Estrena de cine
Crítica de ‘Los asesinos de la luna’: Scorsese, contra el mite fundacional del seu país
Els Estats Units són una empresa gegant criminal, i desembullar-la és una de les principals raons de ser del cine de Martin Scorsese. Seria idoni projectar ‘Los asesinos la luna’ en una única –i maratoniana– sessió junt amb altres títols de la seva filmografia, com ‘Un dels nostres’ (1990), ‘Gangs of New York’ (2002), ‘El lobo de Wall Street’ (2013) i ‘El irlandés’ (2019), perquè, com tots, és un estudi molt ambiciós, i tant sinistre com fascinant, de com els homes poderosos utilitzen la violència per reorganitzar les estructures econòmiques i socials d’aquell país en el seu propi benefici, i en el procés es mantenen aliens a les terribles conseqüències dels seus actes.
Concretament, la nova pel·lícula analitza la bogeria colonialista, capitalista i racista que va donar lloc a l’extermini dels indígenes nord-americans a través de la investigació de les dotzenes d’assassinats ocorreguts en el si de la comunitat Osage fa ara un segle; i ho fa sense recórrer a les convencions del cine de detectius –la identitat dels perpetradors està clara des de fins i tot abans que les morts comencin–, i en canvi escenificant un melodrama marital que estén connexions argumentals amb ‘Sospita’ (1941) i ‘Luz que agoniza’ (1944).
Per a això inverteix molt temps, tres hores i mitja de metratge que, això, sí, ofereixen motius rotunds per justificar el seu pes: primer, ‘Los asesinos de la luna’ és la condensació de tot un procés de deshumanització sistemàtica, ni més ni menys que un genocidi en miniatura; segon, aquesta durada emfatitza una indiferència i la negligència generalitzades, en virtut de les quals els crims es van prolongar durant anys.
Això explica també que la pel·lícula no tingui l’energia elèctrica que Scorsese ha imprès a molts dels seus relats previs –davant certes monstruositats, fins i tot un cronista de la maldat tan avesat com ell es veu obligat a parar-se i reflexionar; la narració avança amb solemnitat elegíaca i embolicada d’un aire ombrívol que suggereix fatalisme però també amenaça. La possibilitat que passi alguna cosa terrible sotja en cada escena. I sovint ho fa encarnada en Leonardo DiCaprio i Robert De Niro.
Els dos actors han col·laborat diverses vegades amb Scorsese per retratar la misèria humana, però ‘Los asesinos de la luna’ és el primer llargmetratge en el qual ho fan compartint cartell. Tots dos ofereixen un treball increïble. Com fa sovint quan col·labora amb el director, DiCaprio utilitza el seu personatge –un home massa dèbil o neci per trobar el seu propi eix moral– per subvertir l’estereotip de l’heroi hollywoodià; a la pell del seu, De Niro traspua carisma viscós, intimidació i fins i tot humor negre. No obstant, la millor interpretació l’ofereix Lily Gladstone; el seu personatge exemplifica la barreja de resiliència, confusió i por que assola tots els Osage.
Notícies relacionadesÉs possible que Scorsese no passi tant temps com hauria de passar observant-los, a ella i als seus companys de comunitat, i reposant-los la humanitat que els va ser espoliada. Tampoc ofereix un estudi psicològic profund dels brivalls, però és que d’això es tracta. ‘Los asesinos de la luna’, diem, no parla d’un grup d’individus podrits, sinó d’una pràctica consubstancial a un país, i això explica també que no doni un veritable tancament a la història que comparteix: l’abús es continua produint.
Es resol, en qualsevol cas, en un sorprenent epíleg que funciona a tall de ressonant crida a la resistència, i que podria entendre’s també com una coda a tota la carrera del seu director si no fos perquè, en realitat, res en aquesta extraordinària pel·lícula suggereix que estigui llest per retirar-se.
