Tuli Márquez: «Els ‘boomers’ som una generació de fracassats»

Tuli Márquez (Barcelona, 1962) torna a la llarga crisi iniciada el 2008 a ‘Les voltes del món’, novel·la amb què Alrevés Editorial estrena la seva col·lecció de narrativa catalana. El creatiu publicitari Àlex Izquierdo s’acosta als 50 anys quan perd la feina i es converteix en un empestat laboral. Amb la patacada d’Izquierdo com a eix Márquez construeix una ficció amb alè generacional i barceloní, o més aviat gracienc. «La crisi va deixar molts cadàvers –diu l’escriptor–. Va significar la caiguda de molta gent pròxima a mi i ho volia explicar. Va tenir una derivada psicosomàtica: van començar els càncers, els infarts, els ictus al meu voltant. I amb les carències va sortir el Míster Hyde que tots portem dins».

El mateix Márquez també va patir els efectes de la crisi. Ja feia un temps que li rondava pel cap abandonar la feina de promoció i màrqueting en el sector de la televisió i la música quan de sobte «tothom va tancar l’aixeta i es va acabar la feina» en la seva òrbita. No va ser ell qui va deixar la feina sinó que la feina el va deixar a ell.

Episodis que viu el protagonista de ‘Les voltes del món’, com aconseguir una feina en centres cívics a través d’un programa del SOC per aturats en edat difícil, els va viure Márquez. Però l’escriptura el va ajudar. «Ho vaig sacrificar tot per escriure i crec que vaig fer bé –reflexiona–. Entre altres coses perquè no pretenc triomfar, l’única cosa que pretenc és escriure, escriure i escriure fins que se m’acabin les idees». ‘Les voltes del món’ és la seva tercera obra, després de publicar ‘L’endemà’ (2013) i ‘La mida dels nans’ (2019).

No precisament amable

La novel·la no ofereix un retrat dels ‘boomers’ precisament amable. «Per la gent que conec, som una generació de fracassats –considera Márquez–. Fins i tot els corruptes: han hagut de robar des de la política per tenir tres dones i cinc fills. D’altra banda, abunden les persones que ho han tingut tot i ho han enviat tot a la merda. L’única excusa que tenim és que no vam ser formats per a la societat en què estem vivint, on s’ha de ser molt de nedar i guardar la roba, i nosaltres vam sortir del franquisme amb el lliri a la mà».

Un pis de propietat al carrer de Verdi impedeix que la debacle del publicista sigui més gran. Tot i que fill de Sant Gervasi, Márquez coneix bé Gràcia, una geografia molt present a ‘Les voltes del món’. «Va ser la meva segona casa –explica–. Vivia a Sant Gervasi i el que tenia més a prop per sortir de nit era Gràcia. És un barri que té i sobretot tenia una idiosincràsia acollidora. Convivien sense problemes gent gran i locals okupes. Vaig acabar vivint aquí. Ara està sobreocupat perquè, amb el lloguer d’habitacions, on vivien tres persones en viuen sis. I a partir de certa hora, des de dimecres o dijous, gairebé has de demanar permís per anar pel carrer».

Els trams nocturns de ‘Les voltes del món’, no obstant, tenen com a escenari Ciutat Vella i els seus bars i clubs, el territori del Javi, l’amic tarambana de l’Àlex.

Més espavilats

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Un adolescent és determinant perquè el personatge principal comenci a aixecar cap, almenys en el terreny professional. «Si no creiem en les generacions que pugen, estem morts –assenyala Márquez–. Estar tot el dia qüestionant les seves coses és una tonteria. Ens ho van fer a nosaltres i no podem pagar amb la mateixa moneda. ¿Han de fer el mateix que nosaltres, a qui una crisi va destrossar? Per suma d’eines, crec que són bastant més espavilats que nosaltres».

L’autor explica amb un to més aviat clínic la història de caiguda i pobra recuperació de l’Àlex. «Suposo que és un efecte rebot del Periodisme que vaig estudiar a Ciències de la Informació –exposa–, tot i que després optés per la branca Publicitat. Crec que el periodisme exigeix una objectivitat i només ha d’explicar fets. Almenys això em van ensenyar, i em sembla molt difícil».