsof i traçar un camí entre la paraula escrita i el rodatge mediat pels cossos a través d’una cosa que no és una adaptació o una traducció, sinó una transició. A més, fer la pel·lícula em va donar la possibilitat de tornar a l’espai col·lectiu de la política, però no a través de l’activisme, sinó d’una espècie de filosofia filmada.
‘Psicosi’, d’Alfred Hitchcock, va ser una pel·lícula pionera per la seva construcció de la por al voltant del món trans
¿D’on prové la seva connexió amb el llibre de Virginia Woolf?
El vaig descobrir en l’adolescència, i vaig tenir la inquietant sensació que Virginia Woolf havia escrit la meva biografia 50 anys abans que jo naixés. Era la primera vegada que llegia o fins i tot escoltava una història en la qual el personatge principal canvia de gènere a meitat de la història. Vaig sentir un xoc, perquè en aquell moment l’existència política d’una persona trans m’era completament desconeguda. Per això va ser crucial per a mi: la meva existència futura es va fer possible. I anys després el llibre em va tornar, quan vaig començar a adonar-me de fins a quin punt quedava fora de la narrativa tradicional sobre la transsexualitat, segons la qual la persona trans és considerada com algú antisocial, algú criminal, un perill davant el món natural.
Aquesta narrativa ha imperat també en els relats cinematogràfics sobre el món trans.
Per descomptat. ‘Psicosi’, d’Alfred Hitchcock, va ser una pel·lícula pionera per tal com va tenir de construcció de la por al voltant del món trans, i des d’aleshores moltíssims altres títols hi han contribuït, ‘Vestida per matar’, de Brian De Palma, ‘El silenci dels anyells’, de Jonathan Demme, i fins i tot una pel·lícula tan recent i tan aclamada com ‘Titane’, de Julia Ducournau; aquesta representació necropolítica de les persones trans, recolzada en una estètica fosca i violenta o deutora del porno, continua sent dominant en el cine malgrat la nostra creixent visibilitat i reconeixement legal. Parlem molt de la mirada masculina, però també hauríem de parlar de la mirada binària dominant en el cine.
Una escena d’‘Orlando, mi biografía política’. /
¿Com es defineix una pel·lícula com ‘Orlando, mi biografía política’? És ficció i documental, és biografia i poesia, és activisme i filosofia.
La frase que més vegades vaig sentir mentre feia la pel·lícula va ser: «Paul, les coses no es fan així», i això em va convèncer que anava en el bon camí. Em vaig resistir a tancar-la dins dels confins d’un gènere específic, així que vaig decidir convertir-la en un objecte cinematogràfic no-binari. Perquè realment crec que Virginia Woolf és una autora no-binària. Estic convençut que mai es va sentir a gust tancada en la categoria de dona, de dona heterosexual.
En menys de 50 anys les distincions entre masculí i femení o heterosexual i homosexual hauran quedat obsoletes.
¿Què va opinar quan es va aprovar a Espanya la llei trans?
Òbviament m’encanta que es pugui determinar el seu propi estatut de gènere. Però em va semblar que la llei arribava tard, com havia arribat tard la llei sobre el matrimoni homosexual, i sobretot que fa curt. Per a mi l’avenç més radical i democràticament interessant seria eliminar la informació sobre el gènere en tots els documents administratius, que em sembla una discriminació inscrita en la llei. Ningú toleraria, per exemple, que en el seu DNI se l’identifiqués com a musulmà o jueu, o com a blanc o negre. Ara bé, continuem entossudits a acceptar un règim d’organització visual dels cossos.
Paul B. Preciado s’estrena com a director de cine. /
Si es produeix un canvi de govern a Espanya, la llei perillarà. ¿Quant el preocupa?
Certament em sorprèn i m’alarma que la societat espanyola, o la societat de l’Estat espanyol o les múltiples societats de l’Estat espanyol, continuïn estant tan seduïdes per l’herència feixista; és com si no fóssim capaços de lidiar amb la destrucció, la mort i la violència que va generar tot aquest procés. Però aquesta revolució contra el gènere binari és tan profunda com la Revolució francesa, i no depèn de canvis de govern. És una revolució epistèmica, que canviarà els llenguatges, la nostra aproximació cognitiva al món. Canviarem de pell.
Quan vaig llegir ‘Orlando’ vaig tenir la sensació que Virginia Woolf havia escrit la meva biografia 50 anys abans que jo naixés
¿Malgrat que el procés de superació del no-binari cridi a un discurs cada vegada més reaccionari i heteropatriarcal?
Agafar-se al discurs heteropatriarcal és fer-ho a una cosa que s’enfonsa, a unes ruïnes. I, per tant, els feixistes estan completament desconnectats del món. Jo soc molt més realista que ells. La meva pel·lícula no parla només del món trans, sinó d’un canvi de paradigma; és un deliri que continuem definint la nostra pròpia sexualitat i el nostre desig segons categories mèdiques, psicològiques i legals de finals del segle XIX, segons les quals el no-binari es considera patològic o una amenaça social. Estic segur que en menys de 50 anys farem una transició col·lectiva a un règim no-binari, i distincions com masculí i femení i heterosexual i homosexual hauran quedat obsoletes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
