¿Què sona als funerals? La tradició inventada de la música en les exèquies avança imparable

Sembla una tradició, però en realitat és el que es coneix com una tradició inventada. Josep Anton Díaz, membre dels serveis de Protocol de Mémora, explica que l’empresa va començar a oferir acompanyament musical en els funerals en la dècada del 1990. Només una mica abans que Halloween irrompés a Catalunya. Des d’aleshores, afegeix Díaz, la pràctica ha crescut «exponencialment», fins a convertir-se en més o menys la norma en cerimònies tant religioses com laiques. Josep Ventura, conseller delegat de la funerària Áltima, emmarca el creixement dins de la tendència a la «personalització» de les exèquies. Més accentuada en les civils, que s’acosten al 40% del total i amb oficiants que procedeixen de la comunicació, la interpretació i la psicologia o han estat formats per professionals d’aquests àmbits.

«La cerimònia és el ritual de transició més important cap al dol i serà més útil com més emotiva sigui –indica Ventura–. La música hi té un paper destacat perquè fa fluir les emocions». Marta Roca, proveïdora de serveis musicals i d’oradors d’Áltima, afegeix: «La música ofereix un discurs més lliure que la paraula i que cada un pot omplir segons els seus sentiments. Acompanya a un nivell íntim».

Catàleg ampli

Les dues empreses de pompes fúnebres ofereixen un catàleg de peces musicals per a funerals, que poden ser interpretades en directe o reproduïdes per megafonia. Moltes famílies se cenyeixen a l’oferta, no debades han de «prendre moltes decisions» i agraeixen la llista. No obstant, també és possible fer peticions ad hoc i molta mala sort hi hauria d’haver perquè no siguin ateses.

«És cert que al principi ens sorprenien les sol·licituds de cançons de heavy metal, per exemple, fins i tot en cerimònies religioses –recorda Díaz–. Però ja estem acostumats a peticions de tot tipus i per la nostra part no hi ha cap problema. La veritat és que la gent tampoc és tan extravagant».

La filosofia, assenyala Roca, és «satisfer les famílies, fer-los veure que la seva normalitat és la bona». Si això implica que soni ‘Paquito el Chocolatero’, pasdoble compost per Gustavo Pascual Falcó i número festiu per excel·lència, o una cançó d’Extremoduro, endavant. Ha passat.

Les més demanades

No obstant, les peces més sol·licitades estan molt definides. L’‘Ave Maria’ (Franz Schubert), ‘El cant dels ocells’ (cançó tradicional nadalenca sobre la qual tornarem), ‘Concierto de Aranjuez’ (Joaquín Rodrigo), ‘Paraules d’amor’ (Joan Manuel Serrat) i ‘Entre dos aguas’ (Paco de Lucía) van ser el ‘top 5’ als tanatoris d’Áltima al setembre. A l’agost, el ‘top 5’ va ser gairebé idèntic: la ‘Salve rociera’ (Manuel Pareja Obregón, amb lletra de Rafael de León i Manuel Clavero) va substituir ‘Paraules d’amor’, que només va caure fins a la sisena posició. Les coses són molt semblants a Mémora.

‘Mediterráneo’ (Serrat), el ‘Virolai’ (Josep Rodoreda i Santigós sobre lletra de Jacint Verdaguer), ‘Un beso y una flor’ (Nino Bravo), l’‘Adagi’ d’Albinoni (de fet, de Remo Giazotto) i ‘El emigrante’ (Juanito Valderrama) sempre són allà. Cançons popularitzades a Espanya per Antonio Machín com ‘Dos gardenias’, ‘Toda una vida’ i ‘Angelitos negros’ són habituals als funerals de persones d’edat molt avançada.

Músics de nivell

Quan s’escullen interpretacions en viu, que també poden ser amb veu, van a càrrec de músics de nivell «molt alt» que sovint formen part d’orquestres importants. Han de dominar un repertori ampli i ser capaços de satisfer encàrrecs inesperats d’un dia per l’altre. O més sobtats. Roca explica que en una ocasió una família va demanar hores abans del funeral que s’interpretés una cançó tradicional de la regió del difunt. Una familiar que encara vivia al poble d’origen i la coneixia la va cantar per telèfon i el músic encarregat de les partitures la va anotar. Es va interpretar. Roca remarca que es tracta de professionals que aboquen «tot el seu amor per la música i tot el seu coneixement musical» en una causa noble com poques: «Ser útils».

Comunicadors, actors, psicòlegs

Ja el 39% dels funerals que realitza Áltima són civils. Els oficiants d’aquestes cerimònies amb qui treballa Roca solen procedir del camp de la comunicació, la interpretació o la psicologia. A Mémora van optar per formar personal intern amb cursos impartits per professionals dels esmentats àmbits. En els dos casos, els oradors mantenen entrevistes amb els familiars per perfilar el difunt i oferir unes exèquies personalitzades.

Sigui religiosa o laica la cerimònia, sigui catalanoparlant o castellanoparlant la família, el poeta més llegit és de llarg Miquel Martí i Pol. Per alguna cosa va escriure ‘Llibre d’absències’.

Un problema amb els rituals

Jaume Ayats, professor d’Etnomusicologia a la UAB, informa que l’entrada de la música als funerals a la Catalunya contemporània es va produir a la segona meitat del segle XIX de la mà del poderós moviment coral fundat per Josep Anselm Clavé. Els sectors més conservadors de l’Església catòlica van arrufar les celles davant l’amenaça que suposava per al seu monopoli del ritual funerari. Aquesta «liberalització», en bona mesura de naturalesa esquerrana i republicana per a més inri, va ser tallada de soca-rel després de la victòria franquista en la Guerra Civil. El control absolut de les exèquies va tornar a l’Església i l’Exèrcit.

Notícies relacionades

Com es celebra un funeral musulmà a Barcelona? Així viu el procés cada religió

Contractar una assegurança de defunció surt més car que gestionar la mort amb la funerària, segons l’OCU

A finals de la dècada del 1970 va començar a posar-se de manifest que «la societat actual té un problema amb els rituals», en paraules d’Ayats. Tan necessaris en el cas que ens ocupa, segons la seva opinió. «No anem a un funeral pel mort, hi anem pels vius –amplia–. És un ritual de pas per als que continuem vius, que necessitem resituar-nos davant una pèrdua que pot obligar-nos a reformular la nostra identitat i fins i tot el nostre món». És un error, doncs, prendre’s a la lleugera les cerimònies funeràries, ja que ens ajuden a no quedar-nos «atrapats en el dol».

La música, per la seva força emotiva, «construeix el ritual». En aquest sentit, Ayats mostra «certa perplexitat» perquè ‘El cant dels ocells’, una celebració popular del Nadal abans que Pau Casals i el seu violoncel la convertissin en una altra cosa, sigui el gran estàndard dels funerals catalans. Tampoc està gaire segur que als funerals de l’òrbita anglosaxona compleixi una funció ritual ‘Always look at the bright side of life’, la cançó de l’escena final de ‘La vida de Brian’, de Monty Python. «Però és clar, són possibilitats socials –diu–. Continuo estudiant-les».