Mercè Rodoreda, de «la Ventafocs de l’exili» a nova reina de l’horror

Per a Maria Bohigas, que ha anat reeditant la seva obra a Club Editor, la clau està en el seu geni literari. «La seva obra arriba ara amb la mateixa força i precisió en les emocions que fa 50 anys. Això només passa amb els genis i ella ho és», opina. «La literatura catalana és relativament petita per demografia, però té dos gegants a l’altura dels grans: Víctor Català i Mercè Rodoreda». 

Per al públic de ‘Twin Peaks’

Més enllà de ‘La plaça del diamant’, sobre la que pesa la llosa de ser lectura obligatòria a l’institut («una desgràcia perquè li acabes agafant mania»), Bohigas està convençuda que l’actual ‘boom’ rodoredià té el seu origen en el que va ser el seu testament literari, la novel·la «més bonica que s’ha publicat a Espanya després de la Guerra Civil» segons García Márquez i la més onírica de totes, la cruíssima ‘La mort i la primavera’.

La nova traducció al castellà d’Eduardo Jordà del 2017 va despertar complicitats noves, com la de la reina del terror Mariana Enriquez, i va ser «porta d’entrada de molts lectors que venien del fantàstic», explica Bohigas, que des del seu segell la presenta com «un clàssic intrèpid per al públic de ‘Twin Peaks’». Irene Solà i Jia Tolentino, que va recomanar ‘La plaça del diamant’ a ‘The New Yorker’, són altres fans de l’escriptora, una figura plena de clarobscurs que suscita fascinació.

Un clàssic europeu

Una altra pista que parla de com de vivíssima està Rodoreda són les seves traduccions. No és només l’autora catalana més traduïda, és que, a més, les traduccions són ‘retraduïdes’, posades al dia cada cert temps, cosa que només passa amb els clàssics i que ha passat en les seves versions a l’anglès, l’alemany, l’italià i, ben aviat, el francès. Bohigas destaca que quan fa tres anys Penguin va estrenar una nova col·lecció de clàssics europeus del segle XX ho va fer amb ‘Death in spring’, una fita per a la literatura catalana. 

L’Institut d’Estudis Catalans és, per cert, el que decideix com, qui i què es publica arreu del món a través de la Fundació Rodoreda i l’agència Casanovas & Lynch. Així ho va decidir l’escriptora quan va fer testament. «Podria haver nomenat uns gestors de l’obra i hauria deixat el seu fill com a hereu, però ho va posar tot en mans de l’Institut; volia estar emparada per l’acadèmia catalana. Em sembla un gest intel·ligent que diu molt de com de conscient era de la seva obra», apunta Bohigas, que assenyala que no ha sigut fins fa poc que en la comissió tècnica de la Fundació ha entrat una dona per primera vegada en 40 anys, la professora de la UAB Montserrat Bacardí. 

La zona grisa d’Obiols

«Hi ha una tendència en la literatura catalana que tots els seus autors hagin de ser sants del santoral, i tampoc és necessari», assenyala Bohigas, la impulsora d’una col·lecció dins de Club Editor amb un títol que ho diu tot: La Cara Fosca de les Lletres. Allà va aparèixer fa uns mesos el polèmic ‘Ells no saben res’, un volum amb cartes i contes escrits des de la França ocupada pels nazis que busseja en les zones grises de la seva parella de llavors, Armand Obiols, que va acabar com a encarregat d’un camp de treball a Bordeus on van arribar a treballar 3.000 refugiats. 

Bohigas defensa que Obiols no va ser un col·laboracionista, però qüestiona la imatge de «la Ventafocs de l’exili» que es projecta de Rodoreda. «A França va estar a l’empara d’un home que treballava amb els alemanys. És una cosa que molta gent sabia, però que no s’havia explicat bé». 

Un enigma, 40 anys després

El cert és que Rodoreda continua sent un enigma. Va ser una persona enormement lliure però discreta, que no va voler deixar empremtes de la seva vida privada. Després de la mort d’Obiols el 1971, va destruir la seva correspondència. Tots dos havien conviscut a París, Llemotges, Bordeus i Ginebra, però quan a Obiols li van oferir una feina a l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica, a Viena, Rodoreda es va quedar a Ginebra. La seva relació va passar a ser epistolar i es va anar refredant per l’aparició d’una altra dona en la vida d’Obiols, una traïció que va omplir l’escriptora de decepció. Rodoreda només va salvar de la trituradora les cartes sobre temes literaris. 

Tampoc sabem quina conversa va tenir amb el seu fill en la trobada que van mantenir el 1968 després de gairebé tota una vida separats (el Jordi tenia 9 anys el 1939, quan ella se’n va anar a l’exili i ell es va quedar a Barcelona), només que van passar una nit sencera parlant a soles, després de la qual ella li va dir: «No ens tornarem a veure». 

¿Va ser bisexual?

Un altre misteri de Rodoreda és la relació que va tenir al final de la seva vida amb Carme Manrubia, originària d’Almeria, amb qui va viure quatre anys a Romanyà de la Selva i qui va pagar la factura de la clínica de Girona on va morir. Totes dues s’havien conegut als anys 30 i, tot i que es van perdre la pista en l’exili (Manrubia el va passar a Veneçuela), es van retrobar en l’ocàs tranquil i exitós de Rodoreda. Manrubia és un personatge fascinant que va estar molt involucrada en l’orde de la Rosa-Creu, una secta cristiana, fins al punt de tenir al seu xalet un sanctum, una sala per a reunions iniciàtiques. Les dues estan enterrades juntes a Romanyà de la Selva. 

Notícies relacionades

Rodoreda i l’horror

Més músicai solidaritat que política

¿Hi va haver una relació més enllà del vincle platònic? La filòloga i exconsellera de Cultura Mariàngela Vilallonga, una de les principals expertes en Rodoreda –porta els comptes a Twitter, va freqüentar les dues i el 1984 va comprar la casa de Romanyà– està escrivint una biografia sobre Manrubia i la seva pròxima publicació podria provocar moviments sísmics en l’ecosistema literari català. Al cap i a la fi, el segle XX està ple d’escriptores armaritzades, de Carmen Laforet a Elena Fortún. Caldrà esperar una mica més per resoldre l’enèsim enigma Rodoreda.