Mago Pop: «¿Solter d’or? Potser de bronze o de llauna»

Antonio Díaz, més conegut com a Mago Pop, en sap molt d’il·lusions, però mai va pensar que n’hi faria tanta ser Català de l’Any. Està encantat amb el reconeixement que EL PERIÓDICO li atorgarà el dia 20 però té la ment en aquests moments centrada en les funcions de ‘Nada es imposible’, que acaba de tornar al seu teatre Victòria. A l’abril tornarà als EUA, on el seu triomf a Broadway aquest estiu li ha obert moltes portes.

¿És un mag que ha creat un personatge o es mostra com és?

És una barreja. El Mago Pop al final reuneix els reclams de l’Antonio i n’amaga seus defectes. Com l’Antonio soc una persona bastant introvertida i discreta. En canvi, el Mago Pop és exuberant: moltíssim més dinàmic, àgil, ràpid de ment, divertit... Jo soc divertit quan estic amb gent que conec. Però no soc l’alegria de la festa en general. A l’escenari, en canvi, sí que em sento amb aquesta facilitat. Construir un personatge que et faci més interessant és una cosa que he hagut de treballar.

¿Quant de sort i quant d’esforç hi ha per arribar a dalt de tot?

La sort té un paper fonamental en la vida de qualsevol. En qualsevol carrera exitosa segur que hi ha hagut alguna cosa de sort. Ja només per estar vius ens ha tocat la loteria. Mantenir-nos sans, poder tenir unes circumstàncies vitals que et permetin escollir i poder sacrificar un temps i uns anys per dedicar-te a allò que t’agrada més... això ja és sort.

¿Quins han sigut els moments clau en la seva carrera?

N’hi ha hagut tres o quatre. En el seu moment no en vaig ser conscient però, mirant enrere, fer un programa de televisió vist en moltíssims països va ser molt important. He tingut sort però també hi ha hagut molt treball, sacrificis i hores de reflexió. Durant molts anys de la meva vida la màgia ho ha sigut tot. És com estar enamorat. La màgia és el primer en el que penses quan et despertes i l’últim, quan vas a dormir. Tot són els teus jocs de màgia, els teus plans, com crear un espectacle que agradi a públics diversos. Al final, és un ‘fifty fifty’, però sense sort no hi ha res a fer.

¿La temporada passada va tocar el cel?

Professionalment va ser la millor de la meva vida. Per molt que al llarg de la meva carrera aconsegueixi coses extraordinàries ja mai tornaré a debutar a Broadway amb un èxit tan gran. Ha sigut l’any més trepidant. Ha anat millor del que podia somiar. Per a mi anar a Broadway ja era un disbarat. Però anar-hi i que el teu espectacle sigui un dels més importants és irrepetible. Professionalment ha sigut el més increïble de la meva vida.

¿Quina és la seva pròxima meta?

Tornar a casa. Aquest any m’estan donant molts premis però el que més il·lusió em fa és el de Català de l’Any perquè és de casa. Al final som 8 milions i segur que hi ha moltes persones que es mereixen més aquest premi que jo, però el fet de poder guanyar-lo fent jocs de mans fa molta il·lusió. Ara vull disfrutar les funcions a casa i ser a prop de la meva família i amics i la segona part del 2024 el dedicaré a tornar als EUA. M’agradaria fer un pas endavant.

D’ofertes en té moltes. ¿Com serà aquest pas?

Tenim propostes de Broadway i de Las Vegas però m’agradaria donar una oportunitat al meu teatre a Branson, Missouri. És una superaposta tenir aquest escenari on podem tenir més espectadors que en cap altre lloc. Tot i que Branson no és tan conegut com Nova York o Las Vegas, també hi ha un punt de poètic a voler fer alguna cosa allà. El meu és un treball de fuster, artesanal. Pensar que poden venir de tot Amèrica fins allà per veure’ns em sembla una idea seductora i atractiva. A més, qui descobreixi Branson, que no és gaire conegut, al·lucinarà.

¿Llavors Branson sí, Nova York no el 2024?

Ja ho veurem perquè hi ha moltes negociacions i tot pot canviar. Sento que encara em queden uns anys de carrera i que aquests desafiaments a Nova York i Las Vegas es poden posposar. Si no dono una oportunitat al meu teatre, ara sento que ja no l’hi donaré. Acabem de fer una inversió milionària per renovar-lo i deixar-lo bonic. M’agradaria provar aquesta aventura.

¿Què programarà a Branson quan no hi estigui actuant el Mago Pop?

La meva idea és que sigui el teatre de màgia més important del món. Vull que els millors il·lusionistes hi actuïn. Hi haurà espectacles de màgia de qualitat. Fins ara tots els mags que he contactat estan il·lusionats perquè és una cosa molt especial. És una oportunitat per tenir el nostre Madison Square Garden per a la màgia.

¿D’on ve aquesta ambició i aquesta capacitat per pensar en gran?

Desenvolupar-me des del punt de vista estratègic i comercial més enllà de la màgia ha sigut una necessitat. Al final, quan ets mag i comences o tens una visió empresarial de com organitzar-te o difícilment et pot sortir alguna cosa sense un pla. Amb els anys he descobert que el ‘show business’ m’apassiona. La idea de crear una marca, de situar-la i aquesta cosa tan intangible del boca orella. Aquesta matemàtica que hi ha darrere d’aquest boca orella com calcular quanta gent vindrà per cada persona que vegi l’espectacle. M’il·lusiona posar-me objectius i perseguir-los. És l’únic que m’ha funcionat en la vida. Els escaquistes diuen que més val un pla dolent que cap pla. Busco objectius que m’il·lusionin i vaig a totes.

¿Ha estudiat finances o té assessors econòmics?

He sigut molt autodidacte. Compto amb quatre o cinc persones al meu entorn amb qui jugo al ping-pong i fem la pluja d’idees. Quan ens reunim m’agrada portar tres o quatre bogeries i mesurar-les en tots els sentits, no només financer, també a nivell d’estratègia de marca. Conciliar el present i el futur és important. El meu punt feble com a marca és que només puc estar en un lloc, no puc fer franquícies. Això significa que he de cuidar molt bé la meva presència en cada lloc. La meva empresa és molt gran, hi treballen moltes persones i cal equilibrar risc i aventura. Jo necessito una mica d’aventura a l’any. Si només actuo en ciutats que ja conec amb un risc controlat, penso que potser no estic aprofitant els millors anys de la meva carrera per créixer. I vull créixer sobretot als EUA, un país estratègicament molt important per al ‘show business’, sense perdre l’oportunitat de treballar a casa, que em fa molt feliç no només professionalment sinó també de manera personal.

Quan un comença pateix per ser desconegut. Quan triomfa, per mantenir-se i superar-se. ¿Com porta la pressió?

Amb els anys, millor. Durant molt temps ho portava malament perquè calia viure el present i salvar el partit cada dia. Arribar a final de mes era una lluita impressionant. A mesura que creixes potser les pressions econòmiques es converteixen en un altre tipus de pressió perquè ja tens un rol al teu equip i vols continuar prenent bones decisions i que tots se sentin orgullosos de tu. Les dificultats es van modificant però m’agrada posar-me pressió i pensar que encara estem en fase de creixement. Em costarà la fase del decreixement perquè com que vinc de baix de tot ja sé el que és. Però mentre la corba sigui ascendent jo, com Forrest Gump, em poso el llistó cada vegada més alt. Hem d’arribar al més lluny que puguem.

Des de Barberà fins al cim de la màgia hi ha un bon tros.

Amb la Pilar, la meva mànager des de fa 15 anys, parlar de tot això que parlem avui era un objectiu preciós. Ara l’estem vivint. Tinc un equip de centenars de persones i unes estructures que ens permeten somiar en gran.

Però la seva família deu tenir alguna cosa especial perquè els seus germans també han aconseguit els seus somnis, un com a metge i una altra com a fisioterapeuta.

En la meva família hi ha hagut molt amor i sentit de l’humor. El sentit de l’humor ha sigut molt terapèutic perquè sí que és cert que venim d’una família molt humil de Badia del Vallès. De petits no teníem grans coses però sí molt temps lliure. Jo soc mag per tot aquell temps lliure perquè per aconseguir alguna cosa has de dedicar-hi hores. A casa tenia temps lliure, sentit de l’humor, empatia i carinyo. És la millor herència que he pogut tenir.

David Copperfield i Harry Houdini són els seus herois. ¿Algun referent més?

A escala nacional, el Mag Lari ha sigut un referent enorme. Copperfield, per cert, em va trucar per felicitar-me després del meu debut a Broadway, que és com si a un músic li truqués Madonna. Per a mi Copperfield és potser el mag més gran de la història.

Té ara 37 anys, és solter ¿Solter d’or?

(Riu). Potser de bronze o de llauna. M’ha costat conciliar. La meva vida és molt intensa i jo també. Conciliar amb el món també em costa perquè jo soc més raret que l’hòstia. Però he tingut la sort de conèixer persones meravelloses pel camí i de compartir moments fantàstics. Tinc molta fe en l’amor. Soc molt fan de pensar que tot arriba i espero que arribi.

¿Quant temps més el veurem en escena?

No m’imagino retirant-me gran. El meu somni de petit era ser el millor mag del món. M’agradaria arribar allà i que un nen em posi en aquesta llista al costat de Copperfield i Houdini. Sé que és complicat però vull intentar-ho. Però no m’agradaria retirar-me sense abans produir i dirigir una pel·lícula perquè m’encanta el cine, produir musicals. De gran em veig acudint al teatre a veure allò que vam produir o programar. El món del teatre em fascina.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

¿El tempta produir per a altres mags?

Podria fer-ho. Però, com que aquest és el meu món, necessito acostar-me a d’altres com el cine o els musicals.