Rockejant als 80
Així sona el nou disc dels Rolling Stones, ‘Hackney diamonds’, cançó a cançó
El primer àlbum del grup amb cançons noves des del 2006, que surt a la venda aquest divendres, el mostra revitalitzat a través de 12 cançons regades pel rock’n’roll i el blues, amb espasmes filo-punk, balades i ecos del gòspel
‘Angry’
Mick Jagger, enutjat, irritat i desconcertat en el tema que va veure la llum com a primer ‘single’, amb el seu ‘riff’ senzill i tallant, i un text que aireja intimitats: «fa un mes que no plou, el riu corre sec / No hem fet l’amor i vull saber per què».
‘Get close’
Consistència rock amb el piano convidat d’Elton John i un Jagger que es confessa insomne i que implora: «vaig negociar amb el diable, necessito el cel per una nit».
‘Depending on you’
Puja el llistó en aquesta quasi-balada amb guitarres acústiques, toc ‘steel’ i un matalàs d’òrgan Hammond (Benmont Tench) i secció de corda en el tram final. Un àlgid exponent dels Stones recollits, amb vestigis dels setanta.
‘Bite my head off’
Segueixen les sorpreses, ara en direcció contrària: ‘riff’ punyent i la banda, perdent els estreps i contagiant vigor a Paul McCartney, que fa sentir un aparatós baix distorsionat i grunge. El tram final és un aquelarre, només de Ron Wood inclòs.
‘Whole wide world’
Els Stones, mirant a Detroit en un tema devastador (‘riff’ semblant al de ‘Five foot one’, d’Iggy Pop), amb vista a les restes del naufragi. «Els carrers pels quals solia caminar són plens de vidres trencats / I miri on miri hi ha records del passat».
‘Dreamy skies’
Un altre canvi de terç: tot i que presumeixin de múscul rocker, els Stones fan sentir l’eco de la melancolia en temes com aquest, on troben a faltar una vella ràdio d’AM i Hank Williams. Un vaporós blues amb ‘steel guitar’.
‘Mess it up’
La tornada més reeixida i ‘funky’ dels Stones des de ‘Miss you’ (1978). Jovials redoblaments de bateria de Charlie Watts en un dels seus últims registres. Sensació de rejoveniment.
‘Live by the sword’
Aquí no només hi ha Watts, també Bill Wyman (per primera vegada des del 1989), insuflant essències ‘stonianas’ a un fogós número rocker a què posa pinzellades de color el piano saltironant d’Elton John.
‘Driving me too hard’
Un altre mig temps amb espesses cortines de guitarres en què brilla un Jagger que comparteix les seves angoixes entorn d’una relació que posa a prova el seu seny.
‘Tell me straight’
El tradicional tema cantat per Keith Richards, però aquí s’acaba el predictible: tema meditabund, d’harmonies enrarides, sense autocomplaences, portador de cavil·lacions sobre la fugacitat de la vida i de l’amor.
‘Sweet sounds of heaven’
Punt d’inflexió: un espiritual ‘tour de force’ de més de set minuts en el qual Jagger i Lady Gaga eleven les seves veus sobre una cadència de blues amb ressonàncies gòspel i que s’eleva amb l’assistència de metals i els teclats de Stevie Wonder.
‘Rolling stone blues’
Notícies relacionadesI tancant, la tornada al lloc on tot va començar: el vell blues de Muddy Waters que, el 1962, va inspirar el nom de la banda. Reducció al mínim: la guitarra crua de Richards i un Jagger que recorda el bo armonicista que sempre ha sigut.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
