La ‘Barbie’ del districte XVI
França redescobreix Bernadette Chirac, icona feminista dels 90
La cineasta Léa Domenach dedica un biopic a la dona de Jacques Chirac, que va canviar la percepció que es té a França de la parella sentimental del president
És un dels gèneres fetitxe del cine francès: les comèdies populars, fàcils però sense caure en la grolleria. Un tipus de pel·lícules que funciona com molt bé comercialment al país veí, malgrat que el seu llegat artístic sol resultar més que limitat. Un dels últims exemples d’aquest gènere d’arribar a les sales de França és ‘Bernadette’, el biopic protagonitzat per Catherine Deneuve que la cineasta Léa Domenach, de 40 anys, dedica a Bernadette Chirac, de 90 anys i la dona de l’expresident francès Jacques Chirac, que va morir el 2019 als 86 anys.
Tot i que la crítica no l’ha consagrat als altars d’aquesta ‘rentrée’ ni destaca per la seva posada en escena ni diàlegs mordaços, la pel·lícula té el mèrit de recordar la història de Bernadette Chirac, probablement la primera dama més política en la història de la Cinquena República i que va canviar la percepció que es té a França de les parelles sentimentals dels presidents. La seva estrena el 4 d’octubre va coincidir pràcticament amb el d’un documental, de la cadena France 5, també sobre la vida de l’única dona d’un inquilí de l’Elisi que es va sotmetre a l’escrutini de les urnes.
Un abans i un després de les primeres dames franceses
Un abans i un després de les primeres dames francesesEl film de Domenach és una adaptació lliure i no presumeix de fidelitat fins al mínim detall de la vida de Bernadette Chirac, però sí que descriu el seu rol i la construcció del seu personatge al llarg de la presidència chiraquiana, entre 1995 i el 2007. El seu pas per l’Elisi va suposar un abans i un després en el rol de les primeres dames a França. Ella va enterrar la discreció i el paper públic completament secundari que van tenir Yvonne de Gaulle, exemple de la dona fidel i concentrada en la gestió de casa, i Danielle Mitterrand, amb una activitat política bastant més rellevant al capdavant de la fundació France Libertés, però eclipsada mediàticament.
Bernardette Chirac en un acte de campanya a la ciutat de Caen, el 2014. /
Bernadette Chirac va trencar amb aquest marc. Es va convertir en una personalitat coneguda, amb una fama semblant a la que anys després tindrien Carla Bruni durant la presidència de Nicolas Sarkozy (2007-2012) o actualment Brigitte Macron. Admiradora de Hillary Clinton, va contribuir perquè el rol de la primera dama a França s’assembli al dels Estats Units. Una evolució en els últims 30 anys que ha coincidit amb una intensa americanització de la societat gal·la, que ha perdut una part significativa de les seves especificitats del passat.
La pel·lícula ‘Bernadette’ presenta la dona de Chirac com una figura del feminisme ‘mainstream’. En certa forma, el film de Domenach representa l’adaptació de ‘Barbie’ per als habitants del burguesíssim districte XVI de París, que tenen cabells blancs i admiren el bon envelliment de Brigitte Macron, de 70 anys. La seva tesi principal és la metamorfosi que va experimentar la seva imatge al llarg de la presidència de Chirac i que li va permetre sortir de la relegació patriarcal. Va passar de ser «dona de» per convertir-se en una celebritat.
De l’ostracisme a la fama
De l’ostracisme a la famaQuan Chirac va arribar a l’Elisi, Bernadette era percebuda com una dona discreta, antipàtica pels seus gustos tradicionals i una mica aristocràtics. La premsa i l’entorn presidencial se’n burlaven per les infidelitats del seu marit, vist com un polític planer, pròxim a la gent. Un rol que contrastava amb la realitat: ella era una política que militava en l’espai de la dreta republicana des de principis dels anys 70 i exercia com a representant local en el consell provincial de la Corresa (centre-sud) des de 1979. Al llarg de la presidència del seu marit, va girar la truita. I va metamorfosar la seva imatge i fama.
Catherine Deneuve a ‘Bernardette’. /
Per fer-ho, es va entregar al joc de la premsa del cor. Va canviar el seu look i es va vestir amb les peces més modernes de Karl Lagerfeld, al capdavant de Chanel. Va consagrar bona part del seu temps a les activitats caritatives de la fundació Pièces jaunes –dedicada al suport de nens malalts– amb personalitats de la cultura i l’esport. Va visitar les discoteques més fashion. Fins i tot va fer broma al referir-se a les banyes que li posava el seu marit.
I també va revelar les interioritats de la seva vida personal, fins i tot les més delicades com l’anorèxia mental de la seva filla Laurence, amb el llibre autobiogràfic ‘Conversation’, que el 2002 va arrasar a les llibreries franceses. Tot això la va catapultar cap a la fama. Sent justos, aquest safareig i revelació de la seva vida privada li va permetre que la reconeguessin pel que era en la seva activitat pública: una política. Amb totes les de la llei.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
