Carmen Maura: «Faig el que em dona la gana»

Quan li proposen una pel·lícula, ¿què li fa decidir intervenir-hi? ¿El tema?, ¿el director?

El que em ve de gust en aquell moment. Mai penso en el que passarà després. El que he après en aquests anys és que mai pots calcular. Em deixo portar, faig el que em dona la gana. Sempre ha sigut una mica així. En aquesta última pel·lícula, em venia de gust conèixer el director, Paco Arango, i la Fundación Aladina (una entitat d’ajuda a nens malalts de càncer). Ho té tot molt ben organitzat; ell s’ocupa de pagar la pel·lícula i tots els diners recaptats amb les entrades van per a la fundació.

¿En quin gènere se sent més còmoda, comèdia, melodrama?

M’és igual. De vegades, en una comèdia la protagonista ho passa fatal. Mai he entès ben bé quan algú diu que no ha fet mai comèdia. És que és el mateix. El que passa és que el text és diferent, i és veritat que encaixar els acudits és una cosa molt delicada. Cal tenir sentit del temps, perquè una pausa on no toca et pot destrossar l’escena. Això ho sabia fer molt bé Verónica Forqué. Es té al cos o és molt difícil aprendre-ho. En la comèdia, com més seriosa diguis els acudits, millor. Després hi ha pel·lícules més difícils.

¿Com ara?

La que faré a Buenos Aires al gener, ‘Vieja loca’. La produeix J. A. Bayona i la dirigeix un guionista que ha treballat amb ell. És un projecte meravellós, un drama amb una mica terror, però jo hi veig parts en les quals la gent pot riure. Una de les coses que els va interessar és la meva capacitat per veure humor on sembla que no n’hi ha. Ja tinc tot el text al cap. En això soc molt obsessiva; els textos ben apresos. Quan jo començava hi havia la idea que els actors parlessin natural, però parlar natural no significa inventar-se el text, sinó dir-lo d’una manera concreta sabent-lo molt bé. Jo no soc gaire d’afegitons. És que, per dir «me’n vaig a fer la compra perquè no em queda res a la nevera», cal aprendre-ho també.

¿Així que no improvisa?

 M’agrada fer el que el director vol que faci, perquè la pel·lícula és seva al cap i a la fi i ell se la juga. Normalment soc bastant obedient. Ja no em poso nerviosa tot i que anem a fer una cosa molt difícil. I més ara que, amb el digital, els metres de pel·lícula ja no costen el mateix. Abans hi havia una mica de joc, quan s’esperava el resultat del revelatge del copiador, i un pla estava fora de focus i calia repetir-lo l’endemà. Que ara es puguin gastar els metres que es vulgui m’encanta.

¿I mai ha demanat repetir preses?

 Mai, des de petita. Em diverteixen molt els rodatges, em diverteix la càmera i sentir «la presa ha sigut bona». Mai he demanat repetir una presa, si ha sigut bona, ha sigut bona. Tinc un sentit molt pràctic. I tampoc miraré com ha sortit. Álex de la Iglesia em deia que anés a mirar el pla al monitor quan vam fer ‘La comunidad’, i Pedro Almodóvar també volia que anés a projecció. Els deia que jo volia veure la pel·lícula quan estigués acabada, amb títols, música, llavors ja la puc veure sense jutjar-me. 

 ¿Quines pel·lícules considera fonamentals en la seva carrera?

 Les primeres d’Almodóvar, ‘¿Qué he hecho yo para merecer esto?’ i ‘La ley del deseo’, per exemple, i ‘¡Ay, Carmela!’ i ‘La comunidad’.

Vostè ha rodat diverses pel·lícules a França i el 1996 li van concedir la medalla de Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres. ¿Com és la seva relació amb França i les diferències amb el cine espanyol?

 La meva experiència és bona, tot i que al principi va ser dur, no només amb el cine francès, també amb la societat. París és una ciutat molt dura, agressiva. Ara em sento molt a gust allà, tinc un pis a Le Marais, que ara és un barri complicat perquè hi viuen molts jueus i musulmans.

Ha treballat amb bastantes directores: Pilar Miró, Marion Hansel, Yasmina Reza. ¿Què pensa del moment actual de les dones realitzadores?

Sempre he cregut que tenim més talent, una sèrie de qualitats que els homes no teniu, vosaltres en teniu d’altres. He sigut feminista tota la meva vida, el meu currículum és clar, però no estic gaire d’acord amb les teories de les noves feministes, decidir ara el que és o no feminisme. No crec que en les batalles calgui utilitzar el mateix sistema que han utilitzat contra tu.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

¿Com va ser la seva experiència amb Francis Ford Coppola en el rodatge de ‘Tetro’?

 Va ser bona, a mi em va tractar molt bé. El personatge l’havia de fer Javier Bardem i Coppola em va trucar una nit, i el meu anglès a les tres del matí, imagina-t’ho, i em va oferir el paper. El que no em va agradar va ser l’actitud que tenia amb l’equip argentí en general. Una vegada va organitzar una rostida, un membre de l’equip ho va comprar tot i després no l’hi va pagar.