Alfonso Goizueta, al llit amb Alexandre el Gran

El fàcil és jugar a les vides paral·leles i dir que Alexandre el Gran va començar la seva etapa amb l’edat en la qual Alfonso Goizueta ha sigut seleccionat com a finalista del Planeta, però les distàncies són oceàniques i a més el jove escriptor de 23 anys, a qui ningú coneixia abans, té un aspecte molt més aplicat i formal que les estàtues de l’estrateg grec que han arribat fins a nosaltres. L’autor ha sigut la gran sorpresa de la nit del Planeta. El seu és un salt de zero a 1.000 –o més ben dit, a 200.00, euros, la dotació del premi– perquè fins al moment les seves publicacions, dos assajos i una novel·la van ser autoeditades, i més quan es té en compte que Fernando Savater, Juan Benet, Fernando Fernán Gómez, Francisco Umbral o Manuel Vilas el van obtenir en el passat.

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

El malaguanyat rei de Macedònia és el protagonista de ‘La sangre del padre’. El llibre en el qual ha retratat el seu heroi és, diu, una novel·la d’aventures perquè allà «hi ha les batalles, les intrigues palatines i els assassinats», però també i sobretot, una obra psicològica que fantasieja i es preocupa pel que passava al cap del pròcer. «M’agrada imaginar que a més de militar i polític, Alexandre també era un nen que a la nit al seu llit devia pensar en els assumptes del dia». Per això el motor de la història és plantejar-se noves preguntes sobre ell: «Els historiadors expliquen que en el seu camí imparable de conquista volia continuar sempre endavant cap a l’Est, però jo ho he vist d’una altra manera. M’he preguntat per què no volia tornar a Macedònia. No em crec que la resposta sigui l’ambició, devia ser alguna cosa més profunda, el seu temor de tornar a la llar potser».

Entre les lectures de Goizueta sobre el tema hi ha les biografies de Robin Lane Fox i Brian Bosworth, però també, com no, Plutarc. «M’agraden especialment els divulgadors històrics anglosaxons perquè aposten per la reflexió abans que per la mera acumulació de dades». I ho diu amb el to del bon alumne que va ser al King’s College de Londres.