Opinió
Tancar els ulls, per Berta Marsé
L’última pel·lícula de Víctor Erice, un film que desprèn gratitud, és la prova cinematogràfica que el director està tan en forma com sembla al veure’l i, sobretot, a l’escoltar-lo.
«Hi ha pel·lícules que ens obliguen a una percepció diferent perquè la seva sintaxi discorre al compàs de fets essencials de la vida, i susciten en l’espectador una actitud de descobriment». Fa molt temps vaig anotar en una llibreta aquestes paraules de Susana Fortes, publicades a la revista ‘Túria’, diria que a propòsit d’‘El espíritu de la colmena’, tot i que no estic gaire segura perquè al seu dia no vaig tenir la sensatesa d’anotar el context ni l’any. Lamento la imprecisió, però en realitat no importa. El que de veritat importa, el que jo estava buscant com una boja en les meves llibretes, és la paraula ‘descobriment’ remarcada en fosforescent rosa, tal com jo ho recordava. Però ¿per què m’ha vingut aquesta paraula a la memòria, ara que em disposo a escriure unes línies sobrela nova pel·lícula de Víctor Erice? ¿I per què sembla que no he pogut començar fins que l’he trobat i rescatat entre muntanyes de notes?
El diccionari la defineix com a coneixement del que estava amagat o secret o era desconegut, i em serveix, sí, tot i que evoqui poc o gens de l’emoció visceral que implica tot descobriment, i que deixa una empremta inesborrable en la memòria, o en l’ànima, o on sigui que es fixin i es guardin aquestes coses. Així és que continuo buscant fins a trobar unes paraules del mateix Erice, en un dels tres breus textos amb què prologa el seu guió ‘La promesa de Shanghai’ (Areté/2001). Es titula ‘Umbral del sueño’, i narra amb molt encant com ell i un amic, tots dos amb 12 anys, es colen en un cine per veure ‘El embrujo de Shanghai’, dirigida per Josef von Sternberg, no tolerada per a menors llavors, a començaments dels 50, i qualificada pels capellans com a greument perillosa. Parla de com, malgrat que la còpia és un desastre i amb prou feines entenen l’argument, la pel·lícula els causa un profund impacte. Parla de l’instant privilegiat en què les coses passen per primera vegada, torbació original dels sentits a través de la qual certa bellesa del món se’ls revela. I ara sí, ja puc començar a escriure.
Entenc que a través de la literatura, jugant amb les paraules, és possible reproduir aquell instant d’emoció genuïna, pura, que ens sacseja quan tenim una revelació. Però per reproduir-lo a través de les imatges entenc que no hi ha més remei que captar-lo, caçar-lo al vol, per a la qual cosa cal tenir primer la paciència necessària, i després la punteria. No ha de ser gens fàcil, sent que ja no depèn només de la imaginació de l’autor/a, sinó que entren en joc molts altres factors, com ara l’esquiu atzar. Però que no sigui fàcil no vol dir que sigui impossible, i si bé tots hem tingut alguna vegada la capacitat de sorpresa, tot i que calgui remuntar-se fins a la primera infància, només alguns tenen a més la capacitat de sorprendre.
Conclusió: si ‘descobriment’ era la paraula clau per arrencar-me a escriure és perquè aconsegueix englobar molt del que significa Víctor Erice per a mi, i em refereixo ara tant al cineasta com a la persona, a l’home, a Víctor. Des que vaig veure –vaig descobrir– ‘El espíritu de la colmena’ per primer vegada, amb 11 anys, a l’Arboç, un poble de la comarca del Penedès on tenien una casa els meus avis, fins al 29 de setembre passat, a Sant Sebastià, on vaig poder felicitar-lo per la seva pel·lícula i pel seu premi, i abraçar-lo i tornar a parlar una estona amb ell. Pel mig van passar molts anys i moltes coses, algunes de meravelloses.
Un guió i un grapat de cartes
Dels anys durant els quals Víctor va treballar en l’adaptació de la novel·la del meu pare, queda un guió cinematogràfic publicat i un grapat de cartes apassionants. Al llegir-les, destaca l’entusiasme amb què el meu pare rep les seves apostes, especialment amb aquelles que no eren a la novel·la i que Víctor va inventar, inspirat pels personatges i les seves circumstàncies. Un entusiasme i una il·lusió que va manifestar repetidament, i no només per carta. Fascinant, escriu en una, datada el juny de 1997, senzillament fascinant. No podies haver trobat una solució millor i més bonica, més conformada al tema central –el que jo entenc per tema central, que podria resumir-se en això: els homes atresoren somnis i fantasies, utopies i presumpcions, abans de veure’s derrotats. A la mateixa carta, gairebé al final, es confessa emocionat. Només l’escena de l’entrevista Lévy-Kim, el diàleg i l’atmosfera, ja constitueix tota una promesa.
Són només breus extractes d’una correspondència molt extensa i interessant, que rescato per a l’ocasió perquè crec que venen a tomb. Víctor solia dir –i continua dient-ho– que ell no va adaptar la novel·la, sinó que la va adoptar, i el meu pare, que d’adopcions en sabia alguna cosa, ho va considerar tota una sort, i tant és així que a partir de llavors, cada vegada que li van preguntar quina era l’adaptació de les seves novel·les que més li agradava, i l’hi van preguntar sempre, va donar la mateixa resposta: la que no es va fer.
Berta Marsé, filla del novel·lista Juan Marsé, ens ensenya l’arxiu privat del seu pare, amb manuscrits i dibuixos fets per ell. /
Entre moltíssimes altres coses, ‘Cerrar los ojos’ és una pel·lícula que em fa feliç perquè em torna alguna cosa d’aquella sort, d’aquella il·lusió, donant-li un lloc on quedar fixada i ben guardada (¡a ‘Triste-Le-Roi’, no podria imaginar-li un lloc millor!), i sobretot donant-li un sentit. Celebro la pel·lícula de principi a final, celebro que la sala estigui plena, quan la veig per segona vegada per prendre algunes notes, celebro tot el que s’està dient i escrivint sobre ella. Es diu que té molt de comiat, però no es diu que també té molt del contrari, sigui quin sigui l’antònim, que no ho sé.
Com sigui, ‘Cerrar los ojos’ és la prova cinematogràfica que Víctor Erice està tan en forma com sembla al veure’l i, sobretot, a l’escoltar-lo. La constatació, per si feia cap falta, que té molt a dir, i que és generós, com va destacar Ana Torrent en el discurs que li va dedicar en l’entrega del premi Donostia. Potser jo estigui equivocada, o potser no, però sempre he considerat la generositat com una condició sine qua non d’un veritable artista. I més enllà de les claus cinematogràfiques, els deutes compensats, les pel·lícules inacabades, les aventures truncades, els fantasmes del passat, més enllà de tot això del que els crítics i els experts parlen molt millor que jo, ‘Cerrar los ojos’ és una pel·lícula que desprèn un munt de gratitud; als amics morts i als amors perduts, als fills i als pares, a la gent que vam estimar i ens va estimar, als que se’n van anar per sempre i als que encara són aquí, als que encara els importem i ens importen. Una invitació a no oblidar-nos de qui i com volem que ens miri, quan tanquem els ulls.
