El cine fantàstic francès mostra consciència ecologista a Sitges

El més interessant del projecte és el seu encreuament natural de suposats extrems: al pur espectacle fantàstic s’hi uneix el més matisat realisme social, psicològic i geogràfic. «M’interessa molt la barreja de gèneres, de registres», ens explica el director a Sitges. «Que una pel·lícula pugui ser alhora íntima i espectacular, realista i fantàstica, que tingui acció i també moments més contemplatius o poètics. M’agrada que tot això convisqui, com passa en el cine de Bong Joon-ho, que em recorda la vida per la seva diversitat de colors».  

Altres referents, potser més clars, d’‘El reino animal’ podrien ser Spielberg i Shyamalan; aquests directors, segons Cailley, «fan drames humans que podrien funcionar sense l’element fantàstic: ‘E.T.’ seria bona fins i tot sense l’extraterrestre, però gràcies a ell és encara millor; la història és més potent». L’apartat de relacions de la seva pel·lícula deu molt, apunta el director, a l’excelsa ‘Un lugar en ninguna parte’ de Sidney Lumet, amb River Phoenix, i ‘Un mundo perfecto’, de Clint Eastwood, dues grans obres sobre la paternitat. 

Més optimisme que ansietat 

Més optimisme que ansietat Aquest any s’han vist en el festival altres pel·lícules franceses fantàstiques relacionades amb els animals, la natura i el clima. Allà queda l’exemple d‘Acide’, nou llargmetratge de Just Philippot (el de l’ecoterrorífica ‘La nube’), aventura de catàstrofes amb inspiració ferotge en l’escalfament global: durant una onada de calor, uns núvols estranys comencen a donar pluja àcida sobre tot França.

També hi ha ‘Vermin: la plaga’, de Sébastien Vaniček, espècie de moderna ‘Aracnofobia’ sobre l’assalt d’infinites aranyes, cada vegada més mortíferes, en un barri de la perifèria d’una gran ciutat. Com les criatures d’‘El reino animal’, no són exactament monstres, sinó «simplement una altra espècie mirant de sobreviure en un lloc hostil i estrany», en paraules del crític de cine Bilge Ebiri per a ‘Vulture’.

¿Podem veure aquesta onada com el resultat de la moderna ecoansietat? ¿O es deu, simplement, a l’aparició d’una nova consciència ecologista? «Jo no em considero ecoansiós, tot i que sigui conscient que el planeta està molt malament», diu Cailley. «M’he fet gran en un món que cada vegada és més pobre. Però per a mi aquesta pel·lícula era una oportunitat de proposar gairebé el contrari de l’ecoansietat: aquesta mutació, aquesta anomalia, provoca la biodiversitat i enriqueix el món». 

Sensacions trobades 

Notícies relacionades

Reconeixement amb orgullde barri

L’‘home’ de dos caps

Sensacions trobades Cailley juga hàbilment amb les expectatives de l’espectador i el situa en un ric i ambivalent territori emocional. El que, en principi, semblava monstruós comença a semblar utòpic. Mutants i espectadors ploren per la vida deixada enrere alhora que estableixin una creixent il·lusió per la que pugui venir. «Una espectadora, una dona gran, em va comentar que al principi de la pel·lícula tenia por dels monstres, però que al final tenia por dels homes. Em va semblar una bona reflexió». 

Si hi ha un missatge final per a la història és que hem d’acceptar l’altre: «El que espero és que canviem la perspectiva del que veiem. Per això tota la pel·lícula està filmada a l’altura dels ulls i es dona molta importància a la mirada de les criatures. Nosaltres les mirem a elles, elles ens miren a nosaltres... Només espero que al final tots aconseguim mirar-nos. Crec que és possible mirar els altres, acceptar la diferència i conviure de manera pacífica».