Víctor Manuel: «Els imbècils es recolzen mútuament, no es tallen»

- Setanta-cinc anys en la vida i seixanta en la música. ¿Pesa l’edat?

- Cada matí quan em llevo i les articulacions em fan mal, però l’única alternativa que hi ha a això no m’agrada gens.

-¿Què va fer que es decidís a cantar?

- La inconsciència, i que no sabia fer res, però escoltava un programa de música a la ràdio, Discomanía, que amb Raúl Matas. Volia ser com aquells que tenien una manera diferent de cantar.

-¿I eren?

- Charles Aznavour, Jacques Brel, veus rugoses, imperfectes, autors que escrivien les seves cançons. Ho ignorava tot i no sabia que un podia cantar el que escrivia. 

- Llavors, el seu talent sorgeix de la ignorància.

-Doncs sí, no tenia antecedents familiars, només aquell programa de mitja hora diària.

 

-Cantants, o poetes, francesos sense grans veus però molt contingut.

-I em vaig adonar que no feia falta cantar molt bé. Escoltava José Guardiola, però aquesta manera tan academicista de cantar no em cridava l’atenció i segurament no estava jo dotat per a això.

-¿Tornaria enrere?

-¡No, quina mandra! Tot s’ha ablanit, la gent i el sistema, cada dia hi ha més ignorants en la política, gent que no sap el que diu.

-¿Es premia la ignorància?

-Totalment, quan sents parlar avui els polítics no tenen la talla que van tenir els de la transició, Miquel Roca, Solé Tura, Santiago Carrillo… No ho feien tot bé, tenien defectes, però hi havia criteri.

-¿La causa de tot?

- El món s’ha polaritzat molt, i tot va canviar en aquest sentit amb el mandat de George Bush fill, quan es dona forma a un món de bons i dolents perquè sí, no per una valoració objectiva. I una sèrie d’imbècils occidentals van copiar el model.

-Serà per lucratiu.

-Clar, i perquè la confrontació és fàcil, la guerra cultural és còmoda. Només cal dir el contrari del que hi ha al davant. 

-¿Té marxa enrere la comoditat?

- No, no s’han de fer preguntes ni plantejaments.

 

- Les maneres de veure la vida uneixen les persones.

- Sí, els imbècils es recolzen mútuament, no es tallen.

-¿Falta reivindicació per part de la joventut? A part de la remuneració econòmica.

- Jo participava en tots els embolic polítics, però ara no n’hi ha. A l’Ana i a mi ens van ficar a casa dues bombes el 1975 i no van admetre la denúncia. Vèiem el forat que van deixar amb el sergent de la Guàrdia Civil de Torrelodones i l’home deia: «Això ha sigut l’aire, i la metxa l’ha portat l’aire». 

-Fins i tot l’han multat per cantar.

-El desembre d’aquell mateix any, 1975, la multa va ser de cent mil pessetes, que era una barbaritat (avui serien 600 euros). El tema era ‘Qué será que todos piden’, parlava de l’amnistia. Sis mesos després rebia l’amnistia per aquesta multa. 

-¿Què el fa plorar?

- Ploro amb el telenotícies, sobretot amb imatges de nens que no mereixen el que els passa, el desemparament infantil. Però ningú li tossirà a Israel per tirar bombes a un hospital palestí. Tot i que és difícil prendre partit en aquest conflicte.

-¿L’última vegada que ha rigut a cor què vols?

- Amb la pel·lícula de David Trueba ‘Saben aquell’, la que parla d’Eugenio i del seu talent per explicar els acudits. Vaig riure molt amb el del noi que va per primera vegada a la casa de putes i pregunta el preu, i quan li diuen que depèn del temps deixa anar «suposem que neva». 

-¿Sap, com sant Agustí, justificar la mentida?

- No dic que soc sincer, menteixo poc, però menteixo quan és necessari perquè valoro la pietat.

-¿Li imposa cantar al Liceu?

- No, canto el mateix en un poble petit que en un escenari immens. Per a mi tot és igual; compta l’escalf de la gent.

- A l’escriure, ¿es posa límits? 

- Només hi ha una cançó que vaig escriure i per por no vaig publicar. Va ser quan van matar John Lennon; em va fer molta ràbia i vaig pensar que per què no havien matat Yoko Ono.

- Va ser el primer, diria que l’únic, a donar veu als discapacitats en una cançó, 'Solo pienso en ti, el 1979.

- Sí, i als homosexuals. Ara tot és visible, però llavors la incapacitat era una cosa oculta. Se’ls amagava a casa, no existien residències, res, i quan sortien al carrer els deien «els tontos del poble». A Còrdova un capellà i el seu germà psiquiatre tenien una residència i es dedicaven a recollir aquestes persones pels pobles.

- Li continuen agraint aquesta cançó.

- Sí, han passat més de quaranta anys i em continuen agraint-ho, i expliquen la història als seus fills amb síndrome de Down, i si es creuen amb mi m’omplen de petons. ¡Increïble!

- Està molt moreno, ¿que pren sol artificial?

- Estic moreno paleta, només de cara, i és perquè cada dia camino un parell d’hores, em fa funcionar el cap a una altra velocitat.

-¿Li parla la gent?

- Sí, però molt poc, és respectuosa, perquè mai he venut la meva vida. Uns em miren amb afecte, d’altres menys. 

- Em costa creure que desperti poc afecte en algú.

- Sent un mateix, no pots agradar a tothom. A molts no els agrado per com penso, i hi ha gent amb enveja quan la vida et va bé.

-Cridar l’opinió en política és perillós.

-Clar, i hi ha un excés, però tots tenim opinió igual que tenim un cul. 

-¿Li semblen vàlides totes les opinions?

- No, però ¿com es discriminen les vàlides de les que no ho són? Només des dels principis d’un.

- Pertany vostè a la generació dels incombustibles.

-Dels que quan se’n van cap avall sempre treuen el cap.

-¿Com és un dia qualsevol de Víctor Manuel?

-Perdo molt el temps. Em poso a escriure ben aviat, llegeixo dos diaris sencers (per exemple em vaig llegir tot allò del procés) i surto a caminar. Després de dinar llegeixo o faig un cop d’ull a l’ordinador.

- La seva vida està vinculada a Catalunya. A la Costa Brava va conèixer Ana Belén, el seu amor.

- Així és, i dubto que algú a Catalunya, o a Espanya, hagi llegit més llibres sobre el procés que jo. El tema em va trasbalsar moltíssim, em vaig intoxicar. Em va interessar des de tots els punts de vista, polític, humanístic i social.  

-¿Creu que es va manejar la gent?

-D’una manera bruta, es veu clarament com se’ls va mentir amb pel·lícules pèssimes, i com la gent es va il·lusionar. I sense xifres, perquè es tractava de no donar números, l’economia no hi entra, és com dir «fins aquí puc llegir».

-¿Ha arribat a comprendre-ho?

- Des del punt de vista humà, ho entenc, perquè Catalunya té al darrere molta història i tot això ja havia passat, fins i tot algú es tornava boig i proclamava la república catalana dins d’una altra república, l’espanyola.

-¿Veu una mica de bogeria en tot això?

Notícies relacionades

La segona temporada d’‘El joc del calamar’ trenca un rècord d’audiència

Muti torna l’ànima llatina al Concert de Cap d’Any

- Una mica; deu ser la tramuntana, la rauxa.