José María Carrascal: «Vaig trencar motllos i a la gent li va fer gràcia»

El naixement d’Antena 3, del qual va fer 30 anys dimarts passat, està associat a la irrupció mediàtica de José María Carrascal (El Vellón, Madrid, 1930), el presentador dels primers informatius de mitjanit de la cadena. Amb les seves corbates cridaneres, els seus inconfusibles comentaris i els seus continus atacs al govern de Felipe González, va sorprendre una audiència que mai havia vist un locutor d’informatius parlant al públic recolzat en una cantonada de la taula. Va crear un estil propi: ‘les notícies de Carrascal’.

-Va arribar a la tele a punt de fer 60 anys. Entrava en els seus plans?

-Ni en els més remots. La tele va ser per a mi una sorpresa. Encara recordo el dia en què va sonar el telèfon de la meva oficina de les Nacions Unides, on era corresponsal del diari ‘Abc’, i era Luis Ángel de la Viuda, directiu d’Antena 3 Radio, amb la qual col·laborava de tant en tant, per dir-me: ens han donat una tele i el Manolo (Martín Ferrand) vol que facis un informatiu.

-Com va reaccionar?

-Negant-m’hi, per descomptat. Feia 30 anys que era corresponsal de premsa a Berlín i als Estats Units, tenia la meva vida organitzada a Nova York, la meva dona s’oposava al trasllat, i la tele mai em va agradar, amb aquests estudis tan freds que semblen sales d’operacions. Fins i tot el meu pare deia: Què hi pintes tu amb els titellaires de la tele?

-Què el va fer canviar d’opinió?

-Dues persones. Una, el meu bon amic Bill Striker, el txec que dirigia el centre de corresponsals estrangers. Em va dir: els teus articles els llegeixen 50.000 persones, però a la tele et veuran milions de persones. L’altre va ser Julio Iglesias. Ens vam fer amics quan va arribar a Amèrica i li vaig demanar consell. Em va advertir: et faràs famós, guanyaràs molts diners i et faran mil putades, però has de fer-ho.

-Què es va trobar quan va arribar a Antena 3?

-Comparat amb avui, allò era una barraca envoltada d’horts. L’estudi era en un garatge, no exagero. Em vaig reunir amb Martín Ferrand i em va dir: t’he portat perquè ets veterà i has vist molta tele, fes l’informatiu que vulguis i no em preguntis. I això vaig fer.

-Quina idea tenia al cap?

-Me n’havia anat d’Espanya l’any 57 i no estava al corrent del que es feia aquí, però em van parlar del bust parlant i em va sonar als temps del ‘parte’. Des del principi vaig tenir clar que calia trencar amb tot allò. Jo vaig voler fer una cosa especial, diferent, des de seure en una cantonada de la taula fins a acomiadar sempre l’informatiu amb una anècdota amable. Vaig trencar motllos i a la gent li va fer gràcia.

-Ho va notar aviat?

-Sens dubte, el primer dia no. Va ser un desastre. El teleapuntador ens va arribar del Japó aquella mateixa setmana i fallava contínuament. De vegades, el vídeo anava d’economia i jo llegia una notícia de successos. Em feia vergonya sortir al carrer. Quan em vaig atrevir a sortir, una dona em va reconèixer i em va cridar: L’he vist a la tele! Em van venir ganes de preguntar-li: I m’ha escoltat? És curiós el que passa amb la tele: és un mitjà que hipnotitza. És igual que el vídeo falli, el que importa és que et veuen.

-En el seu cas, es va convertir en un dels personatges més reconeixibles de la televisió.

-No m’ho recordi. Els caps de setmana, la meva dona i jo havíem de fugir a Portugal per poder passejar tranquils. Un dia, caminant per la platja de la Barrosa, a Cadis, de sobte van aparèixer dues senyores cridant: És Carrascal, és Carrascal! I l’altra: Sí, i va sense corbata!

-És que les seves corbates van impactar.

-La corbata és l’única peça que li permet a l’home ser original. Ja les utilitzava així abans de la tele, la meva sogra feia coixins amb les més cridaneres. Després vaig descobrir que servien per provocar. M’imagino molts d’esquerres pensant descol·locats: aquest paio tan conservador i s’atreveix a portar aquestes corbates tan extravagants...

-Les seves crítiques al Govern li van causar algun problema?

-Mai vaig enviar l’escaleta de l’informatiu a la direcció de la cadena, se n’assabentaven en directe, i mai em van cridar l’atenció. Després vaig saber que el Govern trucava per pressionar, però a mi mai em van dir res. El que vaig observar és que cada vegada em retardaven més l’hora d’inici. Jo crec que van pensar: posem-lo quan no el vegi ningú i ens estalviem el problema.

Notícies relacionades

Susanna Griso i Matías Prats recorden a 'El hormiguero' el seu primer informatiu junts a Antena 3

Barcelona, capital de la innovació social

-Troba a faltar la tele?

-En absolut. El meu pitjor malson consisteix a veure’m de nou en un plató, però estic content d’haver viscut aquells anys. Va ser una sort, no em puc queixar.