Miguel Ríos i el bumerang que sempre tornarà, al Palau Sant Jordi

El 1982, Miguel Ríos era un ‘jove carrossa’ (en el lèxic de l’època) que encara no arribava als 40 i que celebrava les seves dues dècades d’ofici amb el doble àlbum ‘Rock & Ríos’. Llavors es tendia a pensar que l’equació que unia el rock’n’roll i l’edat adulta grinyolava, mentre que ara ve a ser gairebé el contrari. Els Stones són l’atracció del moment i el granadí, duplicant la seva edat de llavors, subministra fibrosos concerts gràcies als himnes que van marcar una era.

Recórrer fil per randa ‘Rock & Ríos’, com aquest dissabte al Sant Jordi (7.500 assistents), pot tenir alguna cosa de regressió a l’edat de la innocència, però caldrà veure com es llegeixen les fites actuals d’aquí 40 anys (qui visqui per comprovar-ho). Van sonar adorablement ‘retro’ les invocacions líriques a l’‘Año 2000’ i les modernors de ‘Nueva ola’, amb el seu «neó de color rosa». Rock punyent amb accent hard o new wave, subjecte a les angoixes d’una època: els estralls de l’heroïna a ‘Un caballo llamado muerte’, que Ríos va compartir amb Gerard Quintana. Retocs afins al signe dels temps: ‘Bienvenidos’ es va convertir en ‘Bienvenidas’, i en ‘Benvinguts’, en honor als infatigables fills «i filles» del rock’n’roll. 

De Coque Malla a Leslie

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿I el senyor Ríos? Doncs en una bona forma admirable, amb un plus d’aspror tímbrica, dolça i rugent. Banda canviada respecte a l’any passat al Wizink Center, si bé allà hi va haver els pulcres solos de guitarra de John Parsons, i entre bastidors, el productor de ‘Rock & Ríos’, Carlos Narea, que va sortir a escena perquè li cantessin ‘Cumpleaños feliz’ (li queien 70). I més convidats: un cor, Coque Malla, Joana Amaro... i un altre pioner, Leslie, de Los Sírex, donant forma a un imparable tàndem a ‘Rocanrol bumerang’. «És amic meu des dels 60», va indicar al presentar-lo. Una escena memorable. 

El temari estava cantat, però es tractava de reviure emocions i reconèixer un vell ritu. Cal recordar que al seu dia, la gira ‘Rock & Ríos’ va elevar el rock espanyol a un altre nivell, equiparant-lo a l’estàndard internacional. I queden les cançons: el baladisme d’‘El río’ i el metal de ‘Banzai’, la bonhomia simfònica de l’‘Himno a la alegría’ («jo estic amb Palestina i amb Ucraïna») i el simple i pla rock’n’roll, que a cavall de números com ‘Sábado a la noche’ o ‘Lúa, Lúa, Lúa,’ va prolongar a plaer les anades i vingudes d’aquest bumerang que, per ara, no deixa de ballar.