La Vecina Rubia: «L’etiqueta d’‘influencer’ no em molesta, crec que els incomoda més a altres»

Ningú sap el seu veritable nom, quin aspecte té o on resideix. Però darrere d’aquest halo de misteri, hi ha una cosa innegable: en poc més d’una dècada, La Vecina Rubia ha construït una de les comunitats més grans i fidels a la xarxa enarborant la bandera de la sororitat i la bona ortografia. Actualment compta amb 2,9 milions de seguidors a Instagram i prop d’un milió a X (anteriorment coneguda com a Twitter). I, no contenta amb això, gràcies a la saga ‘Verano’ també s’ha convertit en una de les escriptores més venedores del nostre país. Després de la publicació a Libros Cúpula de ‘La cuenta atrás para el verano’ (2021) i Contando atardeceres’ (2022), aquesta mateixa setmana ha arribat a les llibreries ‘La chica del verano’, el tancament d’una trilogia que la consolida com un dels fenòmens editorials del moment. 

30.000 exemplars reservats en prevenda i 10.000 de venuts en tan sols quatre hores. Malgrat que les dues anteriors entregues van ser molt ben rebudes, ¿continua sorprenent-te la fidelitat del teu públic?

Resulta molt gratificant veure la gran acceptació que aquesta tercera novel·la i la saga en general està tenint. Han sigut uns anys de molta feina. De molt esforç i inseguretat per saber si tota aquesta tasca d’escriptura i la il·lusió que hi havia darrere de la composició de les novel·les aconseguiria l’objectiu que tota escriptora busca, que les lectores puguin dedicar-li el més preuat que tenen: el seu temps. Jo he invertit gran part del meu a intentar estar a l’altura.

Fa poc assenyalaves en un tuit que hi continua havent mitjans que ignoren els teus èxits en les llistes de vendes. I, així mateix, cito textualment: «Tenir el suport d’escriptores consagrades com Pilar Eyre és molt valuós per a mi». Si La Vecina Rubia no hagués nascut a les xarxes socials, ¿el tracte seria diferent?

Es tendeix a pensar que hi ha dues classes de cultura literària: la que genera vendes, que sempre està sota l’exhaustiva lupa de la qualitat, fins i tot amb escriptors consagrats, i, per descomptat, aquella considerada de calat «intel·lectual». No m’importa que considerin les meves novel·les de lectura «àgil i senzilla». No obstant, sí que considero interessant obrir el debat de per què s’ignoren aquestes novel·les i els seus números a nivell general. Quan una novel·la que té desenes de milers de vendes no apareix, s’està apaivagant el gust per la lectura de desenes de milers de persones. El pes de les etiquetes continua present. A mi la d’‘influencer’ no em molesta, crec que els incomoda més a altres. Soc una ‘influencer’ amant de l’ortografia, compromesa amb un missatge solidari i educatiu i ara escriptora.

¿Quin és el secret de La Vecina Rubia per connectar amb tantíssima gent?

Des de petita vaig ser una gran aficionada a la lectura. El meu pare em va inculcar el gust per tota mena de literatura, des dels còmics d’Astèrix i Obèlix a novel·les com ‘L’ombra del vent’. A Zafón, per exemple, també li va costar que el respectessin perquè les seves novel·les eren considerades massa comercials. Però en totes les lectures sempre vaig detectar un element que personalment m’atreia molt: la identificació, el formar part de la història. No conec quina és la veritat absoluta en aquests termes. Però en el meu cas crec que un bon relat ha de formar part de la teva vida, trobar-lo a faltar quan tanques el llibre

¿Com vas plantejar la saga «Verano»?

Quan em vaig decidir a escriure «La cuenta atrás para el verano» ja feia temps que compartia a les meves xarxes petits textos molt lliures i concentrats. Sempre m’ha agradat expressar-me d’una manera clara, intentar arribar als sentiments de la manera més honesta. Va ser després de diversos anys amb aquestes petites píndoles, que en certa manera agradaven molt i on ja percebia aquesta identificació real i honesta, quan em vaig decidir a fer aquest gran pas cap a la novel·la. No va ser fàcil consolidar a les 1.300 pàgines que formen aquesta trilogia totes les idees desordenades que hi havia al meu cap, però sí que tenia clar que la història no havia de partir de mi com La Vecina Rubia, sinó d’una adolescent de setze anys i el seu creixement com a dona junt amb les persones que l’acompanyen en la seva vida. Volia que les novel·les i la manera en què estaven escrites i estructurades reflectissin cada moment vital de la protagonista amb un element en comú i fonamental per a mi: el ploriure, la muntanya russa emocional que fa que pateixis i visquis la història com si fos teva. 

 

Davant l’èxit dels dos primers títols, ¿vas sentir algun tipus de pressió de cara al tercer? 

No només amb les novel·les. Em pressiono constantment a mi mateixa amb tot el que faig. A la tercera novel·la es descobreix part d’aquesta personalitat de la protagonista que entenc com la meva pròpia... i hi ha vegades que no és agradable.

¿Quin pòsit han deixat en tu cada un dels llibres?

Escriure és alliberador i el pòsit que deixen les novel·les, almenys en el meu cas, és el del record i la nostàlgia. I tot i que moltes de les parts de les novel·les són ficció o estan dramatitzades, sí que hi ha seqüències reals de la meva vida en elles. Persones, que no personatges, que m’han acompanyat en les experiències del relat. Recordar-les de nou, recrear-les en la meva ment abans de portar-les al paper, ha sigut gratificant i molt dur alhora. Les tres novel·les compten amb moments difícils, però parlar de la mort del meu pare probablement va ser el més complicat de tots i el més alliberador. Escriure sobre el meu pare al llarg dels llibres i diferents moments de la història m’ha permès tornar a parlar d’ell en present, no només en passat, i això ha sigut el millor regal.

L’amistat i la sororitat són dos aspectes recurrents a les teves novel·les. Però en aquesta última, en concret, abordes altres temes com el naixement del teu alter ego o les pors que generen un altaveu tan potent com el teu. ¿Alguna vegada has pensat a llançar la tovallola? 

L’amistat és un pilar que evoluciona a cada una de les novel·les com ho fan les mateixes protagonistes. Amb vint-i-un aquesta amistat no és la mateixa que als trenta, i no ho serà als quaranta. L’arribada de La Vecina Rubia a la meva vida em va canviar com a persona i, per tant, va canviar la manera en què em relacionava amb el meu entorn. És un tema meravellós que aborda aquesta tercera novel·la on la rossa, que ja venia patint d’aquesta autoexigència d’estar sempre disponible per als altres, es troba davant el repte de fer-ho, a més, per a milers de persones. El repte per mantenir l’anonimat, ser sincera amb una mateixa, l’autocura i la pressió de mentir el seu entorn més pròxim.

Sempre has afirmat que no tens intenció de confirmar qui hi ha darrere de La Vecina Rubia. ¿En alguna ocasió t’ha corregut per la ment trencar aquest anonimat?

Puc confirmar que darrere de La Vecina Rubia hi soc jo, el que passa és que fent metre seixanta se’m veu poquet. Hi ha un capítol clau a la novel·la que descriu el moment exacte en què la protagonista pren aquesta decisió sobre l’anonimat. Una decisió que sens dubte no és fàcil, i menys en els temps que corren. Igual com la protagonista, he assumit que el missatge de la Vecina és més important que qui hi ha darrere d’ella i ho he fet amb molt de gust. Convençuda. Rebo la calor de la gent diàriament en cada missatge. És més, sento veritable pena per no arribar a tots els que rebo, tot i que en llegeixo la majoria, i no ser capaç de donar la meva mà a tot el que em proposen.

 

¿Els teus més pròxims saben que ets La Vecina Rubia? Un altre dels temes del llibre és precisament aquest: si es tracta d’amagar informació o mentir.

És un dels dilemes a què s’enfronta la protagonista amb una base molt real que vaig haver de desafiar personalment. És part del que es coneix com l’efecte «bola de neu». Arriba a la teva vida, creix d’una manera desmesurada, sense que de vegades puguis ni sàpigues com parar-ho, i t’atropella. La manera en què ho gestiones és important i a ‘La chica del verano’ hi ha aquell moment. Prendre la decisió de mentir o ometre la informació i mirar cap a un altre costat fa forta la protagonista en les seves conviccions i en l’opció final que prendrà.

 

Internet és un camp de mines, però gràcies a casos com el teu encara hi ha esperances: la comunitat que has creat és molt sana i, a més, respecta el teu anonimat. ¿Ha sigut complicat arribar a això?

Em sento profundament agraïda per tenir una comunitat així. Quan dic que som un gran xat d’amigues és perquè ho sento de cor. Riem, ens recolzem, ens acompanyem. Sempre he mantingut que el missatge és més important que la persona. Penso que cala l’honestedat i la transparència per damunt de tot. Intento donar el millor de mi mateixa sempre i no defraudar ningú, tot i que sé que això és pràcticament impossible, però no per això deixo d’intentar-ho.

 

¿Què pots avançar de la futura adaptació a la petita pantalla de «La cuenta atrás para el verano»?

Conèixer els temps del procés audiovisual de moment és una cosa que se m’escapa. Els drets estan cedits i estem treballant en l’adaptació, però són més dilatats que els de l’escriptura i impliquen molts més departaments. Sobre el cameo, sempre em va agradar la manera en què Hitchcock apareixia a les seves pel·lícules i no descarto que algun floc ros pugui colar-se de fons en alguna de les seqüències. 

 

Just aquest octubre es compleixen 12 anys del naixement de La Vecina Rubia a Twitter. Fent la vista enrere, ¿has aconseguit tot el que volies? ¿Com et veus en el futur?

Dotze anys ja... no era conscient d’això. Més que de l’aconseguit a nivell personal, em sento orgullosa de tot el que hem aconseguit juntes en aquest temps. Des de recaptar tot el necessari per construir un estudi d’investigació per a la metàstasi en el càncer de còlon en un sol cap de setmana fa molts anys, enviar més de cent mil vacunes a nens de països en desenvolupament (aconseguint deu vegades més del repte marcat amb l’Unicef) o promoure la donació de sang, medul·la i cabells, fins a aconseguir la recaptació necessària per a la instal·lació d’aire condicionat en una residència de gent gran en perill d’exclusió i altres tantíssimes causes que necessitaven un altaveu. Quan faig la vista enrere i m’adono de tot el que som capaços d’aconseguir juntes és quan m’emociono sincerament.

‘Influencer’ vs. escriptora. La primera paraula, a diferència de la segona, continua tenint connotacions pejoratives. ¿Et fastigueja que hi hagi gent que no entengui que les dues professions són completament compatibles?

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Personalment, puc afirmar en clau d’humor que les etiquetes només són per a la roba. Molts escriptors de renom eren oftalmòlegs, professors o arquitectes abans que escriptors. Jo continuaré escrivint. Diuen que el temps ho posa tot al seu lloc menys els pits...