Crítica de ‘Los juegos del hambre: balada de pájaros cantores y serpientes’: ¡Que torni Katniss!

Vuit anys després de ‘Los juegos del hambre: Sinsajo – Parte 2’, arriba aquesta preqüela que vindria a ser per a ‘Els jocs de la fam’ el mateix que ‘La amenaza fantasma’ (1999) per a ‘Star Wars’: narra els orígens del principal malvat de la saga, el que el va portar a convertir-se en tal cosa. Però, a diferència d’Anakin Skywalker, Coriolanus Snow sempre va ser un personatge tangencial, i per tant les seves accions no exigien contextualització; la que aquí se’ns ofereix, a més, és tan forçada i poc convincent que no té cap sentit.

La nova pel·lícula ofereix més dosis de pentinats i vestuaris ridículs, de personatges de nom absurd i de tornejos a vida o mort que van convertir les seves antecessores en un èxit. També escenifica un avorrit idil·li entre el tal Snow i una noia entossudida a expressar-se cantant. El que no proporciona és una història substancial o capaç de generar suspens, ni escenes d’acció mínimament vistoses –la seva versió dels jocs mateixos és un ensopiment–, ni, sobretot, un centre d’atenció dotat d’una desena part del carisma que Katniss Everdeen (Jennifer Lawrence) lluïa en aquests títols previs. I durant dues hores i mitja, així mateix, es mostra incapaç de donar explicacions oportunes ni sobre el seu protagonista ni sobre la sagnant competició que li dona títol. Es podria dir que només és recomanable per als fans més acèrrims si no fos perquè, segurament, no els satisfarà ni a ells.