Les 10 estrenes als cines que no et pots perdre aquest novembre

Rememora en to còmic els primers anys de carrera de l’humorista català Eugenio. A finals dels 60, mentre es dedicava a la joieria, va conèixer en un autobús de línia la que seria la seva primera dona, Conchita Alcaide, i va formar amb ella el grup musical Els Dos. Gràcies a ella va aprendre a controlar la seva por escènica, i tots dos van anar construint el personatge de les ulleres, la camisa negra, el tamboret, els cigarrets i el got de tub que es va convertir en improbable fenomen.

Des de la seva aclamada estrena al Festival de Sundance, s’ha anat confirmant com una de les pel·lícules del 2023, i es dona per feta la seva presència destacada en la temporada de premis que està a punt de començar. ‘Opera prima’ de la dramaturga Celine Song, retrata a manera de tríptic l’idil·li platònic que dues persones mantenen al llarg de més de dues dècades i a través de dos continents, i a través seu parla de la necessitat d’apreciar les oportunitats que se’ns presenten en lloc de lamentar les que passen de llarg. 

No només és seqüela de ‘Capitana Marvel’ (2019) sinó també continuació de les sèries ‘Bruja Escarlata y Visión’ (2021), ‘Ms. Marvel’ (2022) i ‘Invasión secreta’ (2023), i malgrat això aconsegueix ser la pel·lícula més curta de l’Univers Cinematogràfic de Marvel fins a la data gràcies als 105 minuts de metratge. A hores d’ara sembla demostrat que l’excés de pel·lícules de superherois ha generat certa fatiga entre els amants del gènere, i això sens dubte ajuda a explicar les poques expectatives comercials que sembla tenir-hi posades.

En el seu nou treball, Coixet adapta el llibre que va convertir Sara Mesa en un fenomen literari, protagonitzat per una jove que s’instal·la en una petita comunitat rural per deixar enrere un passat pertorbador, i que estableix amb els habitants del lloc una relació rere la qual bateguen la incomprensió i la desconfiança mútues. És el tipus de personatge a qui la directora catalana ha recorregut una vegada i una altra des que es va donar a conèixer gràcies a ‘Coses que no et vaig dir mai’ (1996): una dona perduda, que s’esforça per trobar el seu lloc al món.

Considerant l’impacte que la tetralogia ‘Els jocs de la fam’ va tenir a la taquilla, a ningú l’hauria sorprès l’estrena d’una preqüela en la qual se’ns expliquessin tant l’origen del món distòpic de Panem com el de la mateixa competició del títol. I el cert és que aquesta pel·lícula, basada en la novel·la homònima que Suzanne Collins va publicar el 2020, se situa dècades abans dels fets relatats a les pel·lícules protagonitzades per Katniss Everdeen (Jennifer Lawrence), però en lloc de respondre aquests interrogants prefereix fixar la seva atenció en el jove Coriolanus Snow –el tirà prèviament encarnat per Donald Sutherland– en l’època en què té lloc la 10a edició dels jocs.

L’última pel·lícula de la filmografia de Ken Loach –ja ha anunciat la seva retirada diverses vegades en el passat, però sembla que aquesta vegada va de debò– està ambientada en un poble del nord d’Anglaterra durament colpejat per la crisi econòmica i contempla com la convivència en la comunitat es veu posada a prova amb l’arribada d’un grup de refugiats sirians. Bona part de l’acció transcorre en un vell pub que bé pot funcionar com a metàfora del cine de Loach, dedicat gairebé íntegrament a defensar les causes de la classe obrera.

El debut d’Herguera en el llargmetratge –té a la seva esquena una llarga carrera en els camps del curtmetratge, la publicitat i l’art visual– està inspirat en el conte homònim que la bengalí Rokeya Hussain va escriure a principis del segle passat, però l’adaptació d’aquest relat només ocupa una de les diverses línies argumentals de la pel·lícula. Al llarg del seu metratge, també recorre la biografia de l’escriptora, i funciona a manera de crònica del seu propi procés de creació. 

Després de ser premiada al Festival de Cannes i obtenir guardons com el Goya i el Gaudí amb el seu segon curtmetratge, ‘Los desheredados’ (2017), Ferrés acaba d’obtenir l’Espiga d’Or a la millor pel·lícula gràcies el seu debut en el llargmetratge. La barcelonina s’inspira en la història de la seva família materna per seguir els passos d’una directora de càsting que, mentre busca una persona d’aspecte ordinari de cara al rodatge d’una campanya política, coneix una venedora ambulant amb qui resulta tenir un traumàtic passat en comú.

Igual que la seva ‘opera prima’ com a director, ‘Ha nascut una estrella’ (2018), el segon llargmetratge rere la càmera de Cooper repassa el treball i la vida sentimental d’un músic; en concret, examina la vida del llegendari compositor Leonard Bernstein i la complicada relació que va mantenir amb Felicia Montealegre, determinada per la seva problemàtica sexualitat. Arriba als cines després de veure’s al centre d’una polèmica més aviat absurda: a causa de la pròtesi nasal que Cooper llueix a la pell de Bernstein, alguns van utilitzar les xarxes per acusar-lo de perpetuar un estereotip sobre els jueus. 

Repassa els orígens del líder militar francès i el seu ràpid i despietat ascens al rang d’emperador, i ho fa mentre contempla la relació addictiva i volàtil que va mantenir amb la seva primera dona i únic amor veritable, Josefina. Arriba als cines envoltada de la polèmica que Scott va generar fa unes setmanes quan, en una entrevista, va comparar Napoleó amb Hitler i Stalin. L’afició francesa se li va tirar a sobre a les xarxes socials recordant totes les reformes que Bonaparte va introduir al seu país... i oblidant les guerres sagnants que va provocar a tot Europa per satisfer el seu afany imperialista.