De ‘Wonka’ al nou film de J. A. Bayona: les 10 estrenes en sales més destacades d’aquest desembre

Suposa la tercera aparició cinematogràfica de Willy Wonka, l’icònic mestre xocolater creat per Roald Dahl a ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ (1964), i funciona a manera de preqüela de la primera, ‘Un món de fantasia’ (1971). El llibre de Dahl no explica com va arribar aquell home misteriós a convertir-se en magnat, però la nova pel·lícula en té una teoria: el seu protagonista, el jove Willy, decideix obrir una xocolateria en la qual donar bon ús als coneixements sobre aquest aliment que ha acumulat durant els seus viatges, però per aconseguir-ho haurà d’enfrontar-se als magnats del sector, que miren de sabotejar-lo. La protagonitza Timothée Chalamet.

Després de dirigir una tragicomèdia que aborda els anys 70 des de l’àmbit de la pornografia –‘Torremolinos 73’ (2003)–, una adaptació muda i en blanc i negre d’un conte infantil –‘Blancanieves’ (2012)–, un esperpent difícilment classificable –‘Abracadabra’ (2017)–, Berger confirma la seva addicció al risc amb el seu quart llargmetratge. Suposa la seva estrena en el cine d’animació –adaptació de la novel·la gràfica homònima de Sara Varon– i parla de la necessitat que tots tenim de trobar ànimes bessones a través de la relació afectiva entre un gos i un androide a la Nova York dels anys 80.

A jutjar per la seva premissa, la més recent guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes és una barreja d’intriga criminal i drama judicial: una dona és acusada de matar el marit; l’argument de la seva defensa és que l’home es va suïcidar. No obstant, a mesura que la pel·lícula avança, Triet demostra estar menys interessada en el que va passar realment que a utilitzar el judici per plantejar un debat sobre els complexos mecanismes de la parella, i com els fracassos personals contaminen la vida conjugal. 

Igual que la seva ‘opera prima’ com a director, ‘Ha nascut una estrella’ (2018), el segon llargmetratge rere la càmera de Cooper repassa el treball i la vida sentimental d’un músic; en concret, examina la vida del llegendari compositor Leonard Bernstein i la complicada relació que va mantenir amb Felicia Montealegre, determinada per la seva problemàtica sexualitat. Arriba als cines després de veure’s en el centre d’una polèmica més aviat absurda: a causa de la pròtesi nasal que Cooper llueix a la pell de Bernstein, alguns van utilitzar les xarxes per acusar-lo de perpetuar un estereotip sobre els jueus. 

Representant del cine espanyol de cara a la pròxima entrega dels Oscars, la nova pel·lícula de Bayona es basa en la tragèdia del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana, que el 1972 es va estavellar contra una glacera als Andes, i els passatgers del qual –16 dels 45 inicials– van recórrer a l’antropofàgia per mantenir-se amb vida. Una altra prova més de la capacitat excepcional del director barceloní per combinar espectacle visual i emotivitat a flor de pell.

Arriba als cines gairebé un any més tard del que estava inicialment previst, després que Wan es veiés obligat a filmar noves escenes mesos després de la finalització del rodatge –pel que sembla, els productors l’hi van exigir després de veure la primera versió– i a sortir al pas de la polèmica generada per l’actriu Amber Heard a l’afirmar que la seva presència en el metratge havia sigut escurçada com a resultat de l’atenció mediàtica generada pels seus problemes legals amb Johnny Depp. A jutjar pel seu primer tràiler, la pel·lícula comparteix amb ‘Aquaman’ (2018) l’actitud pallassa que va permetre a aquesta predecessora distingir-se de la resta de pel·lícules de l’Univers DC.

Ambientada en un temps passat indeterminat, retrata la commovedora relació sentimental entre un consumat gurmet i la cuinera que fa 20 anys que treballa per a ell, basada en la devoció compartida als fogons. A través seu, funciona com a homenatge al patrimoni gastronòmic i vinícola de França, demostració tant de l’amor que cuinar el plat perfecte requereix com del que transmet menjar-lo, reivindicació del plaer que provoca una vida consagrada a la cura de l’estómac i defensa que, amb el menú adequat, fins i tot un cor trencat en mil trossos pot ser reparat.

La pel·lícula que suposa la tornada de Gondry a la gran pantalla després de vuit anys d’absència és una relectura còmica de la crisi que el cineasta francès pel que sembla va tenir durant el procés de postproducció de ‘La espuma de los días’ (2013). El seu protagonista és un director que segresta tot el material rodat per al seu nou llargmetratge i es refugia en una casa de camp amb el seu equip per completar-ne el muntatge final. Una vegada allà, es disparen les seves neures, la seva egomania i la seva tendència a fer el que sigui –construir un estudi de so dins d’un camió o gravar un documental sobre una formiga, per exemple– en lloc d’acabar la pel·lícula.

Nova mostra de l’estil inconfusible del mestre finlandès –basat en la barreja d’humor impassible i absurd amb dosis de melancolia i amargor–, és protagonitzat per un home i una dona castigats per una Hèlsinki hostil. Kaurismäki els dona l’oportunitat de conèixer-se, anar a veure una pel·lícula, compartir un sopar que acaba en desastre i donar-se una segona oportunitat. I en el procés ens convenç que mai és tard per conèixer algú amb qui mitigar la soledat o, almenys, experimentar-la en companyia.

Basada en el documental britànic ‘Next goal wins’ (2014), explica la peripècia viscuda per l’entrenador de futbol holandès Thomas Rongen. El 2011, Rongen es va traslladar a la Samoa Americana amb la missió de netejar la reputació de la seva selecció nacional, que acabava de ser derrotada per 31-0 contra la seva homòloga australiana. Durant el temps que va estar dirigint-la, l’equip va fer història per un motiu inesperat: va ser el primer de la història a competir en una eliminatòria d’una Copa del Món amb una persona transgènere a la plantilla.