Més enllà del sexe: escriptores i directores davant el desig femení

El gest, totalment inapropiat, fa que la protagonista experimenti la tensió pròpia de la zona grisa. «¿Viuré la situació com a subjecte o com a objecte, perpetradora o víctima? ¿Acceptaré fins al final l’impuls de transgressió que m’havia portat a acostar ambivalentment la meva cuixa a la seva, o em retiraré a un espai segur, a un futur pròxim on pugui denunciar l’audàcia del noi de la túnica i rebre el suport i la solidaritat dels meus iguals?».

El text deixa entreveure que el desig té els seus propis codis i ocupa un espai turbulent en els discursos feministes. Provoca estralls perquè no segueix un camí recte ni sempre s’alinea amb la moral. Elena Martín també s’atreveix a fer-se preguntes incòmodes sobre els impulsos sexuals i les seves contradiccions a la pel·lícula ‘Creatura’. «El desig sempre troba maneres de manifestar-se», recordava en aquest diari fa uns mesos. «Quan som nenes i nens se’ns inculca que el desig és una cosa incòmoda, fins i tot punible, i que per tant s’ha de reprimir. Es recorre a la cohibició com si fos una manera de protecció. I això genera sensacions internes molt estranyes, perquè el desig sexual és un impuls vital». 

La directora catalana forma part d’una generació de creadores que reivindiquen les dones com a éssers que desitgen. El desig femení, i els territoris del seu plaer, estan sent un dels grans temes dels últims mesos. Ho estem veient moltíssim en la literatura i el cine. Isabel Coixet també aborda sense embuts l’ambigüitat dels impulsos en la seva adaptació del llibre ‘Un amor’ (Anagrama) de Sara Mesa. Fa unes setmanes l’escriptora i la directora reconeixien que no eren capaces de desxifrar què és el desig. En aquesta mateixa línia, Martín també ha destacat en diverses entrevistes la seva naturalesa inabastable: «Fes la prova, pregunta-li a una persona per la seva relació amb el desig, veuràs com no sap respondre’t».

No és una qüestió nova. Hanif Kureishi ja s’ho preguntava l’any 1999 al seu llibre ‘Intimidad’ (Anagrama), un dels més controvertits que s’han escrit sobre la infidelitat. «¡Que pertorbador és el desig! És entremaliat i no es plega als nostres ideals. És un dimoni que no dorm ni està mai tranquil». El desig és segurament la demostració més viva i visceral que hi ha una animalitat inquietant que mai ens abandona per complet. Forma part de la zona fosca en tant que no acabem d’entendre-la i, per tant, conquerir-la. O més ben dit, d’una zona grisa sovint ambivalent com passa sempre amb l’inconscient, que ens desarma i ens irrita perquè constata contradiccions soterrades.

Annie Ernaux, una altra escriptora que ha explorat la naturalesa pantanosa del desig, també va apuntar a l’esquerda entre la moral i els instints. «L’escriptura hauria de tendir a això, a aquesta impressió que provoca l’escena de l’acte sexual, a aquesta angoixa i a aquest estupor, a una suspensió del judici moral». Un dels últims en interessar-se per les torbacions de la sexualitat femenina ha sigut el director Yorgos Lanthimos, que va revolucionar el passat Festival de Venècia amb la recargolada ‘Pobres Criaturas’ i Emma Stone com a protagonista.

Promiscuïtat, matrimonis anarquistes i ‘Eyes Wide Shut’

El desig actua com a agent doble: impulsa l’enamorament i els primers vincles, però conspira contra les certeses i manté viu el misteri. Al llibre ‘El matrimonio anarquista’ (Hurtado i Ortega), un intercanvi epistolar entre una parella, Begoña Méndez també es planteja les dificultats d’elevar-se per sobre dels instints: «Ja t’he dit moltes vegades que l’important és pensar què fem amb el desig quan el desig apareix i se’ns presenta». Com passa sovint amb les grans qüestions, més que oferir-nos solucions, les paraules ens ajuden a fer-nos càrrec de les nostres contradiccions i, amb sort, a sentir una enganyosa sensació de control.

A la pel·lícula ‘Eyes Wide Shut’, el personatge de Nicole Kidman fa trontollar el seu matrimoni amb una frase aterridora sota els efectes d’un porro: «I vaig pensar que si em desitjava, fins i tot si només era per una nit, estava llesta per deixar-ho tot». I quan diu tot, es refereix al seu marit i els seus fills. És una escena que ens desarma perquè fa trontollar el nostre marc mental i una sèrie de valors sobre els quals construïm relacions. Aquesta tensió entre l’aspiració de control («meitat déus») i la visceralitat («meitat animals») ens acompanya sempre.

Notícies relacionades

El triomf de les noies dolentes: «M’agraden les dones que pequen, cauen i trien el camí de l’error»

Laura Calçada, sexe, drogues i ‘daddy issues’: «La monogàmia és com el No-Do»

Com assenyala Eva Baltasar, és una energia que «pot ser modelada però mai convençuda o expulsada». La frase apareix al seu llibre Boulder (Random House), que forma amb ‘Permafrost’ i ‘Mamut’ una trilogia que ha incomodat algunes dones per com està representat el desig femení. 

Baltasar s’apropia d’un llenguatge visceral i uns codis, sovint vinculats a l’univers masculí, per representar dones que desitgen altres dones. Hi ha qui ho ha vist com una manera d’insurgència, d’altres com una manera de continuar perpetrant una idea testosterònica de la sexualitat. Posicions que amplien el debat sense respostes definitives. Els instints continuen sent un territori tan indesxifrable com les emocions.