¿És Meryl Streep la millor actriu viva? 21 nominacions, 3 Oscars i una humilitat sincera (i també una mica estudiada)

A finals del mes d’abril passat va saltar la notícia: a l’actriu nord-americana Meryl Streep se li concedia el Premi Princesa d’Astúries de les arts, guardó que rebrà aquest divendres. El jurat destacava llavors que la protagonista ‘Els ponts de Madison’ dignificava l’art de la interpretació i transcendència, amb el seu treball, conceptes com l’ètica i la coherència. És un detall important, ja que ser coherent quan s’és una estrella de Hollywood no sempre és fàcil. Streep, sobretot en les dues últimes dècades de la seva carrera, ha pogut permetre’s, gràcies a l’èxit, els premis i les bones crítiques, ser molt coherent en l’elecció dels personatges que interpreta i en les pel·lícules en les quals s’involucra.

 No existeix la millor actriu viva, deia el 2009, sortint de l’equació que la proclamava exactament això, la millor actriu que encara continuava treballant dins d’una indústria que acostuma a castigar prematurament les intèrprets femenines. Michael Schulman, en la seva biografia ‘Meryl Streep. Siempre ella’, publicada el 2016, traduïda per primera vegada al castellà dos anys després i reeditada ara per Península, aventurava que «cap altra actriu nascuda abans del 1960 pot aconseguir un paper llevat que Meryl l’hagi rebutjat abans». La protagonista de ‘Memorias de África’ havia aconseguit vèncer l’obsolescència a la qual s’obliga a entrar les actrius de Hollywood després de complir els 50 anys: Streep en tenia 61 quan va aconseguir un tercer Oscar per la seva comesa de Margaret Thatcher a ‘La Dama de Ferro’, el 2012.

 Alguns crítics consideraven que haver guanyat tres premis Oscar quan has sigut nominada en 21 ocasions no té gaire mèrit. Aquestes 21 ocasions ja són de per si un mèrit: la segona actriu més nominada de la història és Katharine Hepburn, que ho va ser en 12 ocasions i el va guanyar en quatre. La primera nominació de Streep va ser el 1979 pel seu paper a ‘El caçador’, film en el qual va coincidir amb el seu primer gran amor, el malaguanyat John Cazale. Va guanyar l’Oscar en la categoria de millor actriu de repartiment l’any següent per ‘Kramer contra Kramer’, en la qual va aconseguir una cosa tan difícil com fer pròxim un personatge antipàtic en els marges d’un melodrama familiar. 

 Dos anys després la van tornar a nominar, aquest cop com a protagonista, per ‘La dona del tinent francès’ –que continua sent una de les seves millors composicions–, i va passar el mateix a la següent nominació en aquesta categoria, per ‘La decisió de la Sophie’ –un altre gran treball en l’adaptació de la difícil novel·la de William Styron sobre una supervivent dels camps de concentració nazis–, es va endur l’estatueta a casa. ¿Quatre nominacions i dos Oscars entre el 1979 i el 1983 no té cap mèrit?

 Cert que després va semblar l’eterna nominada sense premi. El va tornar a tocar amb la punta dels dits per ‘Els ponts de Madison’, però la va vèncer la Susan Sarandon de ‘Pena de mort’. I així en 12 ocasions –per ‘Memorias de África’, ‘Adaptation. El lladre d’orquídies’ o ‘El diable vesteix de Prada’– fins a coronar-se tres dècades després de l’anterior amb ‘La Dama de Ferro’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 Ningú està de tornada de tot a Hollywood malgrat haver aconseguit les màximes felicitacions, premis i fortuna. Explica Schulman en la seva biografia evocant la cerimònia dels Oscars del 2012: «Quan arriba la cinquena nominada, com un monarca acudeix a saludar els seus súbdits, el seu aspecte projecta victòria». Les súbdites d’aquella nit eren Glenn Close, Michelle Williams, Rooney Mara i Viola Davis. Streep va passar per sobre d’elles, les va batre sense marge d’especulació. Close té 76 anys, només dos més que Streep, i la seva carrera ha sigut ben diferent malgrat que als anys 90 va rivalitzar seriosament amb ella.

 Coherència, ètica i també una imatge d’humilitat malgrat l’oripell que envolta tota estrella hollywoodiana. Una humilitat sincera, però també estudiada, una mica irònica. Schulman diu que domina l’art de competir amb si mateixa. En aquella cerimònia del 2012, les primeres paraules que va dir referint-se a si mateixa van ser: «¿Ella una altra vegada?» Rialles de la platea. Després, en ple discurs: «Gràcies perquè mai tornaré a estar aquí... bé, ja veurem». Ha estat nominada en quatre ocasions més, l’última el 2018. Des d’aleshores ha protagonitzat vuit pel·lícules i unes quantes sèries. No sembla que pararà. ‘Manhattan’, ‘Memoria de África’, la sèrie ‘Holocaust’, ‘Se acabó el pastel’, ‘Postals de de Hollywood’, ‘Les hores’ o ‘Mamma mia! La pel·lícula’ la contemplen com una autèntica estrella del seu temps.