Entrevista
Blanca Portillo es fica en la pell de santa Teresa, la monja mística que va fundar les Carmelites Descalces: «El que interessa són els seus dubtes»
Blanca Portillo interpreta a ‘Teresa’, de Paula Ortiz, Teresa d’Àvila / santa Teresa de Jesús, monja, mística, escriptora i fundadora de l’orde de les Carmelites Descalces el 1562 i, posteriorment, amb sant Joan de la Creu, creadora de la branca dels Carmelites Descalços. Sobre sant Joan de la Creu va fer Carlos Saura una pel·lícula interessant, ‘La noche oscura’ (1989), interpretada per Juan Diego. De santa Teresa havia tractat un film mut, ‘Escenas de la vida de santa Teresa’ (1926); una encartonada reconstrucció interpretada per Aurora Bautista i feta per Juan de Orduña, ‘Teresa de Jesús’ (1961); dues sèries de televisió de Pedro Amalio López i Josefina Molina, aquesta última amb Concha Velasco, i una díscola aproximació firmada per Ray Loriga i amb Paz Vega en el paper de la santa, ‘Teresa: el cuerpo de Cristo’ (2007). Ara és Blanca Portillo la que li dona vida movent-se entre escenaris naturals i revelacions al·lucinatòries en el film que adapta l’obra de Juan Mayorga ‘La lengua en pedazos’, basada al seu torn en ‘El libro de la vida de santa Teresa Jesús’. El film s’estrena aquest divendres i conversem amb Blanca Portillo sobre aquesta peculiar visió cinematogràfica de la monja contemplativa.
El rodatge del film no va ser el més habitual, amb totes les revelacions místiques de santa Teresa que després s’havien de fer en la postproducció digital. ¿Com va ser l’experiència?
En cap moment vaig tenir la sensació d’estar actuant en el buit. Vam rodar en escenaris naturals i em vaig sentir molt còmoda amb aquesta manera de treballar. A més, el text no m’era aliè, soc amiga de Juan Mayorga i coneixia bé l’obra. Però no ha sigut una experiència fàcil, vam rodar en ple estiu, anava vestida amb els hàbits de monja i feia una calor espantosa.
¿I el text li va resultar també dificultós?
Jo no soc creient, i això ho dificulta. És un text molt complex que s’ha de dir com si fos el més normal del món. Vam rodar, a més, amb plans molt llargs. És una experiència molt particular que no crec que es repeteixi.
¿De quina manera es va endinsar en un personatge tan real i alhora místic com Teresa d’Àvila?
En la pel·lícula no hi ha una visió historicista. Se centra en la seva lluita interna, no tracta sobre les seves fites històriques. Hi ha centenars de llibres sobre ella, però el que interessa és el seu dubte, les seves contradiccions. Aquest és l’enfocament del film, aquí el personatge té una càrrega molt complexa.
Vostè ha interpretat personatges reals sobre qui ha pogut documentar-se, com la mateixa Teresa, Concepción Arenal o Maixabel Lasa. ¿Li és més fàcil treballar amb models reals, estudiar els seus actes i gestos, o crear personatges gairebé del no-res, concebuts pels guionistes i directors?
En el cas de ‘Maixabel’, va ser la primera vegada que vaig interpretar una persona viva. En el cas de Concepción Arenal, vaig haver de deduir com havia sigut ella, el mateix que amb Teresa, però Maixabel Lasa és, existeix. Ens vam veure només una vegada abans del rodatge. Imitar-la hauria sigut absurd; es tracta d’entrar en el seu dolor intern i analitzar-ho com si es tractés d’un personatge de ficció.
¿Llavors encara igual tots els personatges?
Els enfoco igual, sí, els estudio i llavors en trec la seva personalitat. En el cas de Maixabel Lasa és necessari que ella senti que la interpretació que faig li pertany, que es reconegui. I això comporta una gran responsabilitat per a mi.
Notícies relacionades‘Teresa’ s’estrena aquest divendres i un dia abans comencen a Barcelona, al Teatre Nacional de Catalunya, les funcions de ‘La mare de Frankenstein’, obra que ha representat al Centre Dramàtic Nacional de Madrid. ¿De quina manera s’enfronta als dos llenguatges, teatre i cine, i quines diferències hi percep?
¡Tots dos són igual de difícils! M’enfronto als personals de la mateixa manera i avui em provoquen el mateix pànic. Cada vegada més, la responsabilitat és més gran quan ets més coneguda. Al teatre, això sí, una vegada comença la funció, el director pot anar-se’n a fer un tomb; els personatges ja estan construïts.
