Carlos Pumares, el primer crític de cine rondinaire que va ser una estrella

 El seu programa ‘Polvo de estrellas’, emès per Antena 3 Radio entre 1882 i 1992, el va convertir en el periodista de cine més popular d’aquell decenni. Eren els temps en què pujaves a un taxi de matinada a Madrid, sobretot, però també en altres punts d’Espanya, i el taxista et feia callar, o no et donava conversa, perquè estava escoltant ‘Polvo de estrellas’. El programa començava a la 1.30 de la matinada i era un còctel molt particular d’informació, opinió, crítica, música i facècies. Els oients trucaven fent peticions i consultes, Pumares les contestava amb indiferència, seleccionava després cançons i bandes sonores de difícil localització i, en alguns casos, dedicava el programa sencer a una pel·lícula mítica. 

 Pumares, nascut a Portugalete (Biscaia), tenia un sentit de l’humor molt seu i un caràcter de vegades aïrat. Amb el temps va anar convertint-se en el ‘crític rondinaire’, un dels malnoms que li van posar tant els seus fans com els seus detractors. En va tenir molts de l’un i l’altre. En aquella dècada d’esplendor amb el seu programa radiofònic, era tan reconegut al carrer o en un bar com qualsevol actriu o actor cinematogràfic.

 ‘Polvo de estrellas’, que va passar després a Radio Voz i Onda Cero, va ser la seva producció més coneguda, però ja abans del triomf en les ones va participar en un bon èxit televisiu, el del programa ‘La clave’ conduït per José Luis Balbín i emès per la segona cadena d’RTVE, del qual Pumares va ser assessor cinematogràfic. En temps de penúria a la televisió, tot just sortit el país de la dictadura, a ‘La clave’ es posava primer una pel·lícula per il·lustrar el tema sobre el qual després debatrien els tertulians. No era estrictament un programa de cine, però allà es va poder veure molt bon cine.

 Això passava el 1976. Pumares s’havia foguejat dins de la mateixa indústria cinematogràfica participant en els guions de pel·lícules bastant sonades de l’època com ‘La casa de las chivas’ (1972), film de León Klimovsky amb guió de Pumares, José Luis Garci i l’historiador de cine Manuel Villegas López sobre un grup de soldats republicans que, en plena Guerra Civil, s’amaguen en un casalot on la filla de la família s’enamora d’un d’ells. També va escriure ‘Separación matrimonial’ (1973), un dels primers films amb Ana Belén, i ‘El extraño amor de los vampiros’ (1975), en la qual es va enfrontar a un dels seus gèneres predilectes, el de terror. Pumares va ser presència constant al Festival de Sitges i un dels anteriors directors del certamen català, Joan Lluis Goas, creador del programa d’Antena 3 Televisión ‘Noche de lobos’, el substituïa de vegades a ‘Polvo de estrellas’.

 Va practicar la crítica en premsa a ‘La razón’, va col·laborar en diverses revistes i va escriure també sobre còmic. En la primera dècada del present segle va tenir un altre programa de ràdio, ‘El monolito de Pumares’ –títol en clara al·lusió a l’enigmàtic monòlit de ‘2001: una odissea de l’espai’–, convertit en un consultori informatiu de cert èxit. A poc a poc, el personatge irat que havia creat el va anar devorant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La informació sobre cine va deixar pas al ‘friquisme’ de les seves participacions televisives a ‘Crónicas marcianas’, els ‘cameos’ a les pel·lícules ‘FBI: Frikis Buscan Incordiar’ (2004) i ‘Torrente 3, el protector’ (2005) i la seva participació com a jurat en el concurs ‘¡Mira quien salta! Va ser el primer crític-estrella, com després ho ha sigut Carlos Boyero o, en termes també radiofònics, però en la informació esportiva, José María García: el seu programa ‘Supergarcía’ va començar al mateix temps a Antena 3 Radio que ‘Polvo de estrellas’.

  

Descanse en Paz el más grande de los grandes del cine en España
Siempre fue y desde hoy será Polvo de Estrellas pic.twitter.com/boOKHHfASL

— Carlos Pumares (@Pumares30) 12 de octubre de 2023