Santiago Posteguillo: «L’ésser humà té la inèrcia de construir el poder amb sang»

Any 58 aC. ‘Oppidum’ de Bibracte, fortificada capital celta dels eduos, llavors aliats dels romans. Espessos boscos de fajos a la francesa Borgonya. La sang està a punt de ser vessada en la primera batalla de la guerra de les Gàl·lies, amb un jove Juli Cèsar al capdavant de les seves legions, abans d’endeutar-se per la barbaritat de 685 milions d’euros al canvi d’avui. No és una historieta d’Astèrix i Obèlix. És ‘Maleïda Roma’ (Rosa dels Vents / Ediciones B). Allà, envoltat de boirina tardoral en l’excavació de les restes gal·loromanes, hi ha Santiago Posteguillo, recordant la capacitat oratòria que el mateix Cèsar va perfeccionar en el seu exili a Àsia amb el mestre Apol·loni. El filòleg i lingüista parla, amb l’habilitat que li han donat 31 anys de professor universitari (ara en excedència), de les 900 pàgines (ull al passar el control de l’aeroport, no els estranyi que creguin que és un maó...) de la segona de sis novel·les en les quals analitza «el desconegut d’allò conegut» del futur emperador romà.

Hi reconstrueix el segrest de Cèsar pels pirates del Mare Internum (abans que Nostrum i Mediterrani), aquests que «a Astèrix sempre acaben amb el barco enfonsat pels gals», diu somrient l’autor al museu de Bibracte; la seva «intensa vida privada», amb el naixement de Cleòpatra o el seu amor per la seva primera dona, Cornèlia; la seva participació en la lluita contra Espàrtac en la rebel·lió dels esclaus, la seva epilèpsia o l’ambiciós ascens cap al poder. 

Allà, en l’arena política, Cèsar era dels populars (defensors del poble) i va lidiar amb els senadors conservadors, els ‘optimate’, que defensaven els seus privilegis. Dos bàndols irreconciliables. «Tot i que això no va impedir el primer triumvirat, que en realitat va ser una moció de censura. Ciceró i Cató controlaven el Senat. I Cèsar es va aliar amb el seu enemic Pompeu, anomenat ‘el carnisser’, i amb Cras (que li va deixar els diners per a la seva campanya electoral). Aquests dos s’odiaven. Això demostra que tot i que entre ells s’entenguessin malament no els va impedir formar govern. No hem evolucionat massa, el poder és el que té», diu Posteguillo, deixant les extrapolacions als periodistes.

  

«La seva oratòria –assegura– destacaria entre les dels polítics actuals. Estem acostumats als que no compleixen les seves promeses electorals o ho fan al final de la seva legislatura. Cèsar, en canvi, va prometre la reforma agrària, que acumulava 130 anys de retard, i la va aplicar el dia després de ser elegit, tot i que per fer-ho s’endeutés a títol personal». Sent regidor, també va finançar entreteniments per al poble, «carreres de quadrigues o el joc de gladiadors més gran, amb més de 700 lluitadors. Sabia que això el feia popular. Però també va pagar activitats culturals i artístiques o el manteniment de la Via Âpia, perquè creia que era bo per a la gent. No era només un arribista que busca el poder».   

Després de 4.500.000 d’exemplars venuts de les seves obres, a Posteguillo (1967) ningú pot discutir-li l’etiqueta de supervendes espanyol de novel·la històrica. La primera d’aquesta sèrie, ‘Roma soc jo’, va ser la més venuda a Espanya el 2022 (gairebé mig milió d’exemplars en castellà). Després de les trilogies d’Escipió l’Africà i Trajà i la bilogia de Júlia Domna (amb la primera va guanyar el Premi Planeta), el valencià suma 8.500 pàgines publicades sobre l’antiga Roma. 

Esgrimeix «la tremenda modernitat» de Cèsar. «Quan Ciceró diu que cal aplicar la pena de mort a Catilina i els conjurats del cop d’Estat, ell fa un discurs en contra, defensant la presó permanent amb dispersió dels jutjats perquè no puguin comunicar-se entre si, amb arguments que podrien ser els d’avui». Un altre gest inèdit: «A Roma mai es deia un discurs per la mort d’una dona jove, excepcionalment per una venerable àvia. I ell ho va fer en el funeral de la seva primera dona. La va estimar moltíssim. Després va arribar el matrimoni per interès amb Pompeia (neta de l’oponent i dictador Sila), i després amb Calpúrnia». 

No van ser ni de bon tros les úniques en la seva vida. «Sense totes aquestes dones no s’entén Cèsar. Hi ha la seva mare, Aurèlia, una de les que més el van influir. Servília, casada i una amant que va estar amb ell tota la seva vida i que aquí li presenta el seu fill de 18 anys, Brutus. Ironia dramàtica: el lector en sap més que els personatges. Quan Brutus mata Cèsar està assassinant l’amant de la seva mare», revela. També la seva filla Júlia, «la nineta dels seus ulls, que va haver de donar en matrimoni al seu pitjor enemic, Pompeu. Ella li va dir, ‘si jo fos el teu fill el portaries a la batalla. Aquesta és la meva batalla, no em pots deixar a la rereguarda’». 

«I Cleòpatra, és clar. Van haver de creuar-se quan ella de nena va amb el seu pare, el faraó Ptolemeu, a Roma. Es porten 30 anys –recalca–. Encara no saben que acabaran junts. Més ironia dramàtica per fer còmplice el lector. Cleòpatra va ser l’excepció entre les dones que el van influir perquè és l’única que tenia poder real. Ella li parlava de tu a tu. Crec que això el va enamorar».

La seva mare, Aurèlia, li diu que el poder es construeix sobre molta sang. «Sí, hi ha una inèrcia en la naturalesa humana que porta a això –lamenta–, malgrat que per evitar-ho la part racional de la humanitat ha buscat fórmules, imperfectes, com la Declaració dels Drets Humans o les democràcies, que donen períodes de pau. Però les generacions que neixen en aquelles etapes de pau cauen en l’absoluta estupidesa d’oblidar d’on ve i no escolten la gent gran, que per la seva experiència els avisen que si van per allà cauran en el desastre. Es va arribar a la Primera Guerra Mundial després d’una etapa de relativa pau i els joves anaven feliços a la guerra pensant que seria èpica: va ser una carnisseria. Ens movem més en l’estupidesa que en la maldat. No hi ha manera que l’ésser humà aprengui per coneixement, lectura i educació i adquireixi capacitat crítica».  

Espàrtac i Cèsar llegien, i aquest va escriure ‘La guerra de les Gàl·lies’. «Cèsar era molt intel·ligent, un gran comunicador.Sabia que la informació i la propaganda eren fonamentals per donar la seva visió dels fets. Utilitzava les xarxes socials de l’època. No hi havia Twitter ni Instagram, però escrivia els seus comentaris sobre les campanyes militars, que arribaven tant al poble com al Senat». Avui, Posteguillo recomana als polítics «que llegeixin». «Fa mal la carència de cultura i humanística al Congrés i el Senat entre gent que ha de prendre decisions complexes sobre el país. Aquesta obstinació a repetir situacions que han acabat molt malament només s’entén des de la maldat o la incultura històrica», alerta el professor, que lamenta «que el coneixement sigui un valor en desús». «Em rebel·lo contra un sistema educatiu que només busca reduir l’esforç dels estudiants per crear titulats faltats de formació i manipulables per governs que només volen titelles interessats en els gladiadors actuals, és a dir, el futbol i distraccions de masses, el pa i circ. Cal donar la batalla cultural».   

La novel·la no oblida la probable epilèpsia de Cèsar. «Va ser la seva batalla interna. «Tenia atacs en moments d’ansietat i tensió. Sabem que van haver de retirar-lo d’alguna batalla. Avui hi ha qui defensa que eren ictus, però mai va tenir seqüeles típiques dels infarts cerebrals. Tothom sabia que la tenia, però com que el ‘Morbus divinus’, la malaltia divina, tenia un halo de misteri, no es percebia com una debilitat. Es debat si Alexandre el Gran també la tenia». 

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Poc conegut és que Cèsar va ser un dels molts romans raptats pels pirates cilicis. I menys que quan el seu cap, Demetri, posa preu al rescat, «ell li diu ‘jo valc més’ i l’eleva dues vegades i mitja. Sap que així protegeix la seva vida». I poc se sap que va ser coetani d’Espàrtac, l’esclau que va posar Roma contra les cordes i el cadàver del qual no es va trobar mai. «Seria bonic fer un ‘spin-off’ sobre ell, imaginant que va escapar –assenteix–. Cèsar valorava la gosadia i la intel·ligència de l’enemic en combat, per tant podem extrapolar que sentís respecte i admiració per Espàrtac. Es creu que en la campanya per sufocar la rebel·lió Cèsar va estar sota el comandament de Cras i que d’allà va sorgir l’estreta relació amb qui després li deixaria els diners per a la seva carrera política».  

Migracions, i migracions

Tot comença i acaba a Bibracte, que Cèsar esmenta vuit vegades a ‘La guerra de les Gàl·lies’. Allà va ser també on Vercingetòrix es va alçar líder de tots els pobles gals contra Roma i on els aduins van trair la seva aliança. La primera batalla va ser contra els helvecis. La migració d’aquests cap a Bibracte «respon a la seva necessitat de millorar les condicions de vida fugint dels Alps, on els cultius no eren suficients per proveir la seva creixent tribu». «Ells es troben amb un exèrcit. Altres exilis, com el de Ptolemeu i Cleòpatra, visiten senats i palaus. És fàcil establir-ne paral·lelismes, ¿no?».