¿Gran estadista o tirà? El ‘Napoleón’ de Ridley Scott dispara de nou la polèmica

Més de dos segles després la seva capacitat de fascinació es manté pràcticament intacta, i tant això com la falta d’entesa entre els que el consideren un geni i els que el veuen com un monstre permet explicar la polèmica de la qual arriba embolicat el ‘biopic’ que Ridley Scott li ha dedicat.

(WATCH) Joaquin Phoenix and Vanessa Kirby photocall at the ‘Napoleon’ premiere in Paris, France this evening pic.twitter.com/hVFwOXdj1b

— Deadline Hollywood (@DEADLINE) 14 de noviembre de 2023

¿Joaquin Phoenix és massa vell?

A la cartellera a partir de la setmana que ve, ‘Napoleón’ és una epopeia bèl·lica monumental que recrea l’ascens i la caiguda del seu objecte d’estudi; el seu relat s’inicia durant el fragor de la Revolució Francesa, durant el qual el general Bonaparte dispara canonades contra els ciutadans de París per reprimir la revolta, i s’estén fins a la seva humiliant derrota a Waterloo i el seu exili definitiu a l’illa de Santa Elena.

Acostumat a orquestrar espectaculars reconstruccions històriques gràcies a títols com ‘Gladiator’ (2000), ‘El regne del cel’ (2005) i ‘Exodus: dioses y reyes’ (2014), sobre el paper Scott és el director idoni per a una pel·lícula com aquesta. Així mateix, l’elecció de Joaquin Phoenix per protagonitzar-la sembla impecable, més que res perquè és un intèrpret extraordinari que ja va treballar amb Scott a ‘Gladiator’, però això no ha impedit que molts la qüestionessin. L’actor, asseguren, és massa vell per al paper.

Blanc de les crítiques

És només una de moltes crítiques abocades sobre la pel·lícula per part de gent que per descomptat encara no l’ha vist, i la majoria d’elles centrades en la seva suposada tergiversació dels fets. L’han acusat de validar aquesta versió exagerada i falsejada de la victòria francesa en la batalla d’Austerlitz que va permetre a Bonaparte –gran publicista de si mateix– passar a la posteritat com un geni de l’estratègia militar. L’han atacat per mostrar Napoleó durant la batalla de les Piràmides disparant contra aquests monuments, malgrat que pel que sembla no ho va fer mai.

Una bufetada «màgica» a Josefina

També s’han queixat perquè, durant l’escena en la qual es recrea la seva execució, Maria Antonieta apareix amb els cabells llargs malgrat que en realitat els tenia curts. Han protestat per la frase que acompanya el seu cartell promocional nord-americà, «va sorgir del no-res, ho va conquerir tot», perquè l’Emperador es va criar en un entorn relativament privilegiat i perquè, pel que sembla, no va arribar a conquerir més que el dos per cent de la superfície terrestre del planeta.

I el cartell, a més, ha cridat l’atenció perquè s’assembla molt al que publicitava un fals llargmetratge sobre Bonaparte protagonitzat per Danny DeVito, que formava part de la trama de la comèdia ‘Joc de gàngsters’ (1995). Finalment, una associació feminista es va enfadar moltíssim quan Scott va comentar que, en un moment d’improvisació davant la càmera, Phoenix havia fet una bufetada a l’actriu Vanessa Kirby –encarregada d’interpretar la primera dona de Napoléo, Josefina–, i que el moment havia sigut «màgic». A tall de resposta a tots ells, Scott ha dit només tres paraules: «Busqueu-vos una vida».

¿Igual que Hitler i Stalin?

Al llarg de la seva carrera el director britànic ha retratat altres figures històriques, com Ramsès II, Marc Aureli i Cristòfor Colom –també extraterrestres, androides, follets, assassins en sèrie i la família Gucci–, i té clar que el cine no està per donar lliçons d’Història. I, com que porta molt en això –fa 86 anys d’aquí dues setmanes–, també sap com vendre una pel·lícula; així s’explica que fa unes setmanes, durant una entrevista, comparés Napoleó amb Adolf Hitler i Joseph Stalin.

Per a sorpresa de ningú, mig França va posar el crit al cel, i va utilitzar la premsa i les xarxes per respondre que, a diferència d’aquests dictadors, Bonaparte no va reprimir brutalment el seu propi poble i no va orquestrar genocidis ni purgues. Hitler, per cert, era un gran admirador del gal. «És un dels grans moments de la meva vida», va declarar després de visitar la seva tomba al palau dels Invàlids, el 1940.

Napoleó va modernitzar de manera magnífica el seu país introduint importants reformes polítiques, administratives, legals i educatives. També va impulsar una sèrie de guerres sagnants al continent gràcies a les quals va aconseguir estendre el seu imperi des de la Península Ibèrica a Moscou; va reinstaurar a França l’esclavitud, abolida després de la Revolució, i les seves aventures expansionistes a Síria i Egipte van inspirar líders posteriors del país a colonitzar part del nord de l’Àfrica. Així doncs, ¿va ser un gran estadista o un tirà?

El debat s’ha mantingut viu gràcies no només als llibres d’Història sinó també a pàgines escrites per literats com Balzac, Hugo, Stendhal, Goethe, Pushkin i Dostoievski. A ‘La revolta dels animals’, de George Orwell, el porc que es converteix en dictador. A ‘Guerra i pau’, Tolstoi retrata Bonaparte com un personatge d’acudit, que gruny i esbufega mentre un dels seus criats «frega el seu pit carnós i pelut».

L’obsessió de Kubrick

També bona part de les aparicions del personatge en el cine han sigut còmiques o caricaturesques, com les que va efectuar a ‘Els herois del temps’ (1981), ‘Las alucinantes aventuras de Bill y Ted’ (1989) i ‘Noche en el museo 2’ (2009). El seu periple per la pantalla gran va començar aviat, el 1897, un curt produït per Louis Lumière en què apareixia discutint amb el Papa Pius VII, i la pel·lícula més destacada sobre ell continua sent ‘Napoleón’ (1927), una increïble èpica de cinc hores i mitja dirigida per Abel Gance, plena d’efectes especials revolucionaris.

Posteriorment la seva vida va ser repassada al complet a ‘Desirée’ (1954) –que, protagonitzada per Marlon Brando, el va convertir en un amant gallard– i a ‘Napoleón’ (1955), dirigida pel seu compatriota Sacha Guitry, i l’únic llargmetratge sobre ell que va veure la llum en les següents sis dècades va ser ‘Waterloo’ (1970), que Rod Steiger va interpretar com un home repugnant i tan determinat com abandonat per les seves facultats.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

L’estrepitós fracàs comercial d’aquella producció, al seu dia una de les més cares de la història, va tenir bona part de la culpa que Stanley Kubrick no pogués complir el seu somni i rodar el seu propi retrat de Bonaparte, avui considerada «una de les millors pel·lícules mai rodades»; el detalladíssim guió que va escriure al seu dia serà ara utilitzat per Steven Spielberg com a base d’una minisèrie de gran pressupost que veurà la llum a HBO.

Así se rodó el paseo de Napoleón por el Museo del Prado encontrándose con "La familia de Carlos IV", el retrato de Fernando VII y "Los fusilamientos" de Goya#NapoleónLaPelícula, de Ridley Scott @sonypictures_es https://t.co/upeNjNCxya pic.twitter.com/I83PEufpG7

— Museo del Prado (@museodelprado) 17 de noviembre de 2023

Un egomaníac narcisista

Fins aleshores, ¿què ofereix ‘Napoleón’, la pel·lícula que ara s’estrena? Sobretot, diverses batalles gegants en les quals hordes d’extres són esbocinats mentre Bonaparte contempla el camp de batalla amb mirada severa. Fora d’això, el cèlebre cors és retratat com un subjecte egomaníac, petulant i ridícul que es creu les seves pròpies mentides narcisistes, un nen malcriat que necessita atenció permanent i un marit absolutament lamentable. Així doncs, la pel·lícula deixa sense arguments els que la van atacar també perquè van assumir que glorificaria un sàtrapa. Probablement, això sí, en trobaran altres de nous per continuar atacant-la.