Grassofòbia: d’Alfonso Guerra a Carmen Lomana

La presentadora de televisió Adriana Abenia, que feliçment diu «siguem honestos, l’obesitat porta problemes com diabetis, accidents cerebrovasculars, càncer, hipertensió... Per descomptat que les persones que tenen aquesta malaltia tenen dret a vestir-se, però que no serveixi com a exemple estètic per a altres dones», regala al públic una conclusió lectora: els prims no tenen diabetis, ictus o càncer, i els que passen de la talla 40 no tenen dret a la publicitat.

Una altra televisiva, la basca Tania Llasera, va comentar recentment a les seves xarxes: «Per mi la salut és sexi. La frescor i el sentit de l’humor és per mi on resideix l’autèntic atractiu. I depèn de qui em digui que estic lletja o grassa... de vegades els miro i penso: vaig bé si aquesta persona m’ho diu, vaig genial per aquest camí». I Cristina Pedroche no es talla a l’afirmar: «No m’importa gens en absolut que alguns diguin que estic grassa. Soc molt feliç amb el meu cos, amb la meva constitució i amb la meva genètica. Molt orgullosa de ser com soc i m’encantaria que vosaltres també ho estiguéssiu, que mai ningú us faci sentir petits o febles per un comentari. Està clar que no podem agradar a tothom però a qui sempre heu d’agradar és a vosaltres mateixos».

Para mí la #salud es sexy. La lozanía y el sentido del humor es para mí donde reside el autentico atractivo.

— ⚡️Tania Llasera⚡️ (@taniallasera) 16 de septiembre de 2014

Altres dones que han sentit «estàs grassa» són Vicky Martín Berrocal, que diu amb seguretat: «Em miro al mirall i m’agrado... és l’únic que m’importa», i Marisa Jara, que respon: «S’ha de tenir moltíssima força interior, caràcter i sentir-te tu molt guapa per dins, molt segura, perquè això està clar que ho reflecteixes per fora». Selena Gómez és contundent a l’afirmar: «El mite de la bellesa: una obsessió per la perfecció física que atrapa la dona moderna en un cicle interminable de desesperança i odi per si mateixa». I Meghan Markle va rebutjar qualsevol tipus de dieta després dels seus parts acceptant els seus canvis amb naturalitat, per la qual cosa va ser severament qüestionada. En defensa de l’augment de pes de Paulina Rubio, va ser la seva mare, Susana Dosamantes, que va dir: «El gras es treu, l’estúpid no». 

Res de nou en aquest assumpte i, evidentment, sol patir aquesta malaltia, la de la grassofòbia, la gent molt prima. La patia i la pateix Alfonso Guerra, el que va ser vicepresident del Govern de Felipe González, que va declarar que no li agradaven els grassos, que li agradava la gent prima i el seu amor platònic era, i és, Audrey Hepburn. 

Isabel Preysler i l’elegància

La icona social de finals del segle passat i alguns anys de l’actual i que encara provoca algun peu de foto, la filipina Isabel Preysler, va dir en un programa de televisió que una dona grassa no podia resultar mai elegant. Se’n va armar una de grossa, precisament, perquè l’endemà va aparèixer en el mateix programa el modista Pedro Rodríguez flanquejat per dues dames talla 50 exquisidament vestides per ell. El dissenyador va argumentar que l’elegància és una actitud, no una talla. Una frase que molts es van adjudicar posteriorment.

Els ‘haters’ van tremolar de pànic quan Tamara Falcó es va engreixar de manera ostentosa abans del seu casament amb Íñigo Onieva. Les xarxes socials es van omplir de preguntes sense resposta, d’exclamacions, de crítiques. Fins i tot Bibiana Fernández es va pronunciar sobre això en el programa d’Ana Rosa Quintana dient que el principal problema de la famosa era perdre pes i que tots els grassos que coneix ho estan per menjar en excés. I va afegir: «Abans d’arribar als 120 [quilos] se’n tenen 80 i no s’hi posa remei». Falcó va dir tenir problemes amb la tiroide i d’aquí ve el seu augment de pes. 

Kate Winslet i Jennifer Lawrence són dues actrius en lluita permanent contra el pes per exigències del guió, però estan lluny de viure amargades per això. Lawrence explica que al començar la seva carrera algú li va dir «grassa» i li va afectar, però recentment va declarar: «Ara, si a algú se li acut encara que sigui xiuxiuejar la paraula ‘dieta’, jo li dic: ‘Pots anar-te’n a la merda’».

Kate Winslet i Jennifer Lawrence

A Winslet li feia mal que qüestionessin el seu pes, i també ha declarat que va arribar a acceptar-se i li importa poc que opinin d’ella en aquest aspecte. Capdavantera contra els retocs digitals per millorar l’aspecte físic, l’actriu es va enfurismar quan el director de la sèrie ‘Mare of Easttown’ va voler reduir el perfil de la seva panxa. No era la primera vegada que passava una cosa semblant, ja anys abans va fer retirar de la venda una revista que l’havia «aprimat» dues talles.

Els homes no escapen a les oscil·lacions de pes ni a les crítiques, com Val Kilmer i Leonardo di Caprio. James Corden defensa el tema dient: «Si burlar-se dels grassos i les grasses aconseguís de veritat que s’aprimessin, creieu-me, no hi hauria nens grassos a les escoles i jo tindria uns abdominals com una rajola de xocolata». A John Travolta li importa menys que res el seu augment de pes, de fet continua sent aplaudit quan emula ballant els seus propis personatges a ‘Grease’ o ‘Pulp Fiction’. Russell Crowe va augmentar els 36 quilos que li costa perdre per interpretar Roger Ailes, fundador de Fox, de la mateixa manera que Robert de Niro en va augmentar 27 per interpretar el boxejador Jake La Motta a ‘Toro Salvatge’ i Christian Bale per ser el vicepresident Dick Cheney a ‘El vici del poder’. Tot i que el rècord masculí l’ostenta Brendan Fraser, que es va engreixar 130 quilos per al seu paper a ‘The Whale’ i allà segueix, instal·lat a l’obesitat tot i que amb un Oscar per la seva interpretació.

La contrapartida a la grassofòbia és el ‘bodi positivity’, cosa que significa ser feliç amb el propi cos. Es tracta d’un moviment promogut per activistes que empoderen les persones independentment del seu aspecte físic, del color de la seva pell o de les seves incapacitats. Les etiquetes desapareixen i allà comença la lluita contra els estàndards estètics imposats principalment per la moda.

La defensa de les corbes

Tots els cossos tenen veu, cadascun la seva, i allà són per a qui vulgui escoltar-los, un missatge que des de l’escultura va llançar Fernando Botero a l’enaltir les corbes, masculines i femenines. També ho va fer embolicada de no poca polèmica Marianne Lindberg amb la seva escultura a l’exterior del Museu d’Art de Växjö, a Suècia: dues dones cara a cara, una d’obesa i una altra d’anorèctica.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

El que no expliquen tertulians i ‘haters’ grassofòbics, i no obstant afirmen psicòlegs i metges, és que darrere d’un excés de pes hi sol haver raons que van més enllà dels assumptes estètics, des d’una depressió a una seriosa malaltia. Igual que darrere de l’obsessió per la primesa, o dels tractaments estètics per intentar reduir una edat del tot irreductible.

Després hi ha la frase recurrent «en una postguerra no hi ha grassos». Tampoc hi ha menjar; ni depressions, perquè s’afegien a l’aigua els sobres de litines, un component del liti, l’antidepressiu més poderós de la natura.